El 2015, l’acomiadem avui amb la sensació agredolça que ha estat un any apassionant, però que no l’hem pogut rematar com calia. Tanmateix, no seria just que passàssem per alt quantes coses, i quants fets positius, s’han esdevingut aquests dotze mesos.

Les coses, de fet, passen tan de pressa que costa de recordar fins i tot on érem quan el 2015 va començar. Sota la pressió de l’ANC i en un ambient crispat, el 14 de gener Oriol Junqueras i Artur Mas van acordar d’anar a les urnes el 27-S. En aquell moment la relació entre tots dos era desastrosa i res no feia preveure ni l’èxit de Junts pel Sí ni la recomposició de les relacions entre ells dos i els seus partits –al final, sens dubte, una de les millors notícies de l’any. Abans de l’estiu, CDC tallava la seua històrica relació amb Unió Democràtica, que només mig any després ja és literalment un cadàver polític. I, deslliurada dels de Duran, CDC es declarava independentista i acordava amb ERC la creació, al juliol, de Junts pel Sí, amb la complicitat d’independents de gran prestigi.

Finalment, el 27 de setembre les urnes parien el primer parlament independentista de la història. Enmig de la campanya en contra més brutal que es recorda i amb una participació rècord, el 48% dels catalans votaven a favor de la independència i donaven a Junts pel Sí i a la CUP una clara majoria absoluta independentista. Ningú no es podia imaginar en aquell moment d’eufòria el calvari en què es convertirien els mesos següents, quan la victòria ja era a les nostres mans i el mandat democràtic per a iniciar el procés d’independència ja s’havia aconseguit. La CUP ha destruït el seu prestigi, ha desfet les il·lusions de gairebé tothom i així i tot no sap ni què decidir ni com. L’any s’ha fet tres dies curt, pel cap baix, qui sap si tres mesos…

Si al Principat, malgrat aquest episodi final, l’any ha estat fabulós en termes polítics, al País Valencià i a les Illes ho ha estat més i tot. Evidentment, els fets no hi tenen la mateixa transcendència, però poder desallotjar el PP del poder i reemplaçar-lo per forces d’esquerra o nacionalistes ha canviat literalment la vida de la gent. El règim popular ja s’havia allargat tant, que hi havia qui no tenia cap esperança que s’acabàs. La corrupció i la crisi econòmica, amb episodis tan sonats com els de Bárcenas o Rato –aquest darrer, dies abans de les votacions–, van ser l’impuls final per a assaltar unes institucions que havien estat literalment segrestades pel PP. L’alegria va envair el país, amb fets tan cabdals i impressionants com la victòria de Compromís a València, el feu de Rita Barberà, que ara es dedica a avorrir-se al senat.

Les negociacions per a formar govern van ser també complexes, especialment al País Valencià. Però amb la perspectiva del mig any passat el balanç és més que positiu. Ho és pel nou estil de govern que s’ha implantat, apreciable més enllà dels governs i tot: l’IB3 d’Andreu Manresa, per exemple, és un canvi com de la nit al dia. Ho és també perquè s’ha girat el debat polític: al País Valencià, per exemple, l’espoliació fiscal i el mal finançament de la Generalitat ja són temes de debat social que ens recorden molt allò que passava al Principat fa cinc anys.

Evidentment, no tot són flors i violes, però les societats valenciana i balear encara respirem amb goig per l’alliberament recent d’una època fosca com poques se n’han vistes i que qui no l’ha viscuda no acaba de copsar què significava.

Com no podia ser altrament, hi ha hagut notícies terribles que ens han deixat ben marcats també aquest 2015. L’anomenat Estat Islàmic ha estat un malson a Llevant i a París. Andorra o Catalunya Nord han viscut moments duríssims per la crisi bancària i l’ascens del Front National. Al març tots vam emmudir, horroritzats per l’avió de German Wings estavellat als Alps; a l’abril vam quedar corglaçats arran de l’assassinat d’un mestre per un alumne i, una vegada i una altra ens han colpit els assassinats masclistes, les morts de dones que no s’haurien d’haver esdevingut mai i les morts en la mar de tanta gent, refugiats, migrants, que només demanen una vida millor.

Malgrat tot això, i amb el respecte màxim als qui han patit tant, crec que en conjunt podem dir que aquest 2015 ha estat un any apassionant, ple d’esperances complides. Que el 2016 siga per a tothom un any encara millor.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb