Aquesta setmana s’han reactivat els enfrontaments militars a l’Alt Karabakh, una regió de majoria armènia que formalment forma part de l’Azerbaitjan, però que actua ‘de facto’ com un estat independent pro-armeni. Després de quatre dies d’enfrontaments, que han causat més de 300 morts, ahir s’arribà a un alto-el-foc, tot i que no s’ha avançat en la solució del conflicte.

Un atac sorpresa que torna a obrir el conflicte
Aquesta setmana, l’exèrcit àzeri ha fet un atac sorpresa a la frontera amb soldats, tancs, helicòpters i drons. Els combats han causat una mortaldat i, tot i que l’Azerbaitjan ha declarat un alto-el-foc, no s’ha complert i els enfrontaments continuen.

La tensió és tan alta que alguns grups de civils armenis, els anomenats ‘fedaïns’, han viatjat a la frontera per combatre els atacs de l’exèrcit àzeri, com ja van fer durant la guerra. Aquests voluntaris consideren que si els armenis fossin derrotats perillaria tot el poble armeni. Els pesa molt a la memòria el genocidi del 1915, a mans dels turcs.

En els enfrontaments han estat destruïts 18 tancs àzeris, 2 helicòpters, 6 drons i hi ha hagut més de 300 morts d’aquest bàndol (però l’Azerbaitjan rebaixa la xifra a 17 morts), mentre que els armenis han perdut 7 tancs i han tingut 40 baixes, entre morts i desapareguts. Tot i les pèrdues superiors, els àzeris han pogut recuperar uns quants turons i han fet avançar la seva frontera.

Armènia, en resposta al propòsit àzeri de no aturar les hostilitats, ha amenaçat de reconèixer diplomàticament l’estat del Karabakh, reconeixement que trencaria totalment les negociacions de pau, ja prou afeblides. Després d’aquest anunci, ahir mateix, es va anunciar un cessament de les hostilitats entre tots dos exercits que posa fi a quatre dies d’enfrontaments molt durs.

Com va començar el conflicte?

El conflicte pel Karabakh ve de lluny. Va començar quan Armènia i l’Azerbaitjan van entrar a l’orbita de l’URSS. Per acostar Turquia al nou bloc soviètic, l’URSS  decidí de cedir l’Alt Karabakh a l’Azerbaitjan, de població turcòfona, Alt Karabahkencara que la regió era reclamada per Armènia i habitada bàsicament per armenis.

Durant l’etapa soviètica hi hagué algunes iniciatives per a retornar la regió a Armènia, però fins el 1988 el conflicte no s’intensificà. El 1988 el parlament autònom de l’Alt Karabakh va votar a favor de la unió amb la República d’Armènia. A la vegada, amb la disgregació de l’URSS, els enfrontaments entre armenis i àzeris van sovintejar. Això féu que la població àzeri que tradicionalment habitava a Armènia i el Karabakh es desplacés a l’Azerbaitjan i que els armenis abandonessin les terres àzeris. Un dels moments culminants d’aquesta violència va ser el 19 i 20 de gener de 1990 a la ciutat de Bakú, capital de l’Azerbaitjan, on vivien 250.000 armenis. En aquests dos dies va haver-hi linxaments contra la població armènia, fet que va causar centenars de morts i que reduí la població armènia de la ciutat a només 36.000 persones.

Amb l’ensorrament de l’URSS arribà la independència de les dues repúbliques i alhora desaparegué l’únic actor que evitava la guerra total. El novembre del 1991 l’Azerbaitjan va decidir de suspendre l’autonomia del Karabakh i canviar-ne el nom. En resposta, la majoria armènia decidí de fer un referèndum, boicotat pels àzeris (que representaven un 25% de la població). El resultat del referèndum va ser d’un 99,9% a favor de la independència. El 6 de gener de 1991 la regió proclamava la independència respecte de l’Azerbaitjan.

Aquesta proclamació va desencadenar una guerra entre àzeris, que tenien el suport de Turquia, i armenis, que rebien armament de Rússia. La guerra es va allargar fins el 1994, quan es declarà un alto-el-foc. Tot i la superioritat àzeri, la treva va mantenir congelada la situació. Els armenis continuaven controlant l’Alt Karabakh, a més de tot el territori situat entre Armènia i el Karabakh. Però, malgrat la treva, no es van aturar totalment els enfrontaments a banda i banda de la frontera.

Aleshores, per mirar de resoldre el conflicte, es va crear el Grup de Minsk, un organisme sota presidència de França, Rússia i els Estats Units que treballa per una solució negociada del conflicte. Però no ha assolit cap avenç important perquè la posició dels dos estats és totalment contraposada. El procés negociador s’ha mantingut paralitzat en un tens ‘statu quo’ fins als enfrontaments d’aquest mes. L’Azerbaitjan insisteix a dir que els armenis han d’abandonar la regió perquè els refugiats puguin recuperar les seves cases. Armènia, per la seva banda, es resisteix a admetre que el Karabakh formi part de l’Azerbaitjan. I encara menys si no es garanteix l’autonomia a la regió ni es protegeix als armenis que hi resideixen.

Armènia no ha reconegut oficialment la independència del Karabakh (només ha estat reconeguda per l’estat australià de Nova Gal·les del Sud) i teòricament no ha enviat mai l’exèrcit al Karabakh, sinó que tots els soldats presents al territori s’hi presenten voluntaris.

Com es podria resoldre el conflicte?
Encara que les negociacions siguin paralitzades, aquests últims anys hi ha hagut canvis importants sobre el conflicte del Karabakh. La política de la Unió Europea envers la regió ha estat de poca utilitat, principalment en el cas d’Armènia, perquè és un estat amenaçat pels seus veïns i la Unió Europea no li pot oferir la protecció militar que li ofereix Rússia. Per això ha tombat cap al seu veí del nord. Com ha passat també a Ucraïna, la política europea obliga a triar entre Moscou i Brussel·les. A Armènia hi ha situada la base militar estrangera més gran de Rússia i això pesa molt. Algú es refiaria que, en cas de conflicte, la UE hi enviés les seves tropes?

Armènia, en vista del creixent poder econòmic i militar de l’Azerbaitjan, ha demanat ajuda a Rússia i s’ha integrat a la OTSC i a la Unió Duanera. Erevan certifica així la plena i absoluta integració en les iniciatives russes i Rússia es compromet a intervenir si hi ha cap enfrontament directe amb Armènia.

Per una altra banda, l’Azerbaitjan no té interès a assumir compromisos polítics i s’estima més centrar els esforços i relacions a l’àmbit energètic. Actualment és una dictadura i posseeix gran reserves de gas que comuniquen amb Europa sense necessitat de passar per Rússia. Aquest corredor ha estat afavorit per la Unió Europea i ha donat la clau del gas a Turquia.

I a tot això cal afegir-hi el paper de les oposicions polítiques de cada país, sempre disposades a identificar com un signe de debilitat qualsevol concessió. Amb aquest panorama, només hi ha dos camins: o mantenir el conflicte armat o acceptar les condicions del Grup de Minsk del 2009 i aplicar-les simultàniament.

Les condicions, a grans trets, són:

  • Devolució a l’Azerbaitjan de les províncies que envolten el Karabakh (de color carabassa al mapa), establint un corredor que connecti la regió amb Armènia.
  • Aprovació d’un estatus provisional per a la regió que garanteixi la seguretat i l’autogovern, i establir l’estatus jurídic definitiu en un futur.
  • Retorn de refugiats i desplaçats a casa seva i garantia internacional de seguretat i manteniment de la pau.

El problema és que, en el cas d’Armènia, acceptar els punts del Grup de Minsk seria un suïcidi polític. L’actual president seria acusat de traïdor pel fet de tornar les províncies ocupades on ara viuen armenis.

En el cas de l’Azerbaitjan, és cert que recuperaria les províncies perdudes, però reconeixeria formalment l’autogovern del Karabakh. I, com que hi ha una majoria de població armènia, seria qüestió de temps que l’Alt Karabakh decidís d’independitzar-se o –si més no– de tenir un autogovern enfrontat a Bakú. Aquesta situació seria insostenible per al dictador Alíev, que manté el poder en gran part per la necessitat d’un govern fort en temps de guerra.

Així doncs, sembla impossible una solució política acceptable per totes dues parts i, per tant, no es pot descartar del tot un enfrontament armat de gran escala. Això, o el manteniment del conflicte ‘congelat’ (que no passi res de nou) mentre hom cerca la progressiva adopció de mesures concretes per a anar creant confiança mútua.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb