Montserrat del Toro, la lletrada que construïa la sedició amb entrepanets i helicòpters

El gruix de la seva feina, que va fer braç a braç amb el jutge Ramírez Sunyer, encara manté sota amenaça una trentena de persones

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
19.09.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A tres quarts de vuit del matí la va passar a recollir a casa un cotxe de la Guàrdia Civil. Era el gran dia, planificat amb tot detall amb el jutge Antonio Ramírez Sunyer, amic seu, per fer el cop definitiu contra l’organització del Primer d’Octubre. Van trigar poca estona a arribar davant l’entrada de la seu del Departament d’Economia, a la rambla de Catalunya. A les vuit en punt ja hi eren. Els tres Nissan Patrol els van deixar aparcats (amb armes llargues dins) just davant, i van entrar de seguida. Poca estona després, mentre acompanyava els agents de la policia judicial a escorcollar els primers despatxos, van començar a arribar els primers manifestants. Montserrat del Toro, la secretària judicial del jutjat número 13, estava nerviosa per l’envergadura de la missió. No en va sortir fins tretze hores més tard, per la porta del Coliseum, després d’haver saltat, ajudada per uns agents, el petit mur que comunica la terrassa del segon pis del departament amb la del teatre. El seu testimoni fou una pedra angular de la repressió contra l’organització de l’1-O. Per això tots els poders de l’estat la van protegir.

Els mitjans espanyols van presentar el seu calvari aquell dia per justificar la repressió contra els principals dirigents socials de l’independentisme, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i per demonitzar l’independentisme en conjunt, la principal força, la gent, tot presentant-la com una turba tumultuosa. “Em va quedar la imatge d’aquelles persones que havien enganxat tant el seu rostre al vidre que semblaven criatures iracundes disposades a ser aixafades per tal d’entrar”, va dir Del Toro a un dels agents que l’acompanyaven, segons el diari El Mundo.

Del Toro era seguidora de pàgines ultranacionalistes espanyoles, com ara Unidad Nacional Española i Lleidatans que No Volen la Independència, i simpatitzant de Ciutadans. Les xarxes la delataven, però els intents dels afectats per la causa del jutjat 13 per recusar-la i dels presoners polítics per invalidar el seu testimoni van ser debades. D’informació sobre qui és Del Toro i quina trajectòria ha seguit pràcticament no n’hi ha. Sobretot arran de la seva declaració com a testimoni de càrrec contra els presoners polítics en el judici al Tribunal Suprem espanyol. De fet, encara dura la represàlia contra tres dels usuaris de Twitter que aquell dia de març del 2019 van difondre informació sobre la secretària judicial a les xarxes socials. L’advocacia de l’estat va exercir l’acusació per suposats delictes d’injúries i contra l’administració de justícia. L’Audiència de Barcelona va arxivar el cas perquè no trobava que haver fet aquells piulets constituís cap delicte, però no fa gaire el Suprem ha ordenat que es reobri la causa.

El Suprem fou el seu gran altaveu. S’hi va presentar demanant que no es difongués la seva imatge perquè tenia por de represàlies. I, per més que el seu testimoni fos delirant, ple de mentides i d’exageracions, va aconseguir l’efecte que pretenia, perquè encaixava perfectament amb la doctrina de la violència ambiental que Marchena mirava d’impregnar en aquella causa i que va fonamentar la condemna per sedició. Ella mateixa va emprar la paraula “tumult” quan parlava de la manifestació, tot i que no hi hagués violència ni avalots ni destrosses de cap mena. Però va explicar la seva por, i aquella por va fer que la cridòria i els càntics esdevinguessin un il·lícit penal i que molts mitjans espanyols atiessin la set de venjança.

Del Toro va començar el seu testimoni dient que, essent dins del vestíbul de l’edifici del Departament d’Economia, va tenir la visió d’un “incident desagradable” a l’exterior, quan un manifestant, segons que deia, es va atansar a un guàrdia civil i li va ensenyar una bandera, però a ella “li va semblar que li escopia”. Va relatar la preocupació creixent quan anava sentint el brogit d’una massa de gent com més anava més abundant era; i l’esglai que va tenir quan va sentir que començaven a fer anar un megàfon. “Què deien, quins càntics o lemes proferien?”, li demanava el fiscal Javier Zaragoza en l’interrogatori. “Votarem, no passaran, no sortiran…”, responia ella. “En català, no sortiran?”, li deia el fiscal. “Sí, en català.”

Durant aquella declaració, amb el megàfon convertit en un objecte perillós, va mirar d’inculpar Carme Forcadell. Perquè de cop i volta va dir que en algun moment d’aquell dia li va semblar sentir que la veu de qui hi parlava era la de la presidenta del parlament. No ho havia esmentat en cap moment durant la instrucció ni quan va fer l’informe de l’escorcoll per al jutjat número 13, i aquell dia al Suprem s’ho va treure de la màniga. Perquè, de fet, Forcadell no va fer cap parlament el 20 de setembre. La referència no era vana, el tribunal necessitava com més elements millor de la participació de Forcadell en l’agitació de la massa contra la comitiva judicial, per justificar el seu enjudiciament per rebel·lió o sedició.

El megàfon, els entrepanets, l’helicòpter

Però Del Toro sobretot va remarcar el tumult. “El gran tumult”, que diu que va sentir en un moment de la tarda, cap a quarts de cinc, quan Oriol Junqueras va arribar al departament i la gent cridava i aplaudia. Però on més era la violència ambiental? Era sobretot en la por de Del Toro; en la por que deia que sentia pel pizzer que hagués d’anar a portar-los dinar perquè anaven passant les hores i tenien gana i allà no hi havia res per menjar; en el fet que finalment s’haguessin de repartir cinc entrepanets que va aconseguir comprar una agent dels Mossos d’Esquadra perquè “es va compadir” d’ells. La tesió de la sedició construida, també, sobre el fet que aquella comitiva judicial va ser tan brutalment assetjada que amb prou feines va poder menjar una mica d’entrepà.

Aquell dia, Del Toro va dir que estava tan espantada que havia pensat a sortir d’allà en helicòpter, que ho va arribar a comentar a agents de la Guàrdia Civil, a qui els va fer gràcia la petició. I que finalment hi va desistir ella mateixa perquè va veure que en aquells terrats “hi havia massa antenes”. La sortida pel terrat fou l’element central del seu relat. Ho va fer de fosc, ajudada per vuit mossos d’esquadra, tard, quan, acabada la feina dels escorcolls (pels volts de les nou del vespre), va refusar les tres opcions que els Mossos li oferien per sortir de la conselleria: o bé acompanyada de dos mossos, o bé aprofitant un cordó format per voluntaris de l’ANC, o bé a través d’un passadís acordonat format per agents de la Brimo dels Mossos d’Esquadra. Res d’allò no ho va trobar acceptable, i va exigir de sortir-ne d’alguna altra manera. Fins que els Mossos li van proposar de fer-ho pel Coliseum.

Se’n va sortir. El seu testimoni fou important per a condemnar els presoners polítics per sedició. No se’n va sortir en el judici contra Trapero, que va acabar absolt. Però el gruix de la seva feina, que va fer braç a braç amb el jutge Ramírez Sunyer, encara manté sota amenaça una trentena de persones, ex-alts càrrecs del govern que són acusats de delictes tan greus com ara malversació, prevaricació i revelació de secrets, que poden implicar condemnes de molts anys de presó. Tots encara avui són pendents de judici.

De Montserrat del Toro, se’n sap ben poca cosa. Tan sols hi ha algunes referències biogràfiques que va publicar El Mundo quan havia de declarar novament en el judici contra Trapero. Segons aquest diari, va néixer a Cantàbria, filla d’immigrants que van anar a França, on va passar la major part de la seva joventut; va estudiar dret a Valladolid, va anar a treballar a Palència i, un temps després, a Barcelona, coincidint amb els jocs olímpics. Poca cosa més. Diuen que va dir a Ramírez Sunyer, abans de morir-se el novembre del 2018: “Tu estigues tranquil. Això continua. La teva feina no serà en va.” Tots dos, jutge i secretària judicial, van ser condecorats per la Guàrdia Civil per la seva feina.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes