Mai no plou a gust de tothom ni tampoc s’escriu a gust de tothom. N’hi ha que escriuen per a complaure i n’hi ha que escriuen per provocar. No sóc ni dels uns ni dels altres ni dels que volen persuadir. Aspiro a explicar amb més o menys encert, amb les limitacions pròpies i les d’una columna en què l’economia d’espai fa que una part del raonament hagi de restar tàcita.

Així com el caràcter d’una persona es coneix per la suma dels seus actes, el context d’un article són tots els anteriors. L’argument de fons és sempre una trajectòria. Ho recordo per situar aquest article en la durée, és a dir, en el temps, que és el que dóna sentit i direcció al pensament. I faig aquest preàmbul perquè altrament potser no s’entendria que avui trenqui la disciplina que normalment m’imposo d’evitar de “fer política” i cedeixi a la petició (no sé si irònica) dels lectors que alguna vegada m’han demanat propostes concretes més enllà de descriure les febleses i lamentar l’atzucac del país.

Encara que mai no he escrit en clau de militància, entenc que el fet de col·laborar en un diari amb un decidit compromís polític pugui aixecar expectatives que no sabria pas satisfer. I que no considero oportú ni tan sols d’intentar-ho, perquè, si és legítim aventurar apreciacions amb el marge d’error que permet la distància, deixaria de ser-ho a l’instant que pretengués inspirar accions que comprometrien la sort d’unes altres persones. Aital frivolitat seria inadmissible, no sols perquè la meva nacionalitat i lloc de residència em preserven de la persecució política que ha caigut damunt molts catalans, sinó sobretot perquè el meu tarannà és el contrari del polític, que ha de moure’s amb instint per discernir les oportunitats enmig de la confusió i aprofitar-les en el punt en què es presenten.

Em podran titllar de derrotista, però no he compartit mai la vehemència amb què Negrín, el front republicà enfonsat i en retirada, agullonava la gent amb aquell lema tan grandiloqüent com fals que “el vencedor el proclama el vençut”. Tampoc no he pogut treure’m mai del cap les darreres imatges de Hitler, amb el braç tremolós per efecte de la droga, estrenyent la mà d’adolescents que enviava a defensar Berlín pocs dies abans de suïcidar-se al búnquer. Aquelles imatges sempre m’han recordat el govern de Negrín enviant a l’escorxador de l’Ebre nens de catorze i quinze anys, la malaguanyada lleva del biberó.

Ho esmento per dir que la desesperació no ha estat mai bona consellera. El desenllaç de la declaració del 27 d’octubre corroborà àmpliament l’advertiment de l’Evangeli de Sant Lluc: “Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s’asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la?” Sabíem que declarar la independència comportava un risc molt greu si no es feia amb perspectives d’èxit i duent la decisió fins a les darreres conseqüències. Amb el resultat a la vista, sembla que entestar-se en una solució institucional no sigui el millor camí. No sols a causa de la intervenció de les institucions, vigent des de l’aplicació del 155, sinó també per les conseqüències que ha tingut per al moviment independentista que un grapat de diputats i consellers es posessin a disposició dels jutges per un judici polític com no s’havia vist de la dictadura ençà. El càstig ha estat exemplar i la por ha fet estralls als partits i a la societat. Personalitzar-ho és massa simplista. Tinc molts dubtes que la solució sigui reclamar que uns polítics s’apartin i deixin pas a uns altres, que serien aproximadament iguals. Els canvis que hi ha hagut a les cúpules dels partits aquests darrers anys no han alterat l’equilibri de forces, perquè allò que determina l’existència d’una societat no són les institucions ni els partits sinó les idees, costums i disposicions de la gent. Això, que és tan fàcil de veure al mirall d’Espanya, on les mateixes ombres es reprodueixen sota els règims en aparença més dispars, també és cert a Catalunya. A pocs països hi ha un individualisme tan extremat i a pocs tanta reluctància a acatar una autoritat, una norma, un punt de vista sense que l’amor propi protesti. De les dues forces que, segons Tocqueville, podien mantenir tota una ciutadania treballant per un mateix objectiu, una, la religió, ja no té cap imperi sobre les consciències i l’altra, el patriotisme, ha esdevingut retòric i sorprenentment fugaç.

Amb l’independentisme dividit entre els qui creuen que la república ja existeix i sols cal defensar-la i els qui ni tan sols se senten vinculats pel referèndum i en demanen un altre amb permís de l’estat per a d’aquí a deu anys o vint, hi ha poquíssimes possibilitats de treballar plegats, per més que l’objectiu sigui, irònicament, l’única cosa que comparteixen en un horitzó llunyà. Per aquesta raó, sóc dels qui opinen que el Consell per la República s’hauria d’abstenir de cercar una transversalitat fictícia amb l’ajuda dels partits. De Gaulle no pot col·laborar amb Vichy, que és el col·laboracionisme per antonomàsia. La funció de la França Lliure és organitzar i dirigir el maquis i donar-li representació davant les potències aliades. I en aquesta funció representativa hi ha la contradicció en què cau, a parer meu, Clara Ponsatí quan critica el doble paper de Puigdemont com a líder del Consell i de Junts per Catalunya. Car Puigdemont, igual que Ponsatí, deu l’escó del Parlament Europeu al fet d’anar en una llista electoral reconeguda per la llei espanyola de partits. Com es pot compatibilitzar, doncs, la representació europea amb presidir una institució estatalment il·legítima com ho és el Consell per la República? A qui interessa que Puigdemont aparegui com un Che Guevara assilvestrat i obsolescent? No té més sentit que de l’escó estant faci eixir els colors d’una Europa esdevinguda ostatge d’Espanya en la corrupció de la justícia i el menyspreu dels drets humans? Potser es podria trobar una fórmula que fes compatible el mandat popular amb el mandat electoral sense que interessos espuris aombressin el Consell per la República.

Fer propostes d’acció política per a una societat ideològicament esquarterada equival a baixar a l’arena on els gladiadors es baten sota la mirada divertida de l’emperador. En lloc d’intentar de redreçar una revolució que es féu, si no amb mala fe, sí que amb poca fe, s’imposa de reconstituir la resistència. És un exercici morós, gairebé flegmàtic i poc vistent, però que practicat amb convicció reforça l’autoestima i, paradoxalment, conquista el respecte dels enemics. El contrari, doncs, del col·laboracionisme, com ho demostra la devaluació de la taula de diàleg fins i tot abans de reunir-se.

El 19 d’agost de 1958, membres del consell juvenil de l’Associació Nacional per la Promoció de la Gent de Color de la ciutat d’Oklahoma van asseure’s al taulell del drugstore Katz i van demanar educadament que els servissin dinar. Quan els van negar el servei, van continuar asseguts durant tres dies fins que la direcció de la botiga va manar que els servissin. Parlem de l’any 1958, set anys abans de les marxes de Selma a Montgomery per l’assassinat de Jimmy Lee Jackson i els impediments que privaven als negres de votar. Aquells estudiants asseguts obstinadament al taulell de Katz s’hi jugaven alguna cosa més que la humiliació que ja rebien, però corrent un risc ben real posaren fi a la segregació als llocs públics a tot l’estat d’Oklahoma. A contrario, la majoria dels catalans també continuen asseguts als locals públics quan algú es nega a atendre’ls en la seva llengua, però ho fan acotant el cap i canviant de parla. Una vegada que vaig protestar en un restaurant de Barcelona perquè la cambrera es negava a entendre’m en català, la direcció em va respondre que fins i tot els d’Esquerra Republicana, que hi anaven regularment, no s’havien queixat mai. I el mal no és sols a la restauració. Negligint la disponibilitat lingüística dels treballadors, empresaris de tota mena han ensinistrat la clientela en la deferència a l’opressor. Ha estat possible perquè, a diferència dels joves negres d’Oklahoma, la majoria dels catalans tem l’escàndol i suporta la intolerància per por de passar per intolerant.

Capaços d’organitzar manifestacions multitudinàries, no ho són d’organitzar-se com a consumidors. Però en un món dominat pel mercat, el consum és una força política. César Chávez, autor de l’eslògan “sí, se puede”, guanyà un boicot de cinc anys contra els viticultors de Califòrnia gràcies al suport de consumidors arreu del país. Durant anys, Chávez lluità en condicions molt dures, sostenint tres llargues vagues de fam, però avui hi ha parcs i escoles amb el seu nom i fins i tot una festa nacional, el 31 de març. A partir del 1966, un altre boicot castigà la cervesa Coors pel tracte als treballadors d’origen mexicà, el suport als propietaris de les vinyes de Califòrnia durant la lluita dels United Farm Workers i el blocatge a la sindicació dels empleats. Sols a Califòrnia, Coors perdé el 26% de quota de mercat entre el 1977 i el 1984, amb la minva de beneficis corresponent. Això dugué l’empresa a entendre’s amb la Federació Americana del Treball i el Congrés d’Organitzacions Industrials el 1987, amb la qual cosa posà fi a un boicot de vint anys, però ni així Coors no recuperà la quota de mercat anterior i continua exposada a greuges que repercuteixen en la seva competitivitat.

A Catalunya hi ha una indústria editorial molt potent però poc inclinada a promoure l’edició en català. Aquesta discriminació de la llengua pròpia en els agents econòmics és peculiar. A Flandes, per exemple, difícilment es veuran als aparadors llibres que no siguin en flamenc. En canvi, a Catalunya els llibreters solen apartar els llibres en català cap a un racó de la botiga, si és que en tenen. Quan es farà, doncs, un boicot a l’edició en castellà? El mercat català del llibre és prou important per a acusar les conseqüències d’un desafiament com el de Chávez. I si els lectors troben insuficient la producció intel·lectual del país i volen llegir llibres traduïts d’uns altres idiomes que no ho han estat al català, per què no es fa en anglès? En aquesta llengua la traducció sol ser més curosa que no en castellà i sovint es pot triar entre diverses traduccions d’una mateixa obra. Hi ha qui tem sortir del foc per caure a les brases, però un clau en treu un altre i no és pas l’anglès que ofega el català al seu territori.

La resistència pot semblar una actitud estèril, superada pels fets, però de vegades té una gran força dissuasiva. Sense necessitat de guerrejar, els suïssos han sabut conservar la independència durant segles. Hi ajuden les característiques del terreny, però també l’entrenament dels ciutadans a convertir cada matoll i cada pedra en un obstacle per a l’invasor. No es tracta que els catalans guardin un fusell a l’armari, sinó que entenguin que la independència es guanya o es perd per raó del dany que s’infligeixi a l’invasor. El preu real d’una negociació no és pas allò que se cedeix sinó el cost de no negociar. A la taula de negociació amb l’estat s’hi hauria pogut anar si el cost d’aplicar el 155 hagués estat la ingovernabilitat no sols de Catalunya sinó de l’estat. I en això les fantasies de violència són sobreres. Per fer ingovernable un país n’hi ha prou d’enretirar-se, plegar, esdevenir passiu i negar la col·laboració. Perquè si una nació és, entre més coses, un plebiscit diari, un estat és per força un concurs de voluntats. Quan aquestes falten, no hi ha cap estat que s’aguanti. L’estat és una màquina molt forta però molt aparatosa i per tant molt dependent del seu engranatge. La confrontació intel·ligent no consisteix a llençar-se contra les dents trituradores del giny sinó a paralitzar-les amb actes de sabotatge precisos i calculats.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.