12.01.2017 - 11:51
BARCELONA, 12 (EUROPA PRESS)
L’educació ha estat històricament el principal motor del creixement a Espanya, segons un estudi que analitza com les particularitats de l’evolució del sistema educatiu i de salut en els segles XIX i XX han afectat el PIB, ha informat la Universitat Pompeu Fabra (UPF) en un comunicat.
El treball, de la professora del Departament d’Economia i Empresa de la UPF i de Barcelona GSE, Enriqueta Camps-Cura, i publicat com a ‘working paper’ en les dues institucions, conclou que la formació i l’acumulació de capital humà es converteixen en el motor principal del creixement econòmic i de desenvolupament.
A finals del segle XIX, el paper de la salut és encara central, ja que està vinculada a la força física, necessària en les activitats agrícoles i mineres predominants en aquest període, mentre que el paper de l’educació és secundari.
En canvi, a partir dels anys 70 del segle XX, Espanya evoluciona cap a una economia moderna, democràtica i oberta, i és quan la inversió en educació es converteix en el motor principal en el procés d’acumulació del capital humà, i la salut individual es converteix en un factor complementari.
Segons la professora, la inversió en educació té una relació directa amb el creixement econòmic i el desenvolupament en les economies globalitzades actuals, i les particularitats del sistema educatiu d’un país poden determinar l’evolució econòmica al llarg de la història.
Camps identifica el pes de la formació acadèmica en el creixement i l’evolució del PIB espanyol mitjançant la relació entre els anys d’escolarització i el PIB per càpita al llarg de la sèrie analitzada.
L’estudi assenyala que, tot i que aparentment l’educació i la salut sembla que haurien de tenir sempre una relació directa i positiva, en funció del període històric, la relació no és tan lineal.
TRES PERÍODES
La docent de la UPF analitza tres períodes: del 1881 al 1929, en què Espanya es caracteritza per ser un país agrícola amb uns nivells molt baixos d’alfabetització, cosa que propicia una associació negativa amb l’augment del PIB.
Aquest fet, segons l’autora, s’atribueix a la baixa qualitat de l’educació, organitzada per l’Església catòlica i que se centra en continguts teològics en lloc d’aprenentatges tècnics.
Durant el segon període, del 1930 al 1958, el resultat és semblant, i l’educació i la salut estan relacionades de manera negativa i positiva, respectivament, pel que fa al creixement del PIB, i la Guerra Civil provoca que moltes persones formades emigrin i es redueixi el capital humà.
És a partir del 1959 quan tant l’educació com la salut individual s’associen positivament al creixement econòmic, i, després, amb la democratització i l’augment de nivells d’educació en els 60 el PIB entra en un procés constant i sostenible de creixement.
