Davant del gran repte que suposa bastir un país de cap i de nou, és a dir, de definir-lo constitucionalment, tres-cents anys desprès de que el rei borbó li arrabassés la sobirania, és fàcil perdre el món de vista col·lectivament i no encertar prou quines han de ser les prioritats que ha de recollir la nova constitució per construir el futur però sobretot per no perdre ni les arrels, ni l’essencial que ens fa justament ser una nació.

No som encara en la recta final d’un procés, que va sent penós, tant per la manca d’interlocució amb l’Estat que ens ocupa políticament, com per la incapacitat dels catalans d’anar junts com una pinya davant el permanent menyspreu d’aquest estat. Tanmateix, són moltes les veus que van dient i definint indirectament, però de forma molt contundent, com haurà de ser aquest estat que “ja anem fent”. En aquest sentit ja hi ha damunt la taula més d’una proposta de constitució i moltes xerrameques i sentències d’aquells que en els mitjans de comunicació influeixen fortament en l’anomenada opinió pública, sovint desinformada de tant sobreinformada com està.

Sembla que algunes de les propostes i dels relats sobre el futur que ens espera als catalans s’estan construint sense un debat seriós i encara menys sense una consulta als experts en la qüestió. Pot ser que en la fase informal en què es troba el procés, aquesta situació, pugui considerar-se normal , però no deixa de ser inquietant que això e produeixi en temes d’aquells que han estat essencials per haver-nos mantingut com a “nació”, malgrat els atacs de tota mena que hem hagut de patir. Ras i curt, temes tan cabdals, com la consideració jurídica que es donarà a les llengües catalana i occitana en la futura república, o com la potenciació de la riquesa del multilingüisme actual sense posar en perill el rol del català com a llengua de cohesió nacional.

Si Catalunya per sobre de totes les batzegades dels poders d’un estat que no l’ha protegida mai i que l’ha explotada sempre, encara, pot ser considerada una nació és, en gran part, perquè mai ha perdut la seva llengua. Aquella que ens identifica els catalans i que comporta una manera peculiar de veure el món i d’interactuar-hi, la manera de ser pròpia i singular en un món cada vegada més global, una manera que han adoptat tant ciutadans de Catalunya que tenien el castellà com a llengua materna com altres ciutadans d’origen divers.

Una llengua que ha estat prohibida durant molts segles_cal recordar-ho als qui ho van patir i fer-ho saber als qui no ho saben-i que més tard, en restablir-se la democràcia, es va poder recuperar a l’escola, cosa que ha fet possible que tots els infants, joves i adults menors de 40 anys, a excepció dels nouvinguts arribats en edat adulta i no escolar- que representen menys d’un 8% de la població_la coneguin prou bé, encara que no sempre la usin. Aquest èxit indiscutible de l’escola catalana, reconegut arreu més que no pas a casa nostra, no ha dut com a conseqüència un increment de l’ús social del català, com es podia haver pensat en endegar aquest llarg i difícil procés de normalització, del qual, per cert, hauríem de saber aprofitar algunes experiències.

De fet, el català, encara avui, després de 38 anys de haver-se’n restaurat l’ús escolar, està en perill de substitució. La pervivència del català en tant que llengua viva entre les llengües del món està cada vegada més amenaçada. Ho està per molt diverses causes, entre les quals el nombre de parlants, però, sobretot per la degradació que pateix la llengua que s’ensenya i es parla, farcida de barbarismes “castellanismes”i darrerament d’”anglicismes”. Aquesta llengua amenaçada de mort mereix una oportunitat que només li pot venir de l’alliberament nacional que suposarà la Independència d’una part del territori on es va crear i on encara es parla.

Avui dia, la situació dramàtica que pateix la nostra llengua no colpeix la opinió pública amb la mateixa intensitat com va esdevenir en els anys de la implantació de la democràcia i de la autonomia. La defensa de la llengua va ser un dels pilars en que es van fonamentar totes les reivindicacions populars i totes les tesis intel·lectuals que sostenien el catalanisme. Les posicions d’alguns independentistes es basen més en aspectes de benestar material i en arguments econòmics que en el restabliment d’una normalització del català. Com si fos possible un “estat del benestar” en un país que ha perdut la seva essència. Perquè no oblidem que com deia Joan Fuster”la llengua es la pàtria”. No podem ser independents si en el camí per aconseguir-ho perdem la llengua o, pitjor encara, negociem amb la llengua i la intercanviem per unes adhesions o uns vots.

Arribats aquí, cal dir, clar i alt, que els enemics de la llengua no son ni han estat els ciutadans catalans que parlen altres llengües i provenen d’altres contrades. Recordem que en l’inici de la fase autonómica, quan s’impulsava l’escola catalana i la immersió els pares castellanoparlants van entendre el missatge i van fer possible amb la seva voluntat i el seva adhesió que es comencessin a impartir en català totes les classes en les escoles catalanes- recordem que en aquell moment per a fer-ho calia una votació del claustre i de les AMPAS-. També devem un record als milers de mestres castellanoparlants que van reciclar-se i van esdevenir ‘mestres de català’ per poder contribuir al procés de normalització que va renovar l’ensenyament a casa nostra. Sense els uns i els altres no s’hauria avançat.

És clar que l’enemic de la llengua som nosaltres mateixos, els catalans d’origen, que després de tants anys de repressió hem esdevingut subordinats i resignats lingüísticament i ens hem volgut creure els discursos de “cofoïsme” sobre la bondat d’un fals bilingüisme social.

Catalunya , avui, és un país on es parlen centenars de llengües i aquest fet ens aporta riquesa i diversitat sent un signe de la globalització del món actual. Es per això que els ciutadans han de ser políglotes i dominar quant mes llengües millor. Tanmateix, respectar i valorar la diversitat lingüística, ha d’implicar contribuir a la plena vitalitat del què és propi d’un territori. El futur estat que estem construint ens ha de permetre ser un país integrador, obert i respectuós amb totes les llengües que s’hi parlen i totes les cultures que hi conviuen, i assumint plenament el català com a llengua del país.

Davant aquesta situació que hem descrit, no es estrany que molts conciutadans estiguin preocupats per aquest silenci espès sobre la llengua que es respira des de fa temps, no exempt de mals presagis. Tampoc resulta rar, que un grup de ciutadans, treballadors de la llengua,- per ensenyar-la, estudiar-la, traduir-la o, utilitzar-la professionalment- s’hagin posat d’acord per intentar, novament, fer alguna cosa per salvar-la, tot creant un grup de treball que s’anomena Koiné, el qual ha desplegat una intensa activitat fins a crear l’associació Llengua i República que té per objectiu mobilitzar l’opinió pública entorn de la llengua, basant-se en la realitat i no en la ficció, tot promovent una conducta de lleialtat envers la llengua del país, de tots els ciutadans i dels poders públics.

A Koiné s’han aplegat persones, que no és la primera vegada que lluiten per aquesta llengua que parlen i estimen, però, justament per això, estan disposades a tornar-hi una i vegada i una altra en aquest vell propòsit que encarà no s’ha assolit i cal reivindicar. Altres còmplices d’aquest projecte formen part de les generacions que han gaudit de la certa calma que sempre anuncia el temporal. També en formen part persones que tot i tenir originàriament el castellà com a llengua dels pares han fet l’opció de ser catalans de ple dret i comparteixen el principi, que si no es salva la llengua, no se salvarà Catalunya. Uns i altres, però, tenen clar que cal actuar i fer prendre consciència als conciutadans que no es poden acceptar determinats posicionaments sobre el futur estatus del català en la República que estem construint, sense un debat seriós i una consulta rigorosa als experts en la qüestió.

Aquesta preocupació per al futur de la llengua transformada en l’objectiu de la nova associació Llengua i República ha produït el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya Independent”que signen més de 200 noms molt destacats del món acadèmic, professors, escriptors, estudiosos i altres professionals de la llengua.

La presentació solemne d’aquest manifest, dijous passat, al Paranimf de la Universitat de Barcelona fou ser una crida a tota la ciutadania a fer seva la recuperació de l’ús social general del català com a llengua dels país, i obrir un procés d’adhesions entre la ciutadania per tal de revertir el procés de substitució lingüística que patim, tot aportant el seu gra de sorra, per mitjà de Llengua i República, com a simpatitzants, com a voluntaris o si escau com a socis.

Cal que els nostres compatriotes disposin de la informació precisa per a opinar amb rigor sobre el futur del català que volem en el nostre estat propi, lluny de paranys legals i polítics, que el facin continuar en l’agonia allargassada que li ha proporcionat el règim autonòmic viscut.

Joaquim Arenas i Sampera, pedagog i escriptor
Margarida Muset i Adel, mestra i pedagoga

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb