La revàlida del carrer: sí, però

Els qui mesuren l’estat del moviment per aquell jovent perdut, en especial els adversaris que s’hi rabegen, poden recordar amb naltros les coses que ens el van fer guanyar

Marta Rojals
12.09.2022 - 21:40
Actualització: 12.09.2022 - 23:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Passat el pic del Primer d’Octubre, a les manifestacions de les 17.14 sempre hi ha aquell moment d’a veure, a veure. Que no s’amoïnin els espanyolistes: els primers a desconfiar de la nostra presència som els indepes. El manifestant s’encamina cap al punt de trobada amb un pèl de desconfiança; baixa del metro, del bus i de l’autocar amb la prudència del banyista que es disposa a sucar un dit a l’aigua. Llavors arriba a lloc, mira al voltant i li canvia la cara. Treu la bandera, se la posa al coll i fa la primera foto de llarga distància: respira, som molts, es relaxa.

Abans-d’ahir, quan la mani encara no havia engegat i els tertulians van començar a dir que sí, que molt bé, però que el veritable termòmetre eren les eleccions –“les seleccions”, com pronuncien la majoria–, vaig saber que efectivament ja no calia patir: havíem passat la revàlida. De la mateixa manera, només començar els parlaments, molts ja desfilaven com els culers que van tirant cap al pàrquing quan se saben el marcador complert.

“L’ANC torna a mobilitzar el carrer”, narraven els reporters en directe. “No es pot negar que l’ANC té una capacitat de convocatòria extraordinària”, era el lloc comú dels opinadors. Ara bé: que no s’enganyin els cofois. Molts no hi vam anar per l’ANC, cosa que també s’ha de poder dir. Molts trobem que alguns mecanismes de l’ANC no són aigua clara, i també s’ha de poder dir. I malgrat tot, acudim a la seua crida no pas perquè combreguem cegament amb cap seu manifest ni amb cap parlament que més aviat ens fa envermellir les orelles, sinó perquè qui ens crida és la gent amb qui compartim la idea d’un objectiu comú, i és per aquesta idea compartida que hi anem a fer paquet, que sortim a deixar-nos veure pel refotut helicòpter i per a tot ull que ens vulgui perdre de vista, malgrat que sabem que serem utilitzats per tota mena de titulars i agents interessats. Però alguns ja tenim una edat que allò que ens puguin dir al respecte ens importa un rave.

Som un país d’inèrcies, tot el gènere humà de fet ho és, per això no dubto que si la mateixa mani l’hagués convocada Òmnium, els CDR, l’AMI o la coordinadora de colles de diables, també hauria congregat la tradicional acumulació més o menys unitària. És la mateixa inèrcia que fa que, malgrat la humiliació institucional, l’independentisme continua reincidint el vot als partits amb què són crítics i condemnant-los a governar, perquè, com amb les manis unitàries, és impossible dilucidar una per una les raons que han portat a un mateix lloc els participants: també amb els vots, el paquet compta a l’engròs. I també és per aquesta mateixa inèrcia que tot espai polític nou que vulgui disputar poder al poder ho té magre, d’entrada, per allò que més val boig conegut que savi per conèixer. Una prudència patològica recollida per la saviesa popular i que l’han sabut jugar especialment bé els dipositaris de les sigles històriques d’ERC, que, combinades amb l’hegemonia electoral –guanyar alguna vegada també agrada, a l’elector–, propicien una fidelitat de vot heterogènia en què el romanticisme per les tres lletres té un paper diria que cabdal.

Tornem on érem. Anar a la mani mainstream pot haver esdevingut, per a no sé quants, un acte conscient d’inèrcia: d’acord, i què? Després de tantes convocatòries fúnebres, molts participants de l’última van gosar tornar a riure, i ei: què passa? Des del fons del pou, per què no ha de poder ser que uns centenars de milers d’indepes emprenyats no s’estiguin flagel·lant i mortificant durant un parell d’hores l’any? Per què no ha de poder ser això, també, la manifestació generalista de les 17.14? L’any de les protestes contra les sentències ja es va veure quines són les menes de mobilitzacions que realment fan por pressió, de tot se n’aprèn, si hom vol. Per això, perquè es pot dir que ja és tradició –responen a gaires raons, les tradicions?– hi pot haver mani multitudinària per anys, mentre cada any es consideri una mena de revàlida oficial del suport popular.

No voldria acabar sense fer una consideració sobre el jovent, perquè mirar els que ens pugen darrere és veure el (nostre) futur per un forat. Amb aquests ulls que us escriuen, servidora vaig poder constatar-ne molta més presència que l’any passat, i molt menys que els altres, és clar. Fins a cert punt té lògica. Si jo hagués estat jove, després de l’abandó de què van ser objecte per la por dels grans, segurament tampoc no hi hauria anat. Les raons que van desembocar en el Primer d’Octubre tothom les podia entendre, i ara aquells nanos, aleshores menors d’edat i no polititzats, no entenen re: però tot allò no era per a ser independents? No els podem recriminar que un diumenge a la tarda tinguin millors coses per fer.

És cert que ser jove és pensar que hi haurà temps de tot, que la vida serà plena de més oportunitats. Però encara és més cert que l’amor propi és molt sensible a l’edat de la imitació, i cap nano no es vol jugar la imatge fent-se-la associar a la falta d’orgull, l’arronsament o la resignació institucional. Per tant, els qui mesuren l’estat del moviment per aquell sector perdut, en especial els adversaris que s’hi rabegen, poden recordar amb naltros les raons que ens el van fer guanyar: la iniciativa, el coratge, el sentit d’una lluita per un objectiu clar –raons que, de fet, als qui de cop s’interessen pel jovent indepe els fan vindre més aviat mal de ventre. La recepta de ser més, la vam tenir a les mans: guanyar el jovent sí que és de debò ampliar la base.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes