A la cerimònia inaugural dels Jocs de Rio, que es fa avui al vespre a l’estadi de Maracaná, desfilaran els més d’onze mil esportistes inscrits a les dues-centes set delegacions presents enguany a la cita olímpica. D’aquests, cap a cent cinquanta són de casa nostra: quasi un centenar de Catalunya, una vintena llarga del País Valencià, quinze de les Illes, mitja dotzena de Catalunya Nord i quatre d’Andorra, que participa en jocs d’estiu des dels Jocs Olímpics de Mont-real del 1976.

Per ordre alfabètic, justament, la petita delegació del país pirinenc serà la sisena a la desfilada de les nacions pel mític estadi carioca. Per la pista caminaran el nedador Pol Arias, la tiradora Esther Barrugués, l’atleta Pol Moya i la judoka Laura Sallés, encarregada de portar la bandera andorrana.

Abans de la cerimònia d’obertura, hem parlat amb Laura Sallés (Andorra, 15 de febrer del 1986) sobre el seu debut en uns jocs olímpics, la seva carrera esportiva (molt lligada amb València) i els sentiments que li ocasionen ésser la banderera d’Andorra.

–Us havia passat mai pel cap, que participaríeu en uns jocs olímpics i que seríeu la banderera d’Andorra?
–Sí que esperava de participar-hi, tot i que fins que no m’ho van confirmar no me’n vaig voler fer a la idea del tot. Però de fer de banderera, no en tenia ni idea! Vaig pensar-hi un dia, però el mateix que us deia: fins que no ens ho diguessin segur, tampoc no volia fer-me’n il·lusions.

–Què vau sentir, quan ho vau saber? I què penseu que sentireu, en el moment de desfilar per Maracaná?
–M’ho van dir els periodistes durant una entrevista, de manera que em va agafar del tot per sorpresa. Quan vaig poder processar la informació, vaig sentir molt d’orgull i de satisfacció. Allò que sentiré quan desfili, només ho sabré quan succeeixi, però puc imaginar-me nervis, orgull, honor, emoció… tot alhora i barrejat.

–Què en podem esperar, de la petita delegació andorrana que representeu?
–Que hi anem amb moltes ganes i molta il·lusió, que ens hem entrenat i hem treballat molt durant anys per millorar cada dia, i que hi deixarem la pell per donar el nostre màxim rendiment.

–També us estreneu en uns jocs. Us heu marcat cap objectiu?
–No depèn tot de mi i prou, també hi ha un sorteig que diu amb qui em toca lluitar, cosa que pot variar el ‘percentatge de possibilitats’ de poder guanyar o perdre el primer combat, i, en cas que el perdi, de possibilitats de repesca. Per tant, tal com he treballat amb la meva psicòloga esportiva, em centro en les coses que sí que puc controlar, que és d’arribar en el meu millor rendiment físic i mental, i treure tot el meu potencial al tatami, anar a guanyar cada combat i donar el meu màxim. Resumint, que independentment del resultat, surti satisfeta de mi mateixa i pugui dir: ‘Hi he deixat la pell’.

–Com vau iniciar-vos en el judo?
–Vaig començar a practicar-lo relativament gran, quan tenia onze anys. Volia fer arts marcials (per culpa de Bola de Drac, m’encantava en Son Goku!), o sigui que vaig dir a la meva mare que volia fer karate, però no em va deixar perquè deia que era massa violent. Llavors vaig veure uns altres dibuixos japonesos en què la protagonista, Ginger Inokuma, era judoka i vaig dir a la meva mare que llavors volia fer judo. I llavors sí que em va deixar!

–Us imaginàveu que podríeu arribar a ésser judoka professional i olímpica?
–En aquell moment no tenia ni idea fins on arribaria, m’agradava l’esport i m’agradava entrenar-me pel simple plaer de moure’m. La veritat és que no se m’havia acudit que pogués arribar a viure de l’esport i encara menys de poder participar en uns jocs olímpics.

–A Rio, us hi heu classificat amb una ‘wild card’. Què significa, exactament?
–Una ‘wild card’ és com una invitació que donen als països més petits que no classifiquen gaire gent per als jocs. Cada esport té les pròpies normes: en el cas del judo, no hi ha d’haver cap judoka del país classificat per quota continental o mundial, i normalment es demana per a esportistes que han seguit un mínim recorregut esportiu i que han intentat de classificar-se primerament per punts dins del rànquing mundial.

–Quin ha estat, el vostre recorregut esportiu fins ara?
–Als Jocs dels Petits Estats he obtingut dos ors a Xipre (2009) i Islàndia (2015), a més d’una plata a Mònegue (2007), Liechtenstein (2011) i Luxemburg (2013). També he aconseguit un or al campionat de França de segona divisió (2014), una plata i un bronze als campionats d’Espanya (2015 i 2012, respectivament), i tres setenes places en copes del món (Xile el 2014, l’Argentina el 2015 i el Perú el 2016).

–Esportivament esteu molt vinculada amb València, oi?
–Visc i m’entreno d’elit a València, amb el València Club de Judo, des del gener del 2008. Vaig anar-hi en un principi perquè hi havia en Dani Garcia entrenant-hi (que ara és el meu entrenador d’Andorra i m’acompanya a Rio), i per començar era un bon club per a entrenar-me i provar si m’agradava.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb