Ahir el PSOE va votar amb el PP i Ciutadans dues vegades al congrés espanyol. A la mesa tots tres grups es van posar d’acord, contra els altres, per impedir que el parlament espanyol investigàs les activitats de Juan Carlos de Borbó. I al ple, PP i PSOE, amb l’abstenció de Ciutadans i PNB, es van oposar a prohibir que Espanya venga armes a l’Aràbia Saudita, tal com ja fan la major part dels grans estats europeus.

Aquestes dues actuacions no són cap anècdota aïllada. Quan es toca l’essència del règim postfranquista, sempre que es toca l’essència del règim, el PSOE passa a l’altre costat i vota, invariablement i sense complexos, amb el PP i Ciutadans. Vegem-ne més exemples.

Aquest mes mateix, els tres partits van votar junts també la transposició de la directiva europea de mercats financers. Al setembre PP, Ciutadans i PSOE van votar plegats perquè s’impedís d’investigar l’amant de Juan Carlos de Borbó, van acordar la reforma ràpida de la constitució per a canviar la política d’aforaments –es posaren d’acord que el seu rei (quina obsessió!) i els policies mantinguessen els privilegis– i van entrar una esmena conjunta a la llei de propietat intel·lectual que farà possible que el govern tanque webs sense autorització judicial. Sempre contra el vot dels altres partits.

I si mirem coses que varen passar abans de l’estiu, per limitar la llista al 2018, encara hi trobem més coincidències ben suggeridores. Al maig PSOE, PP i Ciutadans van votar plegats, contra tots els altres, per impedir la creació d’una comissió d’investigació de les festes de Sant Fermí del 1978, quan la policia va entrar engegant trets dins la plaça i amb ordres explícites de disparar a matar. Resulta que aquesta comissió d’investigació la reclamaven el 93% dels diputats forals de Navarra, entre els quals els diputats del PSOE, partit que no té cap mania a votar que sí a Pamplona i que no a Madrid.

I, en consonància amb això, el mes de març PSOE, PP i Ciutadans tornaven a coincidir contra tots els altres per a refusar la reforma de la llei d’amnistia del 1977, que de fet és una llei de punt final que permet als criminals franquistes de fugir de la persecució, per exemple, de la justícia argentina.

Crec que és un patró ben clar i que s’explica tot sol. Quan algú prova de fer trontollar els grans pilars que sostenen el règim –fins i tot si són enterrats en la nit franquista més profunda–, el PSOE tanca files marcialment amb el PP i Ciutadans. Tant si són pilars polítics com pilars econòmics. Supose que tan sols cal recordar la infame reforma de la constitució espanyola, l’article 135, que va consagrar el pagament del deute públic com a primera obligació de l’estat. Ni Duran i Lleida –que ja és dir!– no va voler votar amb ells en aquella reforma que beneïa les polítiques europees d’austeritat i que l’esquerra va acollir anant-se’n de l’hemicicle.

El moviment dels indignats, el 15-M, va posar en circulació aquella encertada unió de sigles de ‘PPSOE’. Era la crítica més dura que s’havia sentit mai contra un partit socialista que, d’ençà del final del franquisme, s’havia dedicat sempre a mantenir el règim, aplicant-hi tota la cosmètica social necessària per a aconseguir-ho. Però no va ser fins a l’enfrontament amb els republicans catalans ara fa un any que el PSOE, al Parlament de Catalunya i signant el 155 a Madrid, es va presentar obertament coalitzat amb el PP i Ciutadans i bel·ligerant contra els altres, en bàndols ben separats. Potser és per això que Podem encara continua pensant que tenir el PSOE al govern espanyol és millor que tenir-hi el PP, mentre que a Catalunya la consciència que són, si fa no fa, els mateixos ja és majoritària. I aquesta diferència no és precisament petita i explica moltes de les coses que passen.

L’ambigüitat del PSOE, aquesta capacitat que té de ser el puntal més ferm del règim i alhora aparentar que no en forma part, és la trampa essencial de la transició, la que ha permès de mantenir l’engany a què hem estat sotmesos com a societat aquestes darreres dècades. I mentre l’esquerra espanyola i de la resta de nacions no s’allibere mentalment i a la pràctica d’aquesta trampa, com ja semblen haver fet tots els partits republicans catalans, a l’estat espanyol no podrà haver-hi cap canvi real. Com ho proven clarament les dues votacions d’ahir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb