La Pastora, la memòria de gènere també és memòria històrica

Si parlem de memòria històrica, també hem de parlar de memòria històrica de gènere i de totes les violències que encara queden per destapar i reparar

Anna Zaera
03.10.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Li van posar Teresa Pla Meseguer, un nom de dona. Així li assignaren el gènere femení en el moment del seu naixement. Era el mes de febrer de 1917 en un petit poble dels Ports, Vallibona. Amb els plors, la llum i la joia que se n’espera, va néixer una criatura. Però quan li van mirar els genitals, l’espant i el terror van apoderar-se de les muntanyes de Benifassà. No sabien si era home o dona! I el fet va causar un terrabastall per les contrades. Van cridar corrents metge, capellà i guàrdia civil. Les tres autoritats, amb total exercici de la potestat local, inspeccionant el cos amb lupa i rigor científic, i juntament amb la família, van determinar quin hauria de ser el gènere de la criatura. La resolució va ser clara: davant del dubte, millor registrar-la com a xiqueta, i així evitaria el servei militar. Teresa va créixer davant les mirades curioses dels veïns, i els infants del poble aprofitaven sempre que podien per baldar-la a calbots a crits de Teresot. Cansats de l’asfixiant vida en comunitat, els pares la van enviar a fer de pastora. Lluny del poble, envoltada de muntanyes i animals, va trobar la pau. Anys després, avesat com estava a sobreviure a les muntanyes, va unir-se als maquis i va ser una de les figures més conegudes de la resistència republicana al nord de Castelló. Va ser detingut, ja com a Florenci –gènere masculí amb el qual s’identificava–, el 1960, condemnat a trenta anys de presó i enviat a un penal de dones. La història és coneguda a la zona i també arreu, sobretot, arran de la novel·la On ningú no et trobi (Alícia Giménez Bartlett, 2011), guanyadora del premi Planeta. Ara la història de l’anomenada la Pastora tornarà a les pantalles, amb la presentació de la pel·lícula L’aguait a la Mostra de València els dies 22 i 23 d’octubre del realitzador Marc Ortiz i també del documental Les vides de la Pastora, de José Antonio Guerrero.

Si parlem de memòria històrica, també hem de parlar de memòria històrica de gènere i de totes les violències que encara queden per destapar i reparar. En aquest sentit, el cas de Florenci és paradigmàtic. Els mitjans de comunicació adscrits al règim van exercir una violència cruel que encara es conserva a les hemeroteques. Els diaris franquistes qualificaven la Pastora –Florenci– de salvatge i sanguinària, precisament per la seva anatomia. Meitat home, meitat dona, deien. En part, aquesta construcció –associar uns trets físics a una imatge maligna– li va suposar que li adjudiquessin una trentena d’assassinats, uns crims que no va cometre. La construcció d’un ésser deshumanitzat vinculat a un cos no normatiu alimentava els discursos sobre la masculinitat pura que promocionava l’aparell propagandístic del dictador, demonitzant les persones que no s’ajustaven al model. “Monstre amb una llarga història d’assassinats; femella amb instints de hiena; assassina amb set patològica de crims; feristela sense pietat per la vida humana”, són algunes de les descripcions que es van publicar i que perseguien vendre més i més exemplars d’aquells diaris sensacionalistes que també donaven suport a la dictadura.

A més de la necessitat de recuperar la memòria dels represaliats per la dictadura, també tenim la urgència de posar en context la violència real i simbòlica contra les persones LGTBIQ+. De ple com estem en els debats sobre les polítiques de gènere, units a les polítiques de memòria històrica, les revisions han de ser acurades, dobles i completes. Han passat els anys i, en general, encara tenim un gran desconeixement sobre com parlar-ne en públic. Un relat que cal revisar el trobem en el documental Les vides de la Pastora (2022), de José Antonio Guerrero. Amb la lloable voluntat d’honrar la figura del maqui, inclou en el seu relat el testimoni d’un metge rural actual que fa una descripció crua, detallada i suposadament objectiva i científica dels genitals de Florenci. Això també és violència. Testimonis així alimenten els discursos patologitzadors impulsats per certa comunitat mèdica que encara creu en l’ordre del binarisme de gènere. El metge, facultatiu del segle XXI, assegura que el que li va passar a la Pastora –Florenci– avui no hauria passat gràcies a les hormones i que s’hauria pogut convertir ràpidament en home sense passar per l’insult de la indefinició.

Que la Pastora se sentia home és cert. Però si bé el documental repara la imatge jurídica i moral de Florenci, i fa explícit que no va cometre els crims que li adjudicaven com a guerriller, no repara pas el que va passar aquell mes de febrer del 1917 quan el metge, el capellà i el guàrdia civil van presentar-se en aquella casa per determinar el gènere de la criatura. Cal revisar el testimoni mèdic del documental que, potser per desconeixement, se suma al relat violent que patologitza les identitats dissidents. Com també va fer-ho, potser sense ser-ne conscient, la neboda carnal de Florenci, Elena Solanas, durant el col·loqui posterior a la projecció de l’esmentat documental, diumenge passat, en el marc del Front, el Festival Internacional de Cinema de Conflicte i Pau. Des del públic, la familiar de Florenci va criticar que el col·lectiu LGTBIQ+ s’hagués apropiat de la figura de Florenci com a símbol de la seva lluita, perquè va assegurar que Florenci Pla Meseguer se sentia un home, i, per tant, res de dir-li intersex. Des de la taula de diàleg, on jo també hi era, es va contestar prudentment que l’alliberament de gènere persegueix, precisament, que cadascú pugui identificar-se amb el gènere que desitgi, i dintre de les possibilitats, també s’hi inclou la identificació amb una figura masculina.

Ja n’hi ha prou. Si volem reparar les vides violentades pel franquisme, hem d’entendre que la memòria de gènere també és memòria històrica i que s’ha d’exercir amb tot el coneixement de causa possible i amb respecte per les persones que van ser marginades i assassinades per la seva condició afectiva o sexual. Gràcies al Festival de Cinema Front per posar sobre la taula el tema i promoure el diàleg en l’àmbit rural. Sí a la reparació de la memòria històrica de Florenci Pla Meseguer, però no a lectures històriques que promouen de continuar amb la mateixa cultura heterosexista que maltracta i exposa amb to asèptic allò que no és binari.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes