Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Imaginem que poguérem dissenyar un arbre per a un paradís, «quod bonum esset lignum ad vescendum, et pulchrum oculis…» (Gènesi 3:6). El faríem fruiter i alhora ornamental. Capaç de créixer de pinyol, fàcil d’empeltar i que ben prompte donara fruits fàcils de collir, pelar i menjar; fruits de textura agradable i que saciaren alhora la fam i la set, fàcils de digerir, no massa calòrics, amb un punt àcid per estimular la salivació, pobres en sodi i rics en potassi, calci, fòsfor, magnesi i ferro; diürètics i reguladors del trànsit intestinal; i conservables en almívar o en forma de licor.

Posats a imaginar… que l’arbre fóra longeu, poc exigent i adaptable a diferents tipus de sòl i de clima; procliu a generar noves varietats per mutacions o per creuament; i que no embrutara perquè els fruits sobrants se’ls emportaren els pardals i perquè les fulles que encatifaren el sòl s’hi reincorporaren com a adob. I, ja que la imaginació és lliure, que fóra prolífic, tant en fruits com en pinyols –per plantar-ne molts–, d’una floració bonica i fragant, i que tot l’any oferira una ombra agradable.

Doncs bé, hi ha un arbre així, Eriobotrya japonica, i que a més ocupa el nínxol cronològic dels primers fruits de temporada, entre les taronges late o tardanes i els primers fruits de pinyol. En fi, paradisíac!

Els autors d’aquest article, que som del migjorn valencià (de l’Alcoià, la Marina Baixa i l’Alacantí), l’anomenem nispro. Però de fitònims n’hi ha més, molts més…

Pepa Granados | Eriobotrya japonica és un arbre que pot arribar als deu metres d'alçada, tot i que en ser cultivat no sol superar-ne els quatre.
Pepa Granados | Eriobotrya japonica és un arbre que pot arribar als deu metres d’alçada, tot i que en ser cultivat no sol superar-ne els quatre.

Nominus vobiscum 

Per començar, cal advertir d’una possible confusió nominal, ja que nispro o nespra del Japó (Eriobotrya japonica) és un fitònim de substitució del més antic nespra (Mespilus germanica), del qual ja parlàrem en Mètode (Climent, 2008). Tot i formar part de la mateixa família, les rosàcies, ambdues espècies es diferencien bastant: mentre que el nispro «japonès» és primaveral, tou i dolç, la nespra «germànica» és tardoral, dura i aspra.

Diversos estudis testifiquen que els fitònims més estesos als Països Catalans per a ambdós fruits giren al voltant del disíl·lab n*sp**, amb vacil·lacions fonètiques i afegits d’índole geogràfica o morfològica. Això sí, en ambdós casos, els epítets geogràfics són equívocs, ja que ni la nespra Mespilus germanica és d’origen germànic, sinó circocaucàsic, ni el nispro Eriobotrya japonica és originari del Japó, sinó de la Xina. Aquests errors no tenen més interès que l’anecdòtic i no menystenen de cap manera els excel·lents treballs que en van fer Linné o Thunberg, respectivament.

Però, com passa amb molts detalls denominatius, detindre-s’hi pot fer brollar un seguit d’històries que ens faciliten el viatge cap al coneixement etnobotànic de la planta. Un viatge que en aquest cas té com a origen l’Extrem Orient i com a destinació la Marina Baixa, una de les comarques meridionals del País Valencià. Curiosament, la relació reeixida entre un fruit de l’Extrem Orient i una comarca valenciana s’ha donat també amb el caqui (Diospyros kaki) i la Ribera (Climent, 2006), amb l’afegit que ambdues comarques han aconseguit ser els centres de referència a Europa per als respectius fruits. Però, a més, comparteixen un altre nus historicobotànic: la ciutat de Nagasaki.

Nagasaki, mon amour

El nisprer és originari de la Xina, des d'on més tard va arribar al Japó. allí, a l'illa artificial de Dejima (a la imatge) davant el port de Nagasaki, va ser on Peter Thundberg va classificar botànicament la planta.
El nisprer és originari de la Xina, des d’on més tard va arribar al Japó. allí, a l’illa artificial de Dejima (a la imatge) davant el port de Nagasaki, va ser on Peter Thundberg va classificar botànicament la planta.

Poc podria imaginar el jesuïta valencià Cosme de Torres que el port de Nagasaki, que va fundar al Japó (1570) durant el generalat jesuític d’un altre valencià, Francesc de Borja, seria el punt d’eixida per a dos dels arbres incorporats al patrimoni agrícola valencià, el caquier i el nisprer. Però, comencem pel principi.

Els primers documents sobre el nisprer es troben a la Xina del segle VI dC, ja que l’arbre és originari de la província de Sichuan, a la regió centre-oriental, prop del Tibet. En xinès septentrional (mandarí), el fruit va rebre el nom metafòric de pipa per la forma d’un instrument musical amb aquest nom, un equivalent al nostre llaüt. En xinès meridional (cantonès), el fitònim al·ludia a la precocitat del fruit i al color ataronjat de la pell i per això li van dir loguat (“taronja precoç”).

Sis segles més tard ja es troben referències del nispro al Japó, on l’anomenen biwa, per semblar-se a un instrument musical vicari del xinès. En les primeres dècades del segle XVI, un Portugal en plena expansió marítima va arribar al Japó i va impulsar la instal·lació de factories comercials a Nagasaki i també a la Xina meridional, a Macao (1557). Però, a final del segle XVI el mapa europeu va canviar dràsticament i les relacions politicocomercials amb el Japó se’n van fer ressò.

El 1581, les Províncies Unides (Països Baixos) es van declarar independents del jou castellanohispànic i van començar el camí cap al progrés econòmic, comercial i polític. Per contra, Portugal i el seu imperi van caure en mans (1582) de Felip II, i els interessos lusitans van quedar supeditats a una política dissenyada des de Castella, fonamentalista en l’àmbit religiós i militarment expansiva en l’àmbit polític.

Pepa Granados | El nisprer floreix a la tardor, es desenvolupa durant l'hivern i el fruit es cull a començament de la primavera. Les flors del nisprer, fragants i riques en nèctar, atrauen molts insectes.
Pepa Granados | El nisprer floreix a la tardor, es desenvolupa durant l’hivern i el fruit es cull a començament de la primavera. Les flors del nisprer, fragants i riques en nèctar, atrauen molts insectes.

Receloses d’aquest nou rumb polític, les autoritats nipones van bloquejar les antigues relacions amb Portugal mentre que oferien als holandesos (1600) instal·lar-se en una petita illa artificial davant el port de Nagasaki, Dejima. A aquesta factoria es va incorporar el 1690 el metge naturalista alemany Engelbert Kaempfer, que hi va fer la primera descripció europea del nispro (i de la soja i del ginko). Un segle més tard, Carl Peter Thunberg, un altre metge naturalista radicat a Nagasaki, suec i deixeble de Linné, va classificar botànicament la planta en el llibre Flora japonica. En comprovar les similituds de la nova planta amb el nesprer europeu Mespilus germanica L. descrit pel seu mestre (Species Plantarum, 1753), va incloure l’asiàtica dins el mateix gènere; i per indicar el país d’on la creia originària li va afegir l’epítet corresponent: Mespilus japonica.

El mateix any que Thunberg va classificar l’espècie, el 1784, van arribar a Europa els primers exemplars; i ho van fer pel port mediterrani-occità de Toló, on l’Armada francesa havia instal·lat un jardí botànic. Aquests exemplars potser provenien de la Xina septentrional o del Japó, perquè un dels noms francesos que se li va donar va ser el de bibace/bibas (pipa, en xinès mandarí; biwa, en japonès) i bibacier/bibassier l’arbre. S’hi va cultivar i es van obtenir fruits que es venien al mercat. També se’n van enviar alguns exemplars al Jardí del Rei de París –on aleshores estudiava el valencià Josep de Cavanilles– però l’aclimatació no tingué tant d’èxit i l’arbre va ser considerat tan sols ornamental.

L’atzar i la necessitat: l’aventura del nispro a la vall del riu Algar

El nispro es pot considerar l’arbre de la Il·lustració euro­pea, ja que va ser aleshores quan va arribar al nostre continent i va iniciar la conquesta dels ulls i el paladar dels europeus. Hi ha consens pel que fa a l’arribada de l’arbre al País Valencià, en el segle XIX i pel port de Sagunt, i en què prompte la seua presència va ornar els carrers de la capital, València. D’aquí es va traslladar cap al sud, i va trobar el lloc ideal en unes valls de la Marina Baixa, a les conques dels rius Algar i afluents, sobretot a Callosa d’en Sarrià i Polop. I també cap al nord, a l’Alt Palància, pels volts de Sogorb, i al Camp de Morvedre, al voltant de Sagunt i sobretot a Algar de Palància. També es diu que durant la primera meitat del segle XIX l’il·lustrat callosí Joan Baptista Berenguer Ronda (1791-1863) va publicar uns apunts a la Reial Societat Econòmica d’Amics del País Valencià referits a El cultivo del arbusto de flor y fruto llamado níspero del Japón.

El caràcter ornamental i de fruiter d’autoconsum va perdurar durant dècades: les dificultats del transport i el fet que els colps els marquen, i esfondren el preu, desincentivava els cultius massius per a l’exportació. Però en la dècada de 1950 les condicions geopolítiques, socials i tecnològiques van canviar acceleradament. A l’Estat espanyol, els acords amb els EUA (1953) i el Pla d’estabilització (1959) van permetre participar en el comerç mundial i eixir de l’aïllament i l’autarquia. Es van afavorir l’extensió dels regadius i dels cultius fruiters, beneficiats també per la millora en els transports.

Daniel Climent | L'abundància de llavors, la facilitat de germinació i la capacitat mutagènica i de creuament del nisprer han facilitat la gènesi de varietats adaptables a nous entorns.
Daniel Climent | L’abundància de llavors, la facilitat de germinació i la capacitat mutagènica i de creuament del nisprer han facilitat la gènesi de varietats adaptables a nous entorns.

La dieta va millorar en els nuclis urbans d’una Europa occidental en ple desenvolupament i els mercats demanaven fruita de qualitat. Europa tenia com a subministrador prioritari de fruita i verdura la colònia francesa d’Algèria. Per Marsella entraven tones i tones de taronges, pomes, raïm i hortalisses provinents d’Alger i d’Orà. I una demanda en ascens incentivava les transformacions en terres algerianes. Les fermes (granges) algerianes sempre havien necessitat mà d’obra barata però treballadora i de llengua semblant, i per a això els valencians n’eren l’opció més vàlida. Colles d’esporgadors, collidors i amargenadors viatjaven anualment a Algèria.

I, aleshores, a les valls del riu Algar es va produir una simbiosi, una cooperació mútuament beneficiosa entre clima, terreny, estructura de la propietat, tradició agrària empeltada de tècniques apreses a les fermes algerianes i una fruita concreta, el nispro. Una fruita amb un nínxol comercial ben definit: la primera fruita de primavera; perquè l’aparició del nispro en el mercat marca l’arribada del bon temps i de les ganes de tastar fruita nova més enllà de les hivernals taronges o de les antigues serves (Sorbus domestica) i i nespres (Mespilus germanica) guardades al paller de la casa.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Ana Delia Gisbert Climent. Doctora enginyera agrònoma. Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Perits d’Alacant.
Esteve Soler López. Doctor enginyer agrònom. Cooperativa Ruchey, Callosa d’en Sarrià.
Daniel Climent Giner. Catedràtic de secundària de Ciències de la Natura. IES Badia del Baver, Alacant.

Què és Mètode? 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.