22.07.2018 - 20:01
|
Actualització: 20.07.2018 - 15:48
En els editorials anteriors, he mirat de marcar els punts que crec que justifiquen pensar que el procés d’implantació de la República catalana és en millors condicions que ara fa un any. Em permetreu que avui diga que tot això no val res si no es creen les oportunitats per fer-ho i es condueixen. Més i tot: si no hi ha la voluntat de guanyar a curt termini. És a dir, que cal crear les oportunitats i aprofitar-les.
He remarcat fins ara els elements positius que s’acumulen, com la capacitat de resistència popular, les conseqüències de la sentència alemanya amb la desacreditació de la violència o el pas endavant d’alguns estats. També hi ha elements negatius que cal tenir en compte. La duresa de la repressió, que té conseqüències gravíssimes per als presos i exiliats però també per a les organitzacions i el moviment, em sembla la més transcendental. No podem menystenir el mal que fa i el dolor que provoca. És cert que fa obrir els ulls, però també ho és que carrega el cos i mina molt la moral. No és l’únic element negatiu que hi ha, però crec que és el més determinant. Ara, també té les condicions d’esdevenir el recurs fonamental que provoque les accions que poden concretar i afermar la República proclamada l’octubre de l’any passat.
La mala relació entre els partits i el deteriorament notable de les relacions personals entre alguns dels dirigents del procés, fins a perdre’s el respecte, és una altra qüestió greu, difícil de resoldre. El conjunt del moviment independentista hauria d’entendre que totes les posicions són legítimes i que ningú no defensa res en què no crega. Deixar d’atacar de manera insensata els uns o els altres, o els de més enllà, em sembla un exercici imprescindible que com més gent practique molt millor. Al final, però, haurem de confiar que, tal com va passar l’octubre, el moment i la força dels fets s’emporten les divisions i faciliten una entesa que és imprescindible si es vol fer efectiva la proclamació de la República. Sense el PDECat i l’entorn de Puigdemont, sense ERC i sense la CUP, no hi haurà independència possible. De manera que l’exercici de provar d’enfonsar l’un o l’altre no és fútil i prou sinó que és molt perillós.
Tanmateix, la inexistència d’un full de ruta podria ser un element positiu. Ens dirigim cap a una tardor marcada per l’existència d’oportunitats variades per a procedir a la ruptura, cap de les quals, però, gaire estructurada ni dibuixada. Haurem de comptar amb el factor sorpresa i amb el factor velocitat. Després de la Diada, com a mínim, hi haurà el primer d’octubre, el record del vint-i-set, el judici als presos i les eleccions municipals com a factors amb els quals ja podem comptar. És indiscutible que si la situació dels presos no es resol i l’estat espanyol els demana vint anys o trenta de presó al desembre, qualsevol acció del govern per a evitar el judici estarà plenament justificada –fins i tot, a escala internacional, a la vista de les resolucions sobre l’euroordre.
Com he explicat en aquesta sèrie, Espanya té ara mateix una quantitat monumental de problemes sobre la taula. El principal de tots és que el seu comportament és inexplicable. Tothom és conscient que el de Catalunya és un problema democràtic que només es pot resoldre raonablement amb l’exercici de la democràcia. I això vol dir un referèndum acordat d’autodeterminació i la promesa que el resultat s’implementarà. Si Espanya no ho accepta, i si a més el govern de Madrid intenta seguir la desacreditada via de la violència, Catalunya tindrà a la mà la solució aquesta tardor mateix: implementar la República, explicant al món que no hi ha cap més eixida. Caldrà estar més ben preparats que l’octubre passat i caldrà que els responsables polítics siguen més audaços. Amb una Espanya en una crisi com mai havia vist i una ciutadania catalana preparada per a fer el gran pas, totes les ocasions seran possibilitats molt vàlides de rematar el camí començat fa vuit anys. El de la República, el de la independència, el de la llibertat.
Podeu llegir els altres editorials d’aquesta sèrie:
—La tardor de les oportunitats (1). La força de la gent
—La tardor de les oportunitats (2). La crisi de la monarquia, la crisi de l’estat
—La tardor de les oportunitats (3). La via violenta està desacreditada
—La tardor de les oportunitats (4). Una realitat internacional més positiva
Volíem i continuem volent una república per fer que tots nosaltres, ciutadans amb drets i deures, visquem millor. Que l’estat que s’ocupa de nosaltres sigui eficient, que actuï amb tota la decència possible, que sigui curós amb l’entorn, que sigui pròsper i ens faci pròspers. Que reculli el guant de la revolució francesa, de la nord-americana, dels drets humans de l’ONU. Que ens faci més semblants a les societats més avançades, les nòrdiques, Canadà, Nova Zelanda, Japó.
Si em fixo amb les persones que estan al capdavant dels partits polítics sobiranistes veig : alguns que des del seu sectarisme, es permeten de donar lliçons a empresaris sobre com han de reaccionar davant una situació delicada (em recorden els ‘revolucionaris de saló’ que menyspreava Jorge Semprún, ja que els revolucionaris de veritat són autoexigents i tolerants, mentre que els pseudo-revolucionaris són autoindulgents i intolerants) ; miro una mica més i veig uns esquerrans que tenen la glòria a tocar, després de molts anys d’espera, de paciència, d’acumulació de forces, però resulta que per resentiment, per enveja, per impaciència, semblen no suportar el lideratge millor d’un adversari, i sembla que prefereixin perdre ells i el país, abans que no guanyi l’adversari -i el país- ; miro cap a l’altra banda i veig encara un remanent de cares i de noms que ja haurien d’haver plegat, massa herència pujolista encara que ells no siguin pujolistes. Massa convergència de personatges que són passat, i alguns joves que sembla que ja estiguin contents amb aquest passat. Les poques figures que sobresurten, ànimes lliures de partidisme, necessiten déu i ajuda (la dels ciutadans) per tirar endavant.
Clar, si això que descrivim és el que ens ha de gestionar, realment assolirem una societat com la dels països amb els quals ens emmirallem, o continuarem xipollejant en les nostres misèries?