Ahir es va saber que, en ocasió de la reunió interparlamentària entre la Unió Europea i la República Popular de la Xina que es va fer dimecres passat a Brussel·les, la delegació xinesa va demanar de manera oficial de tractar sobre Catalunya. El punt es va incorporar a l’ordre del dia i la delegació de la Xina en va traure un gran partit, no pas a favor nostre sinó a favor seu.

Concretament, els diputats xinesos van demanar si la Unió Europea donava suport a les decisions de Mariano Rajoy respecte de Catalunya. I quan els van confirmar que, efectivament, era així van preguntar si les dues regles bàsiques que implica aquesta intervenció s’aplicarien a partir d’ara també en la relació amb la Xina. És a dir, van demanar si a partir d’ara la Unió Europea consideraria el Tibet o Taiwan afers interns de la Xina i, per tant, s’abstindria de criticar res que s’hi pogués fer i també si les mesures que l’estat espanyol ha aprovat i que violen els drets humans a Catalunya ja no serien criticades d’ara endavant quan s’aplicassen a la Xina. Coses com ara la violació de la correspondència, la censura de webs i l’empresonament de dirigents polítics.

L’anècdota és significativa i interessant. Perquè és ben clar que la Xina no pot sinó estar d’acord amb Mariano Rajoy pel que fa a les actituds autoritàries. I és evident, per tant, que l’interès que té per Catalunya és espuri. Però alhora la seua actitud empeny la UE contra les cordes.

Els catalans ens hem queixat amb tota la raó de la duresa i la manca absoluta de sensibilitat de Brussel·les en el cas català. Dins la Unió Europea, a les capitals, hi ha també molta incomoditat per aquesta actitud. Però a la cúpula de la Unió no. Almenys, no encara. I dic no encara perquè això que ha passat amb la Xina és molt significatiu quant a les dificultats que fins i tot personatges tan nefasts i intransigents com Juncker han –i hauran– d’encarar. Dificultats que creixeran molt i causaran grans problemes a la Unió, simplement perquè la posició oficial de Brussel·les és insostenible.

Els xinesos n’han tret profit i d’ara endavant en trauran cada dia, és clar que sí. I això és un problema gravíssim per a la credibilitat de la Unió Europea al món. Efectivament, amb quina cara defensarà ara Europa els drets del Tibet? O com criticarà la censura de webs? I què farà quan Turquia amenace els batlles kurds? A Erdogan li serà tan fàcil com li ha estat a la Xina: vosaltres accepteu que Rajoy puga fer això amb els batlles catalans? I aleshores per què no ho podem fer nosaltres amb els batlles kurds? Qui, des d’Europa, tindrà ara credibilitat per a condemnar atacs desproporcionats de la policia de cap país del món? I quan en algun país sud-americà convoquen eleccions i al mateix temps empresonen l’oposició, com podrà criticar-ho Europa si accepta que Espanya ho faça. No solament això. Europa s’ha enfrontat a dos estats membres, Polònia i Hongria, pel retrocés de les llibertats democràtiques. Quant tardaran Polònia i Hongria a retraure davant el Consell Europeu la doble vara de mesurar, hipòcrita, que Brussel·les ha aplicat en el cas català?

La Unió Europea té dos problemes greus a conseqüència del cas català. El primer és que tota la seua política exterior ha estat posada en qüestió. La UE havia basat la seua projecció internacional en el fet de ser l’espai més avançat de democràcia i pau al món i en la promoció d’aquests valors. Però això que ha passat a Catalunya i la benedicció oficial europea simplement els fa miques el discurs. El segon problema és pitjor encara: s’ha demostrat la greu crisi que afecta el seu model institucional. Ja era bastant evident, però ara és impossible d’amagar: Brussel·les ha esdevingut un monstre insensible que no té gens de respecte pels seus ciutadans i que és capaç de trencar tot el consens previ per tal d’imposar les seues resolucions, no pas basades en el vot democràtic de la població, sinó en les negociacions opaques ordides en els grans palaus. Cosa que els xinesos, que de tot això en saben un niu, han entès de seguida.

No seré tan ingenu de prometre que hi haurà un canvi ràpid i imminent a Europa en relació amb la situació de Catalunya. Però que ningú no acluque els ulls tampoc a una realitat que ha palesat clarament la reunió amb els diputats xinesos. Per a Europa, Catalunya serà cada dia un problema més greu i en algun moment, tard o d’hora, la Unió haurà de sospesar seriosament què li ix més car: si aguantar Rajoy a qualsevol preu –i perdre tota la credibilitat– o bé ser coherent amb ella mateixa per a poder mantenir un lloc respectat en l’escena internacional.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]