Ara coincideixen a la cartellera teatral de Barcelona dues obres que proposen lectures femenines o feministes de les guerres més horribles del segle XX. Una assignatura periodística pendent, ara en forma de teatre documental. Encara hi ha algú al bosc –d’Anna Maria Ricart Codina, dirigida per Joan Arqué Solà–, a la sala petita del TNC, és el relat de les supervivents de la violència sexual a la guerra dels Balcans –que també vam veure com a documentari a TV3– i La guerra no té rostre de dona –d’Oriol Broggi i Clara Segura– a l’Espai la Perla 29, basada en els textos de la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx sobre dones víctimes a l’antiga URSS, a l’Afganistan o a Txornòbil. No són les úniques on parlen les dones com a símbols d’un relat que ja havíem sentit en veu dels homes. Serà el nostre secret, dirigida per Daniela Feixas a l’Escenari Joan Brossa, sobre l’abús sexual a menors; La Jauría, l’obra de Jordi Casanovas sobre la violació en grup de La Manada que recupera les transcripcions reals dels agressors; o el cas de la directora de Castelló Bea Insa, que a Contado por ellas rescata les històries de les dones del franquisme i de la postguerra explicades per dones consultades per l’autora. I encara més que –perdoneu– segurament em deixo.

Aquesta coincidència en el temps ens fa pensar, als qui som periodistes, que el periodisme, com a relat, com a denúncia, com a escolta i mètode, s’ha de passar sovint pel sedàs, i en aquest cas és clar que ho fa per continuar reivindicant un col·lectiu històricament oblidat en el testimoniatge: les dones. Potser la novetat aquí és que això causa un efecte rebot molt interessant. Que els homes que també són periodistes, directors, actors o públic, mentre creen o cocreen, revisen la seua masculinitat i tenen l’oportunitat de sentir-se tant, per una banda, vulnerables com, per una altra, capaços d’assumir la seua responsabilitat.

De fet, aquestes versions postmodernes de les guerres no parlen d’homes morts al front sinó de dones assaltades o violades mentre pelaven patates. Deu ser veritat que aquesta aposta pel testimoniatge femení va més enllà de la història concreta que explica. Ens diu moltes coses que ja sabem però que moltes vegades no veiem que vagin connectades. Per exemple, que la gran història no contempla les històries petites; que la guerra és l’expressió més clara de la rivalitat entre homes; que és impossible de separar el masclisme de la política internacional; que el periodisme sovint ha tingut una lògica tant masculina com extractiva, més a prop de la pornografia i el capitalisme que no de l’empatia; que posar-nos a la pell de les víctimes ve després d’un treball d’escolta conscient, de ser una dona-orella, tal com s’autodenominava Aleksiévitx; que les actrius que posen veu als testimonis de guerra ho fan segurament rescatant guerres pròpies; que una dona maltractada les engloba totes, com passa amb un agressor; que el diàleg sempre guareix; que la guerra no s’oblida, però va bé de parlar-ne per recobrar l’honor de les víctimes; que el relat l’acaba de construir aquell qui el rep, el públic, sigui privilegiat o no. Perquè, en aquest teatre documental, el públic és un interlocutor que es culpabilitza i es redimeix contínuament.

Això ens va passar tant a El rostre no té nom de dona com a Encara hi ha algú al bosc. Sobretot en aquest últim cas. Ens planten com a rerefons dels testimonis de guerra projeccions televisives que ens deixen clavades a la butaca. Què fèiem nosaltres a Catalunya quan s’esdevenia el genocidi de Bòsnia, a dues hores amb avió d’aquí. Hi ha una espècie de sanació històrica en contraposar la masculinitzada alegria olímpica del 92 a Barcelona al terror íntim d’aquelles dones de la Bòsnia rural. L’eufòria televisada del gol de Koeman vestit de color carabassa el maig del 92 amb els naixements d’aquells fills de les dones violades als hospitals tronats de Sarajevo. Un joc diabòlic que ens fa reviure allò que potser no ens havien explicat mai amb una emoció que podria ser la nostra.

I mentre les dones prenen el protagonisme de les paraules i l’orella, els homes d’aquestes funcions teatrals agafen un paper ara secundari. Com si fossin observadors o aprenents. És el cas de La guerra no té rostre de dona, encarnat amb un jove periodista que vol saber l’experiència d’Aleksiévitx, que escolta la veterana periodista, o la troup mixta d’Encara hi ha algú al bosc que deixa lloc al plor masculí i a la feminitat dels homes que aquí no parlen, com sempre, d’ells mateixos, sinó de les mares o filles.

Comencem a veure que hi ha noves maneres de narrar que vénen dels homes però no són masclistes ni clàssicament masculines. Penso en el documentari Madame, dirigit pel suís Stéphane Riethauser, en què, mitjançant el reciclatge, l’arxiu de vídeos familiar recorre els episodis quotidians més cèlebres de la seva vida amb una veu alliberada de mites masculinitzadors. Els dinars familiars, els jocs infantils, la graduació, les disfresses adolescents. Allò que va ser enregistrat amb l’òptica masclista del pare és revisitat per Riethauser des d’una nova construcció d’ell com a home i com a homosexual. Riethauser reformula la seva història de vida, assumint l’homofòbia familiar i el seu masclisme latent, mitjançant la relació amb la seva àvia, una dona que va trencar amb els models de feminitat de l’època.

En tenim com més va més exemples, deu ser un bon senyal. Cal tornar a explicar-nos la història prenent els punts de vista que han estat silenciats. Perquè les guerres d’elles són les de totes. I les de tots.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.