Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Jo no sóc comentarista polític, i si ho fos tampoc no serviria de gaire cosa. Escric dilluns pel matí i potser quan surti publicat aquest text ja som independents o ja ens han aplicat –moltes més– mesures coercitives, unes mesures que, per cert, s’apliquen a tots els catalans, encara que vulguin ser espanyols de soca-rel. Per exemple, el segrest econòmic dels grans equipaments culturals del país. Del nostre, és clar. Jo no sóc d’això que en diuen analista polític –quina sort!–, per tant, tornaré al meu camp, el de la cultura. El món polític és dins d’un embut i a mi em sembla que quan algú posa un tap al fons de l’embut (llegeixi’s poder judicial, poder legislatiu i poder executiu espanyols) només queda alliberar l’embut d’una vegada. Ja veurem!

Aquests dies de conflicte, aquests mesos de conflicte, s’han caracteritzat per una absència una mica dolorosa: els artistes, els teòrics, els crítics han tingut molt poca visibilitat. Ja fa anys que ho vaig assenyalar: els intel·lectuals i els creadors a penes han intervingut en el debat apassionant sobre el futur de Catalunya, n’hi ha molts que tampoc no s’han posicionat sobre la legitimitat democràtica de consultar la població sobre tot allò que es pugui preguntar (hi ha excepcions, és clar, i ja em perdonareu tots si em remeto a una de recent: l’Àlvar Calvet menjant-se literalment la constitució espanyola a la fira Swab)… L’art, que aparentment ha de ser rebel i fins i tot iconoclasta, ha deixat que la seva veu fos tan tímida que ha quedat ofegada per la de polítics, periodistes, economistes, legalistes i politòlegs de condició diversa.

És una anècdota, però en uns altres temps, els grans actes reivindicatius eren presidits per telons pintats o per poemes de Miró, Tàpies o Brossa. Ara, l’autoritat visual (també ètica) d’aquells autors no troba renovació en la nostra societat. Potser perquè ningú no els ho demana? Potser perquè no volen significar-se públicament? Potser perquè no troben la manera de participar-hi? És cert que els partits polítics són endogàmics fins a la putrefacció. I també és cert, em sap greu dir-ho, que algunes entitats que saben organitzar tan bé les manifestacions multitudinàries les acompanyen d’un desplegament visual o performatiu de festa d’escola ‘cumbaià’. Podrien cercar assessorament en alguns artistes de tot l’espectre creatiu, del teatral al poètic, del coreogràfic al visual…

No podem trobar una visualitat de combat? No dic, m’explico, tornar a fer cartells amb falçs i martells o amb punys alçats. O no fer-ho de manera mecànica. Aquests motius ja han estat integrats en la vida diària, han estat desposseïts de molta de la càrrega rebel que tenien, fins i tot en molts dispositius trobes emoticones revolucionàries, convertides en signes que han perdut el seu referent original. Però m’inquieta que portem tants anys de debat ciutadà sobre el futur d’un país i, més encara, sobre la comprensió de la democràcia en els nostres temps, i que l’art no hagi trobat camins per a representar el conflicte. Els conflictes, més aviat, i des de la perspectiva que sigui.

De gestos n’hi ha, això és veritat. I s’agraeixen. Perquè construeixen un relat que va més enllà del pamfletarisme polític. En aquests darrers dies he vist dos gestos que han honorat els seus protagonistes. Per una banda, Josep Casamartina, que feia vint anys que escrivia crítica d’art al diari El País, ha decidit de deixar de publicar en aquell diari mentider i manipulador (això ho dic jo). Acabo de llegir que un seguit d’escriptors valencians també han pres la mateixa determinació. Per una altra banda, Àlex Rigola ha presentat la dimissió com a director de Teatros del Canal de Madrid per la brutal violència exercida contra els catalans el diumenge 1 d’octubre. Bravo!

Hi ha un gest més, que és el que mostra la foto que il·lustra aquest article: l’home que veieu, contenint com pot l’allau de porres i violència, amb aquest gest de resistència impotent davant de la Guàrdia Civil és l’Albert Gusi, un artista que, com podeu comprovar en el seu web, treballa sempre sobre el territori, amb un to de reflexió tabolaire, profunda, però sense caure en les impostacions dramàtiques. I allà era, defensant el dret de poder votar en pau, com van fer tantes i tantes persones del món de l’art i de la cultura aquell diumenge de la vergonya.

Ho resumiré en una mena de sil·logisme. Primera premissa: per a mi l’art és un conflicte, ha de ser un conflicte, ha de significar per a l’espectador una confrontació, una revolta que el dugui, si cal, a insultar l’obra que mira, escolta o llegeix. És molt millor això que aquell art que no serveix més que per endormiscar, que cerca la comoditat, la passivitat, com aquells que, encara avui, es dediquen a il·lustrar la Bíblia. La segona premissa: a Catalunya, avui, no s’hi val l’argumentació de l’apoliticisme, cada individu s’ha posicionat, vulgui o no vulgui, en la defensa d’uns ideals, el de la democràcia, el de la independència o el de la constitució espanyola (o aquells que bramaven amb el braç alçat la unitat franquista d’Espanya el diumenge proppassat, ecs!). El conflicte social és evident. La conclusió: el conflicte de l’art no pot quedar al marge del conflicte social. La cultura ens ha d’ajudar a entendre millor allò que passa. Perquè els polítics i alguns periodistes només parlen d’una part del problema. I ens avorreixen i ens enquisten. Necessitem la revolta cultural, ara mateix.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.