Foto: Francisco Àvia / Hospital Clínic de Barcelona

La comunicació pública sobre el coronavirus en gran part del món ha consistit en una cacofonia d’esvarades i imprudències. Una perspectiva basada en la transiliència de la interacció de forces que donen forma a la comunicació i les polítiques socials mostra que és complicat o lent (però, encara així, possible) seguir un model discursiu diferent.

El discurs entorn de la necessitat de posar-se màscareta il·lustra com es prenen decisions comunicatives a partir de la interacció entre l’objectiu d’ajustar el comportament públic i el prestigi i les limitacions de la ciència. Al gener es va qualificar l’ús de mascaretes d’efectiu en certa manera, però innecessari. Quan va començar l’escassetat, es va dir que la ciència havia conclòs que les mascaretes eren efectives per al personal mèdic, però no per a la gent del carrer. Quan els confinaments occidentals van resultar ser menys efectius que els asiàtics, es va al·ludir a estudis científics que indicaven que les mascaretes oferien una protecció parcial. La interpretació d’aquests estudis estava motivada per qüestions socials i per objectius concrets: Quantes mascaretes hi ha? On resultarien més útils? No obstant això, la naturalesa probabilística de la investigació científica i la variació dels resultats en cada situació proporcionaven una fonamentació per a totes aquestes afirmacions. Aquestes vacil·lacions també van donar peu a la desconfiança d’algunes persones davant les afirmacions basades en fets científics. Però, cosa que és més greu, també va conduir a prendre decisions equivocades.

Després de la negació, la política principal dels governs va ser la del confinament. La raó, basada en la biologia, per a centrar-se en aquests aïllaments era estendre les infeccions en el temps perquè el sistema sanitari poguera ocupar-se de tothom. Però atendre només la biologia va portar a prendre decisions inadequades a causa d’un aspecte social comú a molts països. La limitada capacitat dels sistemes sanitaris significava que el confinament duraria molts mesos, i no un parell de setmanes, si volíem mantenir-nos per sota del llindar de tractament. Ampliar el nostre concepte de ciència per a incloure-hi qüestions socials ens ajudaria a posar l’accent en unes polítiques més àmplies. Fabriquem més equipament, construïm més hospitals! Contractem més gent!

Es va optar per una visió més estreta de la ciència, basada únicament en la biologia, perquè s’ajustava a altres imperatius socials. El poble xinès tenia experiència en aquesta mena de control. A Occident, els confinaments desplacen la responsabilitat cap als individus. «Quarantena!», a més, era un missatge atractiu, perquè semblava demostrar que s’estaven prenent decisions contundents, proporcionals a la gravetat del virus. Combatre una amenaça amb una altra amenaça! Altres interessos personals, almenys en el cas d’alguns països, van alçar obstacles addicionals a l’aplicació d’una visió científica àmplia que integrara fets biològics i socials. Recórrer a persones sense titulació mèdica oficial amenaça el poder i els privilegis dels membres del gremi. D’igual manera, ordenar la fabricació de mascaretes, tests i respiradors interromp la producció de les empreses privades. Aquests interessos van sufocar els missatges que tractaven de donar una resposta al virus basada en la disponibilitat de recursos sanitaris.

La literatura científica explica en gran manera per què les polítiques i els missatges sanitaris tendeixen a no centrar-se en certs mecanismes que són essencials per a abordar una emergència. Les ciències socials prediuen que els governs, els científics i el personal mèdic s’aferraran a la necessitat de mantenir el seu estatus. La ciència integrada explica que els circuits de comunicació porten els periodistes a amplificar la por perquè aquesta és l’emoció perfecta per a multiplicar els «clics». Per desgràcia, aquesta visió més àmplia de la ciència ens ensenya que hi ha dinàmiques retòriques que afavoreixen els líders que plantegen accions «dures» o «extraordinàries», però que no tenen la imaginació necessària per a aplicar-ne i equilibrar-ne d’altres, les que són innovadores, diverses, moderades i realistes.

Aquest virus està matant persones i continuarà fent-ho. No hi ha política que puga canviar això, però centrar la comunicació mèdica de forma més ràpida i intensa en l’augment de la capacitat sanitària, en lloc de repetir el mantra del confinament, podria salvar més vides i escurçar el període d’alteració de la normalitat. Una versió de la ciència més autoreflexiva i integrada podria ajudar-nos més ràpidament a crear i amplificar missatges més adequats a les necessitats socials, missatges que superen la predisposició de la nostra espècie a la cacofonia.

Estratègia per al llarg partit contra el coronavirus

El model actual ens indica que durant l’estiu de 2020 molts més països aconseguiran aturar la mortal primera onada de COVID-19. I després què?

Aquests mateixos models indiquen que una quantitat molt inferior a la meitat de les poblacions hauran desenvolupat alguna immunitat al virus. Si s’eliminen els confinaments tan inclements, sembla probable que l’ona torne amb fúria.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Celeste Condit. Professora d’Estudis de la Comunicació de la Universitat de Georgia (EUA) i membre del Comitè Científic de Mètode.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.