En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el 27 de setembre del 2015, els partits es van gastar 10,7 milions d’euros en la campanya electoral. La despesa anava dels 414.059€ de la CUP als 3,7 milions de Junts pel Sí, passant pel cas de Ciutadans, que triplicava el pressupost respecte de la campanya anterior. En les eleccions espanyoles d’aquell mateix any, només el PP ja es va gastar 12 milions d’euros, i la despesa de totes les formacions va ser de 30,8 milions.

Aquestes xifres demostres que els partits consideren crucials els missatges que es donen durant la campanya electoral, especialment quan les eleccions estan renyides. Un articled’anàlisi política mostrava que, en les eleccions espanyoles del 2011, prop d’un 16% dels ciutadans es va activar durant la campanya, és a dir, que finalment va decidir d’anar a votar; un 5% es va desmobilitzar i prop d’una desena part de l’electorat va decidir de modificar el vot.

Un fet similarva succeir l’1-O, quan prop de la meitat dels indecisos va decidir d’anar a votar durant les últimes setmanes, i un terç, el mateix dia de la votació. Encara que pugui semblar que no hi hagi gaire variació, el cas és que una part important de la població es manifesta indecisa sobre el fet de participar en les eleccions, i en cas de fer-ho, a qui votar.

Els mitjans com a actors clau
En les campanyes electorals, els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental, ja que són els principals intermediaris entre polítics i votants, i sembla clar que molts mitjans poden intentar influir en l’opinió pública, fins i tot amb la publicació d’enquestes.

Les enquestes no només reflecteixen la realitat, sinó que poden ajudar a transformar-la alterant les expectatives, i per tant, modificant el comportament d’alguns electors. És per això que alguns mitjans poden actuar mostrant unes estimacions esbiaixades.

Cal remarcar que les enquestes tenen un cost important i, en molts casos, poden no ser rendible. Els mitjans no en publiquen el cost, però una enquesta telefònica a uns 800 ciutadans pot costar uns 10.000€. Amb tot, és un cost molt més baix que el de les enquestes presencials: el preelectoral del CIS de les últimes eleccions espanyoles va costar 350.000 euros, i el sondeig a peu d’urna –que TV3 es va negar a pagar pels múltiples errors– va tenir un cost de 340.000€.

Un dels casos més polèmics va ser en les eleccions al parlament del 2015, quan Público va acusarel CIS –òrgan autònom però que depèn del govern espanyol– d’haver cuinat l’enquesta amb ‘una intenció clarament política’ amb ‘estimacions poc defensables i que contradeien les seves pròpies taules’.

Segons aquelles acusacions, el CIS va fer una anàlisi esbiaixada en contra de les formacions independentistes, i va reduir el vot en quatre punts, restant tres escons o quatre i donant 100.000 vots menys a la CUP dels que hauria rebut si ‘les mateixes dades bàsiques haguessin estat analitzades i interpretades per especialistes neutrals’. Les estimacions de Público es van aproximar més als resultats.

La majoria s’hi aproximen, però…
Les enquestes són aproximacions, especialment útils per a mostrar tendències, però en cap cas no són valors exactes, sinó que hi ha un marge d’error. Cal afegir que és necessari ajustar l’enquesta perquè sigui representativa de la societat, ja que s’han de corregir l’ocultació o sobrerepresentació de vot i el perfil dels qui no responen i s’ha de predir què faran els indecisos. Els mecanismes de correcció són necessaris, és l’anomenada cuina de les enquestes.

En hipòtesis estables, amb petites alteracions en els partits, és possible de predir eficaçment els canvis mitjançant l’experiència, que permet de mantenir la metodologia i corregir biaixos estables. El problema sorgeix quan apareixen noves formacions o en els partits minoritaris, on petites diferències poden generar grans canvis en el repartiment d’escons.

Això mateix va passar en les eleccions espanyoles del 2015: una megaenquesta de 177.000 entrevistats, amb un cost de 470.000 euros, va predir un empat entre el PSOE i Podemos, que es presentava per primera vegada al congrés. Finalment, els socialistes van obtenir 90 escons, per 69 dels de Pablo Iglesias. Les diferències van ser petites, ja que va predir el resultat en la majoria de províncies i només es va desviar en un escó en vint casos i en dos escons en una província. Però, a escala agregada, va ser un resultat desastrós.

Una altra hipòtesi de grans canvis que va fer errar les enquestes van ser les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, en què tots els sondatges donaven més de seixanta escons a CiU, que finalment va obtenir-ne cinquanta.

Les enquestes com a creadors de tendència
Els resultats de les enquestes poden influir en l’opinió pública, ja que, tot i que en molts casos recullen tendències, en altres casos poden provar de generar-les. És sabut que mostrar un resultat ajustat pot beneficiar la mobilització, ja que cada vot és crucial; en canvi, si l’enquesta indica que un partit no entraria al parlament, és molt probable que part de l’electorat voti unes altres formacions per evitar que el seu vot ‘no es perdi’.

Un exemple clar, vist a posteriori, és el d’Economía Digital (mitjà aliat amb Atresmedia), que un mes abans de les eleccions assegurava que, segons una enquesta, Junts pel Sí només obtindria 49 escons i que Unió podria entrar amb 11-13 escons. O l’enquesta era molt dolenta o hi havia un objectiu de desmobilitzar els independentistes, mostrant la majoria com a impossible i mirant d’evitar de fer perdre vots als democristians.

El Periòdic d’Andorra, només dos dies abans de les eleccions, també donava entre 5-6 escons a Unió, quan en realitat era lluny d’obtenir-ne cap. Les enquestes de NC Report (La Razón), una empresa extremadament polèmica i de dubtosa credibilitat, acostuma a situar les expectatives dels independentistes molt per sota de la realitat, sense fer les pertinents correccions.

Un altre efecte recollit és el del ‘carro guanyador’, en què una part dels electors, principalment els indecisos, decideixen de sumar-se al partit que es veu com a vencedor. Tot i que l’expectativa d’una victòria àmplia pot provocar l’efecte contrari: la desmobilització dels qui ja no veuen necessari el seu vot o no vulguin donar una majoria gaire àmplia al partit en qüestió.

A l’altra banda trobem l’efecte underdog(traduït: ‘gos apallissat’): quan la gent vota una candidatura que troba que té unes expectatives massa baixes i que és atacada o menyspreada injustament. A la vegada, unes expectatives molt baixes poden empènyer a l’abstenció, per la seguretat de perdre o considerar el vot inútil.

Un dels més coneguts és l’efecte bola de neu, com va passar amb Macron: la candidatura no para de pujar en intenció de vot i fa que com més va més gent puji al carro. Un intent clar de generar aquest efecte és el de Ciutadans i El País. En les dues últimes eleccions, i fins i tot actualment, coincidint amb el lideratge de Pedro Sánchez al PSOE, trobem que uns mesos abans de cada votació, Ciutadans començava a pujar espectacularment en les enquestes; però com que no hi ha cap revulsiu, a l’hora de la campanya electoral s’han de rebaixar les expectatives.

Resultats de Ciutadans en les enquestes d’El País i resultats en les eleccions

En les eleccions del 2015, les enquestes van sobrerepresentar el partit en quatre punts, i només un mes després de les eleccions tornaven a fer créixer el resultat electoral molt per sobre de l’obtingut. La tendència anava acompanyada de desenes d’articles amb titulars com ara: ‘Els electors de tots els partits aproven Rivera’ (11.10.15), ‘Ciutadans pot ser decisiu davant l’empat entre PP i PSOE’ (12.10.15), ‘Ciutadans es llança a la lluita pel vot rural’ (16.10.15), ‘PP, Cituadans i PSOE pugnen per la victòria el 20-D; Podem, a l’alça’ (1.11.15) o ‘Inquietud al PSOE per la fuga de vots a Ciutadans’ (2.11.15).

Les eleccions del 21-D
De cara a les eleccions, hem vist també resultats sorprenents, sense poder saber encara si són tendències reals, tot i que les empreses haurien de ser garants d’aquesta credibilitat.

Les dues darreres enquestes, les primeres que inclouen Junts per Catalunya, mostren un resultat ajustat. En la de l’ABC,els independentistes obtenen entre 66 i 69 escons (la majoria absoluta és 68) i en la d’El Periódico, entre 68 i 71.

La cosa més sorprenent de l’enquesta de l’ABC és el creixement espectacular de les formacions que anomenen constitucionalistes, que augmentarien en 350.000 vots i se situarien a només 8.000 dels independentistes, els quals creixerien en uns pocs milers. Per tant, seria la participació més alta de la història de Catalunya, que superaria amb escreix el 80% de participació sense comptar el vot exterior, i Ciutadans obtindria entre 29 i 30 escons, a menys de 30.000 vots de ser primera força a tot el país. Un resultat, com a mínim, sorprenent, més encara si tenim en compte que l’enquesta d’El Periódico no recull pas aquest creixement tan espectacular de la formació d’Inés Arrimadas.

En l’enquesta d’El Periódico –titulada ‘L’independentisme s’estanca’ (si bé mantindria la majoria absoluta)– sorprèn el gran creixement socialista, en nou escons respecte de fa dos anys, justament després del pacte amb Societat Civil Catalana i Units per Avançar, l’actual formació de Duran i Lleida i Espadaler. Si el pacte podia ser discutit, aquest resultat en l’enquesta pot ajudar a silenciar qualsevol crítica.

Sí que coincideixen totes dues enquestes a deixar sense espai els comuns, que podrien obtenir menys de deu escons. Si els efectes són reals o no, no ho sabrem mai. Sí que podrem retre comptes el dia de les eleccions, quan se sabrà si les enquestes l’han encertada o bé es tornarà a posar el focus en els errors.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb