La unitat és el gran impuls

«Per damunt de les nostres aspiracions personals, hi ha aquesta unitat popular i ciutadana que és la gran arma que ens pot fer tombar un estat»

Vicent Partal
Vicent Partal
12.06.2017 - 05:30
Actualització: 12.06.2017 - 07:30
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’acte d’ahir en suport del referèndum va tornar a demostrar la potència del moviment independentista, però sobretot va posar un èmfasi especial en la transversalitat que suscita la defensa dels drets democràtics. En la unitat, més enllà dels projectes polítics concrets, que ens empeny a voler un estat millor per a tots.

I vull cridar l’atenció sobre un moment molt particular de l’acte, en referència a la suma de les veus que hi anaven dipositant urnes. És evident que la imatge de Josep Guardiola va ser la més potent i eficaç –per a comprovar-ho, només cal veure el ressò en la premsa britànica. Però la tria dels qui hi parlaven va seguir un guió exquisit, d’una gran transcendència política i social.

La presència i les paraules de Jordi Borja, referent intel·lectual dels comuns, i en particular d’Ada Colau, van ser especialment destacades. Fins i tot la manera com va parlar fou remarcable: ‘Ens confrontarem amb valor i decisió contra un estat que es diu de dret i que és un estat pervers i pervertit.’ Al seu costat també dues persones que públicament s’han significat en aquest espai i que tenen una gran ascendència social, guanyada a còpia de molta feina i de molts anys: Anna Sallés i Arcadi Oliveres. I gent que va prendre la paraula des de tots els cantons imaginables, eixamplant molt el terreny de joc del referèndum i, en conseqüència, el desafiament a l’estat espanyol.

Hi vam veure Rubèn Wagensberg, un dels principals impulsors del moviment en favor dels refugiats, i Magda Oranich, que va recordar el franquisme contra el qual tant va treballar com a advocada. Hi vam veure i sentir Miquel Calçada, juntament amb David Fernández. I el cuiner Fermí Puig al costat de Montse Castellà, que va recordar que ‘lo riu és vida’. Hi van portar urnes des de la directora del Casal d’Infants del Raval, Roser Rossell, a Julià de Jodar, que, encertadament, va reivindicar l’occità de la Vall d’Aran. I Isona Passola. I Pep Riera, la veu permanent de la dignitat pagesa del país. I al seu costat van anar pujant a l’escenari gent d’orígens territorials diversos, de feines diverses, d’ideologies diverses, coneguts pel gran públic i no coneguts, però tots imprescindibles. Hi havia sindicalistes i empresaris, hi havia joves i vells, hi havia Abdoulaye Coly, Tai Moi Ho Wong i Benallal Ahmed per recordar-nos que això és un país de dues-cents llengües i de mil colors i que serà una república de dues-centes llengües i mil colors. Hi va haver, en definitiva –molts i molt ben triats tots–, una representació precisa d’aquest massa enorme de persones, d’idees. d’emocions i de sentiments, que des de fa set anys ha canviat aquest país, n’ha transformat la política i les institucions i ens ha canviat a nosaltres.

És lògic, natural i comprensible que cadascú reclamàs un accent particular per a la nova república. És natural i bo, jo diria que imprescindible, que cadascú trobe necessari un detall, un gest, un motiu per a il·lusionar-se respecte del futur col·lectiu que ens espera. Això ens passa a tots i cal que ens passe a tots. Sobretot si després, com ahir, sabem sumar forces i fer pinya. Convençuts, més enllà de sigles, de candidatures i de projectes a curt termini, que per damunt de les nostres aspiracions personals hi ha aquesta unitat popular i ciutadana que és la gran arma que ens pot fer tombar finalment un estat, pervers i pervertit,  que ens pot fer guanyar el referèndum, que pot fer nàixer la república de tots i per a tots.


[Bon Dia] –El director de TV3, Vicent Sanchis, va entrevistar ahir el president Puigdemont i el vice-president Junqueras. De l’entrevista, en remarque una resposta ràpida i contundent de Puigdemont, que em sembla especialment important. Quan li demanaren com reaccionaria a una possible inhabilitació per part de la justícia espanyola, va afirmar que ell només acceptaria de ser inhabilitat pel Parlament de Catalunya, que és la institució a què es deu. Preneu-ne nota, doncs…

–L’operació recanvi ha funcionat perfectament a l’estat francès. Els resultats del primer torn fan preveure una majoria extraordinària per a la República en Marxa, el novíssim partit creat al voltant del president Macron, que ha deixat el PS reduït a no res. Amb el Partit Socialista mort i condemnat, França ha sabut bastir un nou espai polític, derivat del Partit Socialista però completament apartat d’aquell partit. I d’aquest invent en pot resultar no pas la majoria sinó la majoria més esclatant de la història de la cinquena república. La responsabilitat que tindran a partir de diumenge vinent serà enorme, doncs.

–Avui us expliquem la història de la casa que hi ha a Entença, 151. És una més de les moltes que es viuen a Barcelona. La desaparició de la presó ha revalorat la zona i totes les famílies han estat avisades que se’ls acabaria el lloguer i se n’haurien d’anar. Us en presentem els veïns, simplement. La gent que perdrà la casa on viu a mans de l’especulació. És la història de l’Olga, d’en Juan i de la Iman.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep C. A. Codina
Josep C. A. Codina
11.06.2017  ·  23:58

Aquest nou país, aquesta nova república que volem fer una de les coses que hem de fer fora de la mentalitat de tots els catalans i les catalanes, es la mentida, perquè creiem, que només son mentiders els polítics, i no només son mentiders la majoria dels polítics, que molts, grans empresaris, dirigents principalment de gras multinacionals, també o son, fins i tot el sistema en si o es de mentider, principalment la publicitat i el màrqueting, son les dues mentides més grans i que han fet més mal a la humanitat actual. Un molt petit exemple pot ser la propaganda que fan la majoria dels supers-mercats anunciant que si compres dos el segon a meitat s de preu. Qui creieu qui paga el regal? Doncs nosaltres els clients, perquè els propietaris fan la contabilitat posant al capítol de gastos generals els descomptes que han fet al segon producte, i al resultat final i carregant el % estipulat per el concepte de utilitats, ho creieu que ho fan duna altra manera

Josep Usó
Josep Usó
12.06.2017  ·  01:17

La unitat del poble continua intacta. Encara ara tracten d’esquerdar-la, però ja es veu que no ho aconseguiran. No tenen arguments; però tampoc s’acaben de creure ja la seua pròpia propaganda. I, des del divendres passat, continuen com estabornits. No s’han refet, encara. I, per descomptat, no tenen temps. Per al final de setembre només resten 110 dies. Ara cal engreixar la pila de volts pel sí.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
12.06.2017  ·  02:05

Ahir, sota un sol inclement, a prop de 50.00 persones vam anar a donar testimoni que volem la democràcia catalana, participativa i activa i que la volem d’acord amb les propostes del nostre govern. Va se un acte espectacular i a banda de defensar la democràcia de les urnes de cara al referèndum de l’1 d’octubre, es van fer unes critiques ferotges cap a l’estat que tenim en contra. És veritat que es va demostrar un fort clima d’unitat, perquè es va arribar a dir en el torn de la intervenció dels ajuntaments, que caldria renunciar a les sigles del partits per anar units amb el nostre govern i parlament, tenint en compte que ja hi ha més de 800 ajuntament a dins de l’AMI del 940 que hi ha a Catalunya, però també es va fer saber que en cas de supressió de l’autonomia o altres agressions espanyoles, ja hi ha a punt l’Assemblea de Càrrecs Electes, en la qual ja s’hi han sumat 9000 càrrecs municipals i per tant, si es donés aquest fet, passaria a ser qui encapçalaria les funcions del Parlament Català quan els diputats independentistes s’hi afegissin. És a dir que a una anul·lació de les institucions catalanes, Catalunya respondria amb un alternativa per esquivar-ho.

Es respirava un emotiu ambient en el qual tot semblava possible sempre que es mantingui la unitat d’acció i per això les entitat sobiranistes estiguin a l’aguait per saber si a més de concentrar-nos i manifestar-nos, hem d’estar preparats per intervenir pacíficament però fermament, per protegir els nostres càrrecs i anar allà on se’ns convoqui, tantes vegades com sigui necessari i alçar-nos amb la nostra força de la raó i la democràcia.

Una anècdota personal: va passar el president pel meu costat i li vaig dir: no ens fallis” i ell em va contestar que segur que ell no fallaria. Per tant confiança absoluta amb el govern i endavant les atxes. Queden tres mesos i mig.

Roger Civera
Roger Civera
12.06.2017  ·  02:05

D’ahir, jo destacaria, un altre cop a destacar la presencia massiva de gent no tant jove. Si el referendum d’Escòcia es va perdre per la por de la gent amb més edat, el de Catalunya el guanyarem per aquesta mateixa gent. Gent que s’està deixant el seu temps, que segurament podrien utilitzar per a gaudir tot el que han treballat en aquesta vida, i que ara dediquen al futur, que és més per als nostres fills que a nosaltres mateixos.

Jaume Vall
Jaume Vall
12.06.2017  ·  02:06

Potser perquè estem en un moment fundacional, tots els que volem un estat propi fem un exercici de contenció , de tolerància, d’inclusió. No és cap retret. Només ho constato. (Quan un individu s’enamora, la “natura” s’encarrega d’engalipar-lo, per tal de que temporalment no vegi els defectes de qui ha de ser el seu / la seva partenaire. És llei de vida. Després, realitzat el deure evolutiu, ja es barallaran entre ells, si fos el cas.)
De moment nosaltres estem gaudint de la millor cara dels nostres companys sobiranistes. Agafem-ho pel cantó bo. A més a més de tenir una utilitat política que a tots ens interessa, potser, POTSER, pot establir una base estructural, perquè en la república catalana, dreta i esquerra, que continuaran existin, tinguin un nivell molt més civilitzat del que tenen en els estats pseudodemocràtics com ara l’espanyol
Que la futura discrepància ideològica no travessi les línies de la decència, de la justícia, del benestar, de l’educació. És, como gairebé tot, a les nostres mans.

Josep Albà
Josep Albà
12.06.2017  ·  02:06

És cert que érem molts, però no érem suficients, no érem tants com hauríem d’haver estat. Ser molts, moltíssims, -tots- és la clau, és l’argument que no podran vèncer. Si encara hi ha independentistes que es queden al sofà a veure-ho per la tele, que fan grans sermons sobre tàctica, estratègia i ideologia, però després es queden a casa, això no acabarà bé.

Hauríem d’entendre que s’ha acabat el temps de les excuses, de la comoditat i de la dialèctica i ha arribat el moment de l’acció. Ahir suàvem, però vindran dies pitjors, molt més difícils, molt més durs. On éreu els que no hi éreu? Hi sereu quan arribin aquests dies? -que arribaran, segur-. Arribarà l’hora de la veritat, i no trigarà. Llavors veurem qui realment hi és.

Pep Agulló
Pep Agulló
12.06.2017  ·  07:55

Només lamentar un cop més la poca visió política dels organitzadors ANC, Omníum, AMI, respecte al que significa una organització com “Súmate” en la seva lluita dins el món espanyolista a Catalunya. Haguessin hagut de sortir a parlar. Continuo insistint.

Núria Pidelaserra
Núria Pidelaserra
12.06.2017  ·  21:27

Totalment d’acord amb la teva opinió, Pep. Què passa amb SUMATE ?.
Són imprescindibles. Són representants d’una part molt important de la societat catalana. Per què no hi són presents? A les tertúlies dels diferents medis de comunicació catalans tampoc. Costa d’entendre.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies