La tardor de les oportunitats (i 5). Crear les oportunitats

«Després de la Diada, com a mínim, hi haurà el primer d’octubre, el record del vint-i-set, el judici als presos i les eleccions municipals com a factors amb els quals ja podem comptar»

Vicent Partal
Vicent Partal
22.07.2018 - 20:01
Actualització: 20.07.2018 - 15:48
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En els editorials anteriors, he mirat de marcar els punts que crec que justifiquen pensar que el procés d’implantació de la República catalana és en millors condicions que ara fa un any. Em permetreu que avui diga que tot això no val res si no es creen les oportunitats per fer-ho i es condueixen. Més i tot: si no hi ha la voluntat de guanyar a curt termini. És a dir, que cal crear les oportunitats i aprofitar-les.

He remarcat fins ara els elements positius que s’acumulen, com la capacitat de resistència popular, les conseqüències de la sentència alemanya amb la desacreditació de la violència o el pas endavant d’alguns estats. També hi ha elements negatius que cal tenir en compte. La duresa de la repressió, que té conseqüències gravíssimes per als presos i exiliats però també per a les organitzacions i el moviment, em sembla la més transcendental. No podem menystenir el mal que fa i el dolor que provoca. És cert que fa obrir els ulls, però també ho és que carrega el cos i mina molt la moral. No és l’únic element negatiu que hi ha, però crec que és el més determinant. Ara, també té les condicions d’esdevenir el recurs fonamental que provoque les accions que poden concretar i afermar la República proclamada l’octubre de l’any passat.

La mala relació entre els partits i el deteriorament notable de les relacions personals entre alguns dels dirigents del procés, fins a perdre’s el respecte, és una altra qüestió greu, difícil de resoldre. El conjunt del moviment independentista hauria d’entendre que totes les posicions són legítimes i que ningú no defensa res en què no crega. Deixar d’atacar de manera insensata els uns o els altres, o els de més enllà, em sembla un exercici imprescindible que com més gent practique molt millor. Al final, però, haurem de confiar que, tal com va passar l’octubre, el moment i la força dels fets s’emporten les divisions i faciliten una entesa que és imprescindible si es vol fer efectiva la proclamació de la República. Sense el PDECat i l’entorn de Puigdemont, sense ERC i sense la CUP, no hi haurà independència possible. De manera que l’exercici de provar d’enfonsar l’un o l’altre no és fútil i prou sinó que és molt perillós.

Tanmateix, la inexistència d’un full de ruta podria ser un element positiu. Ens dirigim cap a una tardor marcada per l’existència d’oportunitats variades per a procedir a la ruptura, cap de les quals, però, gaire estructurada ni dibuixada. Haurem de comptar amb el factor sorpresa i amb el factor velocitat. Després de la Diada, com a mínim, hi haurà el primer d’octubre, el record del vint-i-set, el judici als presos i les eleccions municipals com a factors amb els quals ja podem comptar. És indiscutible que si la situació dels presos no es resol i l’estat espanyol els demana vint anys o trenta de presó al desembre, qualsevol acció del govern per a evitar el judici estarà plenament justificada –fins i tot, a escala internacional, a la vista de les resolucions sobre l’euroordre.

Com he explicat en aquesta sèrie, Espanya té ara mateix una quantitat monumental de problemes sobre la taula. El principal de tots és que el seu comportament és inexplicable. Tothom és conscient que el de Catalunya és un problema democràtic que només es pot resoldre raonablement amb l’exercici de la democràcia. I això vol dir un referèndum acordat d’autodeterminació i la promesa que el resultat s’implementarà. Si Espanya no ho accepta, i si a més el govern de Madrid intenta seguir la desacreditada via de la violència, Catalunya tindrà a la mà la solució aquesta tardor mateix: implementar la República, explicant al món que no hi ha cap més eixida. Caldrà estar més ben preparats que l’octubre passat i caldrà que els responsables polítics siguen més audaços. Amb una Espanya en una crisi com mai havia vist i una ciutadania catalana preparada per a fer el gran pas, totes les ocasions seran possibilitats molt vàlides de rematar el camí començat fa vuit anys. El de la República, el de la independència, el de la llibertat.

Podeu llegir els altres editorials d’aquesta sèrie:
La tardor de les oportunitats (1). La força de la gent
La tardor de les oportunitats (2). La crisi de la monarquia, la crisi de l’estat
La tardor de les oportunitats (3). La via violenta està desacreditada
La tardor de les oportunitats (4). Una realitat internacional més positiva

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume vall
jaume vall
22.07.2018  ·  22:46

Volíem i continuem volent una república per fer que tots nosaltres, ciutadans amb drets i deures, visquem millor. Que l’estat que s’ocupa de nosaltres sigui eficient, que actuï amb tota la decència possible, que sigui curós amb l’entorn, que sigui pròsper i ens faci pròspers. Que reculli el guant de la revolució francesa, de la nord-americana, dels drets humans de l’ONU. Que ens faci més semblants a les societats més avançades, les nòrdiques, Canadà, Nova Zelanda, Japó.
Si em fixo amb les persones que estan al capdavant dels partits polítics sobiranistes veig : alguns que des del seu sectarisme, es permeten de donar lliçons a empresaris sobre com han de reaccionar davant una situació delicada (em recorden els ‘revolucionaris de saló’ que menyspreava Jorge Semprún, ja que els revolucionaris de veritat són autoexigents i tolerants, mentre que els pseudo-revolucionaris són autoindulgents i intolerants) ; miro una mica més i veig uns esquerrans que tenen la glòria a tocar, després de molts anys d’espera, de paciència, d’acumulació de forces, però resulta que per resentiment, per enveja, per impaciència, semblen no suportar el lideratge millor d’un adversari, i sembla que prefereixin perdre ells i el país, abans que no guanyi l’adversari -i el país- ; miro cap a l’altra banda i veig encara un remanent de cares i de noms que ja haurien d’haver plegat, massa herència pujolista encara que ells no siguin pujolistes. Massa convergència de personatges que són passat, i alguns joves que sembla que ja estiguin contents amb aquest passat. Les poques figures que sobresurten, ànimes lliures de partidisme, necessiten déu i ajuda (la dels ciutadans) per tirar endavant.
Clar, si això que descrivim és el que ens ha de gestionar, realment assolirem una societat com la dels països amb els quals ens emmirallem, o continuarem xipollejant en les nostres misèries?

Josep Usó
Josep Usó
22.07.2018  ·  23:33

Caldrà no desaprofitar les oportunitats. Tots hem d’entendre que hi ha una prioritat. Sense la independència i la República no hi haurà cap possibilitat per a personalismes. Només més anys sota una opressió que només pot augmentar. Ells no saben què fer i nosaltres ho hem de fer.

Ramon Sans
Ramon Sans
23.07.2018  ·  00:45

Hay 2 cosas que habría que CAMBIAR si se quieren tener oportunidades reales (a mi parecer) –

– la primera LA ACCIÓN UNITARIA DEL INDEPENDENTISMO , no que vayan juntos , sino que se reunan en un ambiente donde no puedan ser espiados y HABLEN entre ellos y acuerden UN RESPETO Y TREGUA ENTRE ELLOS MIENTRAS SE ENFRENTAN AL ESTADO .

– la segunda REVISEN EL RELATO , CUANDO DAN LOS DATOS ESTADISTICOS , NO DIGAN QUE % DEL TOTAL DE LA POBLACIÓN ESTÁ A FABOR DE LA INDEPENDENCIA , DIGAN QUE % DE LA POBLACIÓN QUIERE SEGUIR EN ESPAÑA …. esa fué la razón de no TENER APOYOS EXTERIORES , lo mal que se contaron los datos , nadie apoya una decisión con menos del 50% , Y AQUI SE CONFUNDIÓ CENSO CON LOS QUE PARTICIPARON …DIGAN EL % QUE QUIEREN SEGUIR SIENDO ESPAÑOLES … Y VERAN COMO CAMBIA LA COSA …EL RELATO.

Un saludo y suerte .

Ignasi de
Ignasi de
23.07.2018  ·  07:08

El tema del relat, que planteja en Ramón Sans és molt important. Hi ha altres camps en que els nostres polítics i periodistes, també han regalat el relat als enemics de la independencia, con el de la constitució, si permet o no el dret a l’autodeterminació.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
23.07.2018  ·  08:32

Quan dieu que sense el PDeCat o sense ERC no hi haurà independència, ens retorneu a la roda. El que alguns afortunadament ja han començat a entendre és que és precisament amb PDeCat o ERC que de ben segur no podrà haver-hi mai independència, i que quan abans superem aquests partits, o fins i tot tota partitodependència, abans es crearan i, més important encara, hi haurà possibilitats reals d’aprofitar noves oportunitats.

Seguir protegint els aparells d’aquests partits i treballar per tornar a posar a les seves mans la llibertat del poble és una gran irresponsabilitat, aquesta sí que perillosa, i una anàlisi francament obtusa de la situació i del que ha passat. Que aquests partits encara arrosseguen molts independentistes no hauria de prevaldre sobre el fet de dilucidar cap a on els arrosseguen. Perquè si ho fan cap a l’autonomisme, com ja ha quedat clar, el càlcul possibilista de que els necessitem per assolir l’objectiu s’enfonsa, simplement perquè l’objectiu no és el mateix. O si es prefereix, en la gent és un objectiu real i per d’aquí a poc, mentre que en ells és un etern esquer per anar inflant enquestes i guanyant eleccions autonòmiques. Aleshores l’única opció efectiva i honesta és denunciar aquests miratges i procurar que deixin de condicionar un poble molt més disposat al sacrifici i a la lluita que no aquells que prioritzen càrrecs i pactes amb l’opressor. No pas contribuir a l’engany.

Pep Agulló
Pep Agulló
23.07.2018  ·  09:11

QUE LA FERMESA ENS DONI AUDÀCIA I ARRACONI LES PORS

Estic d’acord amb l’editorial. Partim doncs, de lliçons apreses. A la repressió actual s’hi sumaran altres embats que ens arribaran en la mida que anem confrontant-nos. Ara ja sabem com les gasten… la pregunta és com s’implementa la república? Aquí rau la clau de tot. En arribar aquí em sembla que el que hem viscut fins ara no serà res comparat amb el que vindrà. Seran els episodis (possiblement més tràgics) que marcaran la nostra història. Confio en la determinació de la ciutadania i dels sectors més decidits de la classe política.

QUE LA FORÇA DELS FETS S’EMPORTI LES DIVISIONS

I si parlem de victòria, hem de parlar d’unitat. La Crida Nacional és una bona eina per aconseguir-la, però hi ha dos obstacles partidistes: els que volen que la República porti les seves sigles de partit; i els que volen una república “socialista” o res. En qualsevol cas es tracta de posicions polítiques excloents, que fugen de la transversalitat com d’un mal vent. Darrere aquests dos obstacles hi ha sengles estratègies que ens porten a la derrota.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
23.07.2018  ·  09:47

Aqui es necessiten adhesions personals no de partits.

Tots a una ! com a Fuenteovejuna.
Ells, els unionistes, ho tenen clar i nosaltres encara no n’hem après.

ERC, PdeCat… quina pena!
Però també la CUP fa pena, gaudint del llastimós espectacle.

Josep Salart
Josep Salart
23.07.2018  ·  09:48

I després del congrés del Pdcat, quin serà el suport dels seus diputats al senyor Sanchez?

No tinc idea ara mateix, ho tindria de mirar, si es pot defenestrar el president del govern espanyol?

Tinc entés, no sé si vaig be, que podria moure els fils per treure la gent de la presó i anul.lar-ho. Vaja, donar ordres al fiscal, vull dir..

Si és així, li donaran suport per mantenir-lo a la moncloa?

Algú em pot fer llum??

Jordi T.
Jordi T.
23.07.2018  ·  09:55

Parlem sempre d’implementar la Republica, però jo no tinc clar que la declaració del dia 27/oct fos una declaració política i oficial. Penso que caldrà fer una altra DI.
Però abans, caldrà demostrar que som mes del 50%, no? El referèndum del 1/oct va ser èpic i passarà a la nostra història, però… em fa mal dir-ho, crec que no es homologable ni suficient per a proclamar la independència.
Que cal que passi, doncs? Som mes del 59% que volem la Republica si o no?

Jordi T.
Jordi T.
23.07.2018  ·  09:56

50% volia dir.

Victor Serra
Victor Serra
23.07.2018  ·  11:58

Totalment d’acord amb Jordi T. Si no demostrem que som més del 50% en unes elecciosn, referèndum o el que sigui homologat i acceptat per tothom, no podrem declarar ni implementar cap República. Ningú ens donarà suport i a més seria antidemocràtic. Hem de ser molt escrupulosos amb això perquè ens juguem la legitimitat.

Albert Miret
Albert Miret
23.07.2018  ·  13:17

És un d’aquells dies que no saps per què però et lleves content i feliç. Ahir, després d’una llarga excursió, en arribar a casa esgotat em vaig posar a dormir a les set de la tarda i no m’he despertat fins a les set del matí. Un esmorzar senzill i una dutxa transformadora, m’ha permès mutar d’animal o cosa a persona més o menys normal. He sortit al carrer i m’he encaminat cap a la feina. Sorprès m’he adonat de seguida que hi ha menys cotxes que els altres dies i que anar pel carrer és més agradable. No hi ha estridències, i la gent és amable i somriu. En passar per davant del cinema de barri, he vist amb estupefacció que els rètols de la façana no eren de metralladores i bombes com sempre, sinó que anunciaven pel·lícules interessants i recomanades pels millors crítics. La canalla juguen contents a les places, mentre els grans es paren a parlar amb coneguts i riuen i s’abracen. No sé què ha passat, però intueixo que per alguna raó, tothom és més feliç que ahir, i això que avui és dilluns, mal dia normalment. Mentre em pregunto perquè sóc tan feliç, veig a la cantonada una parella de Mossos i me n’hi vaig per aclarir què passa. Somrients i amables em diuen en el meu idioma matern que ahir, a les vuit del vespre el nostre MHP va declarar la República independent de Catalunya, i que durant la nit, la majoria de països europeus ja ens l’han reconegut.
Ja sé que així en fred costa de creure-s’ho, però hi ha savis que diuen que per aconseguir una cosa molt desitjada, un les ha de visualitzar per a facilitar el seu assoliment… Entro a l’oficina. Saludo i tothom fa cara d’emprenyat. Em poso a treballar. Potser serà demà el dia escollit.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
23.07.2018  ·  13:57

Tornem-hi amb el 50%. En un referèndum es divideix els “Sí” per la suma dels “Sí” + “No” i si passa del 50% ha guanyat el Sí.
Sumat correctament estem al 55%. Ara bé, si es tracta de que la campanya sigui tramposa, com el 21D, que ens ho comptin a Espanya, que els vots en blanc se sumin als “No” i que la proclamació del resultat el facin a l’uníson en Pedro Sánchez i en Casado, doncs ja podem anar eixamplant la base.
I, per altra part, cal aclarir-se sobre si els partits són una nosa a controlar o un auxiliar imprescindible.

Jordi T.
Jordi T.
23.07.2018  ·  14:58

Josep Castelltort, comparteixo bastant el que dius, potser no m’he explicat bé.
Jo crec que amb el referèndum de l’1/oct no es podia fer una DUI i que fos reconeguda, doncs el referèndum no era homologable. Si ho hagués sigut, estic d’acord en que només es necessita el 50% dels votants.
Si no podem fer un referèndum com cal i ens recolzem en eleccions, tant al 2017 com al 2015 hem tingut als Comuns que impedien una translació del resultat a un referèndum. Però si els partits independentistes haguessin obtingut una majoria en vots, ja no hi hauria discussió. De fet, amb un 50% de vot clarament independentista les coses serien molt diferents a ulls dels altres països.

eva salas
eva salas
23.07.2018  ·  15:13

Els partits no ens conduiran a la llibertat, hem de ser nosaltres, i per tant ens hem d’organitzar i persistir fins a la victòria.

eva salas
eva salas
23.07.2018  ·  15:37

Jordi T.: sense ànim de polemitzar, crec que hi haria la mateixa discusió, que és el dret a l’autodeterminació de Ctalunya. El què no ens reconeix l’Estat Ñ.

O potser per a vostè el 49% del vot unionista té més valor que el 51% independentista.

Ens posaríem d’acord en el percentatge “vàlid”, per a vostès, i hi seguira havent-hi la mateixa discusió.

Robert Mora
Robert Mora
23.07.2018  ·  15:41

I les eleccions europees!!! No ho oblidem, que son una oportunitat d’or per a 1) fer una lista de país, 2) demostrar que la República catalana te recolzament fora del Principat, i 3) portar el cas català al Parlament europeu.
És estrany que se li haja passat a Vicent.

Roser Caminals
Roser Caminals
23.07.2018  ·  15:51

No oblidem que necessitem el suport d’un minim d’estats europeus per fer efectiva la Republica. A Espanya tant se li’n dona que siguem un 49% com un 60%. A Europa, no.

Jordi T.
Jordi T.
23.07.2018  ·  18:06

Si que m’explico malament… o potser és que la gent té la pell molt fina.
Catalunya té dret a la autodeterminació? SI.
En un referèndum homologable per a tercers països (acordat o no), amb un 50% n’hi ha prou: el 51% independentista guanya al 49% unionista.
Si no es pot acordar cap referèndum i no som capaços de fer un referèndum que tercers països el considerin homologable (se m’en fot el que pensi Ñ), hem de demostrar per altres vies que tenim una majoria social clara, de manera que poguem tirar endavant la República amb una DUI.
Com? No ho se ni vull posar percentatges ni condicions. Però jo veig que el referèndum de l’1-O no ens el van validar i que en les úiltimes eleccions no hem demostrat aquesta majoria absoluta clara.
El resultat el tenim prou clar, no? la República avui no és una realitat. No ens enganyem. Què vol dir implementar la República? Potser estem millor que a l’octubre passat, però ens falta el més important: demostrar que som el 50% o més.

Oriol Roig
Oriol Roig
23.07.2018  ·  18:44

D’acord amb en Robert Mora. Les eleccions europees també tenen tradicionalment una participació més baixa, i si l’independentisme es mobilitza prou, els percentatges podrien ser encara més significatius. I un cop escollits els diputats es poden adherir a grups parlamentaris diferents. Espero que els partits no malbaratin aquesta oportunitat.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
23.07.2018  ·  19:43

“Eixamplant la base” es el mantra que repiten los partidos políticos y parece estar en el candelero como si de un programa político se tratara.

Cuando en realidad, lo de “eixamplar la base” no deja de ser, para esos mismos partidos políticos (uno y medio) “mantener o ganar la partida al partido contrincante aunque éste sea independentista”. Los partidos políticos al ser empresas, se deben a su Consejo de Administración y más allá en la escalera hacia abajo, hacia sus accionistas.

Porque, y con la base que ya hay ¿qué hacemos estimados partidos políticos?

¿Les seguimos tomando el pelo?

De tanto tomarles el pelo es posible que un porcentaje significativo se baje del carro. No porque se hayan convertido al unionismo sino porque ya no se creen a los mequetrefes políticos que se creen los dioses supremos en la pirámide del ejercicio del poder.

No soy de los que clama unidad ideológica entre partidos independentistas, guárdeme de Dios de tamaña ingenuidad pero cuando menos un acuerdo con una hoja de ruta clara, en primer lugar para mantener la base que ya se tiene (y a la que toda esta gente empieza seriamente a ningunear).

¡No pasarán! (los partidos políticos y sus intereses de partido).

La pregunta fatídica es ¿necesitamos a los partidos políticos para empezar a implementar la República de Catalunya?

Mi respuesta es NO.

En Catalunya existen Asociaciones, Movimientos, corrientes de opinión estructuradas con suficiente peso como para plantar cara a la dictadura de los partidos políticos (siempre partidista de sus propios intereses, incluso maquillados de independentismo).

SÍ, en Catalunya existe vida más allá de los Partidos Políticos.

Existe un pueblo catalán republicano e independentista que en mayor o menor medida ha entendido que hacer parte de la entelequia España es un lastre que se traduce en ser el pagano y el insultado.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
23.07.2018  ·  19:50

Som LEGALMENT una colònia.
¿Catalunya no és una nació colonitzada?
I tant!!
Costa de fer veure que som una colònia de l’estat espanyol.

Però ho som des que Castella ens destruï les Constitucions Catalanes amb el Tratado de Nueva Planta encara vigent avui i el pretès “derecho de conquista” anunciat i dictat AMB DOCUMENTS per Felipe V de Castella.

Per tant tenim TOT el dret a l’autodeterminació.
I la nostra Pàtria catalana també el té.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
23.07.2018  ·  20:54

el dret a l’autodeterminació es un dret contra el que no et deixa autodeterminar, i per aquesta raó, no existeix en cap constitució colonial i sempre la independència s’ha guanyat de forma violenta contra el tirà colonial.
L’autodeterminació no té la dona ningú, sinó que es guanya contra el barbar. La mafia d’españa ha perdut 72 colònies repartint estopa o cagant-se a les calces com don francisquito al Sahara o Guinea.
Negociar o pactar amb els espanyols es esperar la santisima trinidad al mig de Plaça Catalunya.

eva salas
eva salas
23.07.2018  ·  21:54

Si no dic que no haguem de ser més. El que dic és que quan ho aconseguim hi serem tots. I per això, i que això, no ens paralitzi de ser sobirans, perquè llavors el ‘ser més’ només és una trampa: hi ha qui mai està de la banda dels perdedors, per principi, i aquests, que en són molts, només guanyant els podrem comptar.

Si voleu esperar a ser més, per tal que Europa digui nosequè, ja podeu anar esperant.
Ho hem de fer nosaltres. Ens ho hem de creure i hem de ser sobirans i hem de sortir al carrer a vèncer tota humiliació i tot abús.

jordi Rovira
jordi Rovira
23.07.2018  ·  22:48

Esperem doncs l’espurna dels esdeveniments. Esperem algun grau de més a can calderes junkers; i una mica de pressió més sobre aquests entorn pseudoeuropeu.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies