Les bombes contra Fuster, la transició, l’extrema dreta i el periodisme d’investigació

Francesc Bayarri defensa el periodisme d'investigació a 'Matar Joan Fuster (i altres històries)'

VilaWeb
Sebastià Bennasar
04.07.2018 - 21:26
Actualització: 04.07.2018 - 23:26

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Que la transició política a l’estat espanyol no va ser el conte de fades inventat per alguns periodistes, divulgat per nombrosos historiadors i acceptat per una generació de polítics de tota mena de colors –cadascun amb els seus interessos– és cosa sabuda. Aquests darrers deu anys s’han anat multiplicant els treballs sobre la memòria històrica que abracen el període i de cada vegada més novel·listes, periodistes i historiadors treuen a la llum els crims que es van cometre durant els anys previs a la mort de Franco i els que arriben fins a la primera victòria socialista a les urnes. Però si hi ha cap indret dels Països Catalans on la violència es va instaurar amb molta força en aquest període és el País Valencià, i molt concretament a la ciutat de València i els encontorns. Assalts a llibreries, bombes contra intel·lectuals, presència constant de l’extrema dreta al carrer, anticatalanisme furibund varen ser algunes de les actuacions que va desenvolupar l’extrema dreta i que ha anat repetint amb més o menys impunitat fins ara.

Un dels misteris més ben guardats d’aquesta anomenada transició al País Valencià és qui va posar materialment les dues bombes que el setembre del 1981 varen explotar a la casa de Joan Fuster, a Sueca, i qui en va ser l’autor intel·lectual. El periodista Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) fa molts anys que s’hi va obsedir i hi ha dedicat moltes hores de recerca. Una bona part d’aquesta feina es pot veure a Matar Joan Fuster (i altres històries), el seu darrer llibre, publicat per la Companyia Austrohongaresa de Vapors.

En el text, que demostra que el bon periodisme d’investigació en aquests temps necessita espai per a explicar-se, el lector descobreix per primera vegada que el material que es va fer esclatar a la casa de l’autor de Nosaltres els valencians el 1981 era goma-2 i que es va seguir la metodologia de la bomba trampa. Qui hi havia al darrere de l’atemptat? Qui va col·locar físicament les bombes que varen causar greus danys materials no tan sols a la casa de Fuster sinó a tota l’àrea? Bayarri no aporta el nom exacte de ningú, però sí que ens en mostra el camí: l’extrema dreta espanyolista de València, connectada amb els elements més retrògrads de l’exèrcit espanyol, molt sovint per vincles fins i tot familiars. Només ells haurien pogut aconseguir dues bombes tan sofisticades en aquell moment. I ETA, és clar, però Joan Fuster no era, de cap manera, un objectiu dels bascs.

En el cas de Fuster hi hagué la sort que la segona bomba no va esclatar al moment previst. L’escriptor de Sueca aquell dia estava amb dos amics que l’havien anat a visitar, el poeta Jaume Pérez Muntaner i Vicent Salvador. Tots tres havien sortit a veure què havia passat i també ho feren quatre veïns més. ‘Imagineu-vos, si els hagués sortit bé ara parlaríem de set persones mortes i de l’atemptat més bèstia del País Valencià durant la transició. De fet, la cafeteria de davant va rebre danys materials molt greus’, explicà l’autor en una entrevista a VilaWeb. Bayarri, en una presentació del llibre, explicà: ‘La goma-2 l’havia feta servir ETA i era un material molt controlat. Es va dir que la bomba contra Fuster l’havien posada elements valencianistes com a resposta a un seguit de bombes a diversos indrets col·locades per Terra Lliure. Però, és clar, resulta impensable que un grup, el que sigui, pugui trobar un explosiu per fer servir a escala professional en tan poc temps. Per tant, això ho havien d’haver fet elements molt més ben connectats amb l’extrema dreta espanyola.’

Un altre dels fets interessants que apunta Bayarri és la passivitat en la instrucció dels fets. Tot plegat es tanca en fals amb només quaranta pàgines de sumari on no s’inclouen les primeres diligències policíaques ni els informes dels artificiers i on les víctimes, com Jaume Pérez Muntaner, són més investigades que no pas els autors dels fets. Tot això va acompanyat, és clar, d’un bon retrat de Joan Fuster, les seves principals línies de pensament i el context de l’any 1981 en què es produeix l’atemptat, com si Bayarri hagués fet bona la fórmula que no hi ha text sense context, la qual cosa enriqueix moltíssim la seva investigació.

De tot això, ja en fa trenta-set anys, però encara resten molts silencis ocults. Bayarri reconeix que a ell li agradaria poder tancar la investigació, perquè ha passat molt de temps i això ara ja forma més part de la història que no pas del periodisme. Però també està convençut que al darrere  de tants entrebancs per a fer arribar a bon terme la investigació hi ha algú que encara té força poder en el món econòmic, més que no pas en el polític.

Bayarri també parla de les conseqüències de les bombes contra l’escriptor de Sueca. Fuster va rebre dos grans homenatges, però després d’això va retirar-se a un segon terme durant bastant temps. Potser no s’havia aconseguit la sang de l’escriptor, però sí que se’n va aconseguir un bocinet de veu.

La impunitat de l’extrema dreta valenciana
Bayarri no ha volgut deixar passar l’oportunitat de confegir més peces per al llibre, que versen també sobre algunes de les seves inquietuds més profundes. A la primera torna a uns atemptats terroristes possiblement vinculats amb el cop d’estat del 23-F; desenvolupa dues històries sobre els nazis croats que varen tenir acollida al País Valencià una vegada perduda la Segona Guerra Mundial; ens parla d’Amado Granell, el valencià que va alliberar París, i també d’alguns aspectes inèdits sobre la guerra de 1936-1939.

Una de les conclusions a què arriba unint tots aquests texts és que hi ha hagut una gran sensació d’impunitat amb la dreta i l’extrema dreta al País Valencià, que es podria fer extensiva dels atemptats contra Fuster fins a la recent operació Panzer, passant per la condemna de quatre anys i prou contra l’assassí de Guillem Agulló i la mort de Miquel Grau.

De tots aquests altres texts aplegats al llibre, sens dubte el més interessant –perquè és desconegut de molta gent i per la gran quantitat de dades i connexions que aporta– és «La Croàcia (i la Sèrbia) del terror», en què l’autor continua les investigacions sobre un dels temes que més li ha llevat la son: la presència de refugiats croats ústaixes en terres valencianes.

La història és més o menys sabuda: el general Ante Pavelic dirigeix un estat titella aliat dels nazis i els ústaixes, els seus soldats, esdevenen una de les forces més temudes als Balcans, on aniquilaran els serbs en nombroses ocasions. Acabada la guerra, Pavelic obtindrà refugi a Madrid i molts dels ústaixes, entre els quals alguns responsables dels camps de concentració, acabaran al País Valencià. Bayarri torna a fer un exercici documentadíssim de la presència dels croats en un text a mig camí entre el periodisme de denúncia, el d’investigació i el de memòria històrica. Potser la clau del futur és això: una barreja de gèneres i prou espai per a poder explicar bones històries del nostre passat més recent. Com diu Bayarri al llibre: ‘Jo escric de les coses pròximes que resulten imprevisibles, rares, conflictives, que trenquen l’avorrida quotidianitat de l’existència, tal com estableixen els principis generals del periodisme.’

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies