Enguany celebrem els 700 anys de la mort de Ramon Llull (1232-1316). Per a saber qui era aquest savi, no hi ha res com llegir Vida Coetània, l’autobiografia que Llull mateix va dictar en vida. Escrit en llatí fa set segles, avui en dia es pot trobar traduït, i a preus populars, a les llibreries. És un text brevíssim, que et ventiles en menys d’una hora.

Jo ja sabia que Llull era un home que estava molt interessat en els musulmans, a qui volia convertir al cristianisme. I que per això recomanava estudiar àrab i saber-lo parlar. També sabia que gran part de l’obra de Llull és un mètode que fa servir la lògica, i no només la fe, per a convertir musulmans al cristianisme. I havia llegit que set segles després alguns informàtics citen la lògica lul·liana com una de les precursores de la lògica informàtica.

Però el que desconeixia del tot era la història del seu professor d’àrab. La violenta, terrible, i crua història de l’home que va ensenyar-li la llengua. I no només: que també va ensenyar-li la teologia, i la ciència dels musulmans. Per a Llull, un autèntic referent. Nou anys va durar la seva relació. Fins que un dia, el professor va acabar mort. Una mort terrible. Una mort pròpia d’un esclau. Perquè el professor d’àrab del cristià Llull era un esclau.

El que jo en sé de la vida d’aquest home es llegeix en tres paràgrafs, que espero que no se us facin llargs, que a mi se’m van fer curts. Copio literalment del llibre Vida Coetània (Ensiola Edicions, 2008, pàg 27-32):

«[Ramon LLull] retirà totes les vestidures que acostumava a portar i es vestí amb un hàbit molt honest i del drap més rudimentari que trobà i amb aquella vestimenta començà a adquirir certs coneixements de gramàtica. Temps després comprà un moro a fi d’aprendre la llengua aràbiga o morisca.

Després de passar nou anys d’aprenentatge, un dia s’esdevingué que l’esmentat moro, en absència del reverend mestre, blasfemà sobre el santíssim nom de Jesucrist. Quan li fou recontat el fet, el mestre, mogut pel seu zel intrínsec cap a nostre senyor, assotà l’esclau tant en la boca com en la cara, el cap i altres parts del cos. Això feu que el moro, que tenia molta dignitat i havia estat gairebé mestre del seu senyor a l’hora d’ensenyar-li la llengua morisca, romangué molt airat a causa dels cops, i cavil·là de quina forma i manera el podia ferir i matar. I com un dia ell tingués un coltell molt agut i veiés que el seu senyor estava tot sol assegut en una cadira, s’hi dirigí amb un gran crit, exclamant: “ara moriràs”. Tot i que el dit reverend mestre pogué desviar el cop, no va poder evitar resultar ferit al ventre, i en la lluita que sobrevingué el dit moro fou enderrocat i perdé l’arma. Mentrestant els altres habitants de la casa, que havien sentit l’aldarull, volgueren escometre el moro, però el dit reverend mestre no ho permeté, ans el feu tancar dins la presó fins que hagués decidit què fer amb ell.

Vet ací el dilema. D’una banda considerava el gran benefici que li havia proporcionat el moro a l’hora d’aprendre la llengua morisca, coneixement que tant havia desitjat tenir per tal de fer honor a nostre senyor Déu; per tant considerava que no li havia de donar mort. I, de l’altra part, dubtava de fer això, temorenc que l’esclau no el tornàs a atacar. Mentre donava voltes sobre la qüestió i de cada vegada es trobava més perplex, se n’anà a nostra dona de la Real per pregar a nostre senyor Déu que l’inspiràs sobre la qüestió. Durant tres dies hi romangué fent oració, al cap dels quals, però, es trobava molt meravellat en observar que el seu esperit mantenia el dubte sobre si donar mort o no al captiu. Per això decidí amb gran tristesa de tornar-se’n a ca seva. Llavors s’esdevingué que en passar per la presó on estava reclòs l’esclau aquest s’havia penjat amb la corda que el lligava. Aleshores el reverend mestre donà gràcies a nostre senyor perquè l’havia tret de la gran perplexitat en què es trobava i sobre la qual tant havia suplicat».

El professor se’t suïcida, i tu content.

Després el llibre continua explicant com després de la mort de l’esclau, i professor d’àrab, Llull es tanca a meditar, i rep una il·luminació divina. Se li apareix el contingut d’un llibre, llibre que farà història. És l’Art abreujada d’atrobar la veritat. Aquest llibre, amb els anys, va ser revisat per Llull, i en sortí Ars Magna.  El llibre que alguns informàtics citen com a precursor de la lògica informàtica. Tenen una manera d’operar molt semblant.

Una lògica, la informàtica, que com la lul·liana, no sempre funciona. No se us ha penjat mai l’ordinador? La pantalla us fa coses estanyes? El cursor ha desaparegut? No us va el navegador? El so no va, i això que el portàtil és nou? Tot això és el suïcida, que ens parla. Passa que ens costa imaginar-lo, aquest home, dins l’ordinador. Però tant hi és ell, com Ramon Llull, i la seva manera d’operar. Bon estiu a tothom, feliç lectura, i fins setembre.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.