La solitud de l’independentisme

  • El problema, si ho volem dir així, és que, de “classe obrera”, a Catalunya no n’hi ha. Hi ha una gent treballadora, massa pencaire, autònoms, però, de classe, no n’hi ha, en cap cas

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“El desgast i el desencant del somni impossible de la independència ha deixat una Catalunya, i especialment una Barcelona, sense projecte de futur, dividida socialment i políticament, sense lideratges forts i innovadors, sense eficiència en la gestió i, per tant, sense expressar el seu màxim potencial […] Atesa la falta de lideratges forts, l’alternativa és propiciar els consensos necessaris entre formacions polítiques, territoris i, per descomptat, amb la dinàmica iniciativa civil que forma la societat catalana.” L’editorial de La Vanguardia (8 gener), d’on prové aquest fragment, és la manifestació rediviva d’aquella “falsa ruta” exemplificada en l’article d’un catalanista penedit, Fernando Valls y Taberner, al mateix diari (rebatejat La Vanguardia Española) el febrer del 1939. Seguint aquest model, l’independentisme hauria estat producte de l’“aventurerisme” (article de Joan Esculies al mateix diari: “Aragonès i Illa, útils”), i el retorn a l’“autogovern útil d’abans” requeriria l’acord pressupostari d’ERC amb el PSC (més alineat amb el PSOE que mai en la seva història, sosté Esculies), perquè “els respectius projectes contrareformistes es necessiten”.

A banda de no poder explicar, o no saber-ne, com va ser que 2,3 milions de “aventurers” se les van compondre per arrossegar una classe política autonomista a fer un referèndum “il·legal” sobre la independència; o a falta de poder demostrar, contràriament, com s’ho van fer una colla de polítics per arrossegar 2,3 milions de ciutadans a desafiar un estat en perpètua guerra amb Catalunya, aquests senyors opinaires volen, de fet, una Catalunya menor, una terminal del poder estatal madrileny. Si posem que a Madrid funciona l’eix PSOE-ERC, a Barcelona hi ha de funcionar necessàriament la imatge invertida pel mirall de la “normalitat”: ERC-PSC. El floró ideològic que haurà d’ornar un retorn semblant a l’ordre és el maragallisme de la Catalunya-ciutat sense uns Jocs Olímpics, tot i que ja disposem d’una “societat civil” que “afortunadament, manté un diagnòstic clar, és un formiguer de projectes i iniciatives i, a més, una idea molt clara de quin ha de ser el futur de progrés de la capital catalana i el seu gran entorn metropolità”, continua recitant La Vanguardia. Qui hi ha darrere d’aquesta societat civil? Pura lògica: el Public-Private Sector Research Center (PPSRC) de l’IESE, que ha fet un informe “amb la visió i les aportacions de dinou centres i institucions de reflexió i d’opinió […] per fer el gran salt endavant”. Prenguin nota: Associació Catalana d’Entitats de Recerca (ACER), 22 Network, Barcelona Futur, Barcelona Global, Barcelona-Catalunya Centre Logístic, Centres de Recerca de Catalunya, Col·legis d’Enginyers Industrials, d’Economistes i de Camins, Canals i Ports, respectivament, Eurecat, Fundació FemCAT, Fira de Barcelona, Fundació BEST, Institut de Salut Global de Barcelona, Port de Barcelona, RACC, UAB, UB i UPC. (Que La Vanguardia no faci esment de l’absència clamorosa de la Cambra de Comerç és fàcil d’entendre…) Val a dir, dinou think tanks, institucions públiques i privades amb professors, investigadors i tècnics, empreses i emprenedors, centres d’investigació, escoles de negoci, institucions culturals i universitats: en termes generals, partidaris d’una “Barcelona cosmopolita, inclusiva, tolerant, pròspera i responsable”; amb un “compromís de la societat civil i empreses amb el desenvolupament sostenible” a través de les “col·laboracions público-privades”; independents de qualsevol ideologia política i de govern; proclius, finalment, a una “acció transversal que englobi tots els sectors de la ciutat per a poder atènyer l’èxit col·lectiu”. Qui pretengui que, en temps de “contrareformisme”, aquestes entitats són neutrals, orfes d’ideologia política, i independents del govern (d’aquí o d’allà), que vagi a correcuita a l’oculista polític de guàrdia. Només cal llegir el que diu el senyor director del PPSRC de l’IESE: “La polarització partidista impedeix la resolució dels problemes i el consens, paralitza”. No esperin que digui res sobre responsabilitat de l’estat en comunicacions, rodalia, corredor mediterrani i etcètera: tot és un problema de “governança”…

En tot aquest procés de malabarisme polític i d’estafa ideològica per a posar fi al fantasma independentista que amenaça l’ordre espanyolista a Catalunya –la “pacificació”–, el PSC hi té adjudicat, al costat del batibull “civil” de La Vanguardia, un paper principalíssim com a “partit representant de la classe obrera”. És d’importància menor que els pretextos per a dilatar l’ingrés del PSC en els rengles pressupostaris de la Generalitat siguin la defensa de casinos, cinturons i aeroports “generadors de llocs de treball”. La substància fonamental és que formen part de la conxorxa público-privada que carrega a l’erari totes les pèrdues dels seus projectes i n’aboca tots els beneficis a les butxaques particulars de la fauna diversa d’empreses, empresaris i emprenedors, aquest embalum “cosmopolita”, “divers”, “inclusiu”, “tolerant”, i altres perles del vocabulari tardocapitalista, capaç de liquidar sense compassió el país propi.

El problema, si ho volem dir així, és que, de “classe obrera”, a Catalunya no n’hi ha. Hi haurà una gent treballadora, una massa pencaire, uns autònoms, però, de classe, no n’hi ha, en cap cas. Perquè la classe no és pas una categoria ni una estructura, sinó un fenomen històric. I aquest fenomen històric ha desaparegut radicalment de l’escenari de la Catalunya actual. La consciència de classe estarà més o menys difusa, més o menys localitzada, més o menys conreada, però no organitzada en tant que alteritat respecte al sistema. Parlem, doncs, d’una massa treballadora sense autonomia de classe, regulada en quantitat i qualitat de vida per la crisi autoperpetuada pel capitalisme, i limitada a esperar l’almoina dels pressuposts de l’estat i l’actualització de les pensions. No és una classe, sinó una estructura de la reproducció del capital, i no pas del seu administrador, sinó del seu braç polític: el govern de torn. Aquells que parlen de “transformació social” sense un subjecte polític conscient i organitzat no són menys reaccionaris que els defensors a ultrança del sistema. El PSC usa aquesta gent treballadora com a mera catxa en la taula del mercadeig polític.

En aquesta situació, l’independentisme es troba atrapat en les seves pròpies contradiccions, perquè, al marge de l’estatus particular dels seus membres, tragina continguts ideològics de classe mitjana que no li permeten d’encapçalar un bloc per dirigir un país de la complexitat de Catalunya, encara que se senti legitimat per fer-ho. Aquesta posició ideològica impedeix a l’independentisme d’arrossegar masses treballadores contràries a la independència de Catalunya, però necessitades d’una “transformació social” que no poden ni volen abordar pel seu compte. I, com sigui que no són transformadores socialment ni nacionalment catalanes, es mostren refractàries a qualsevol mena de canvi en l’estructura de subordinació de Catalunya a una Espanya que els garanteix un aixopluc econòmic precari i un carnet d’identitat virtual, de manera que és impossible esperar-ne un pacte, una aliança o una coalició que no passin per una renovada subjecció al projecte espanyol, tal com l’explicita Sánchez i tal com el transmet Illa. Per aquesta esquerda entre independentisme i masses treballadores, s’han colat els independentistes penedits, que entomen el projecte del PSOE com si fos un epifenomen de l’estat amb Catalunya, quan es tracta d’una posició essencial des que Espanya s’ha volgut constituir en nació per mitjà de l’estat. En conseqüència, aquests independentistes penedits han de governar en nom de la “cohesió” del país gràcies a una Generalitat políticament pignorada.

L’independentisme ho té magre entre un govern de penedits, una “societat civil” disposada a substituir el paper polític de Catalunya per una Barcelona que pretendria convertir l’entorn metropolità en suburbi, i una massa treballadora desvinculada del procés històric nacional i sotmesa a la reproducció tòxica del capitalisme. I encara ho tindrà més, de magre, si manté les coordenades d’actuació dels últims cinc anys –Primer d’Octubre inclòs–, amb la indecisió de la gent per a portar al límit el seu poder al carrer i la incapacitat dels partits polítics per a encapçalar la insurrecció civil que demanava el Tres d’Octubre.

La persistència és indispensable, però la tectònica que hauria de sacsejar i ensorrar la barreja actual de presumpció espanyola i mesellisme català necessitarà alguna cosa més que persistència. I no és pas qüestió d’esperar que hi hagi canvis geopolítics o decisions judicials si, arribat el moment, mantenim les formes i maneres que si ja eren obsoletes fa cinc anys, com ha demostrat la història, ara podrien donar lloc no pas a una “aventura”, sinó a una farsa. Una farsa a la qual la gent veuria el llautó: no debades va fer el referèndum del Primer d’Octubre i la vaga general del Tres d’Octubre. Aleshores, res no podrà ser mai més igual. El pròxim dia 19 en tindrem una primer mostra i tal vegada una última oportunitat per als qui voldrien continuar navegant amb derelictes.


 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes