Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

M’imagine que també us passa a molts de vosaltres: llegir cada dimarts Marta Rojals és un plaer intel·lectual enorme, un goig lector que per uns minuts fa la sensació que és capaç d’aturar el temps. Ara ho recorde de memòria i potser no és la frase exacta però em sembla que va ser Anton Txèkhov qui, en preguntar-li què era un escriptor, va dir que no ho sabia ben bé, però que segur que era algú que no faria mai de venedor de perfums. La Marta és així. No transigeix amb floritures, no ven mai perfums i sempre va directa al coll. Però amb una elegància assassina que a mi, què voleu que us diga, em causa molta enveja.

Això ve a tomb perquè ahir ens va regalar un altre dels seus articulassos en què empenyia contra les cordes Miquel Iceta. Si no el vau llegir ja ho podeu fer. Al senyor Iceta se li va ocórrer de dir que quan passe això de la pandèmia ja no tindrà gens de sentit de continuar parlant del procés, frase poca-solta a la qual Marta Rojals replica amb la contundència d’un huracà: ‘Després del coronavirus, la independència serà més que mai una qüestió prioritària, sobretot perquè no torni a passar que davant d’una crisi monstruosa se’ns usurpi la capacitat de decisió com si fóssim criatures, o que ens facin empassar ninots disfressats amb medalles on hi hauria d’haver científics, o que ens enviïn la ultradreta uniformada a fer el merda pels nostres carrers, residències i hospitals.’

No cal, doncs, que insistesca en aquesta part de l’equació, que el dirigent del PSC ja ha quedat ben servit. Però hi ha un altre component de la frase d’Iceta que m’agradaria comentar avui: de quina manera el sistema espanyol de partits genera i prioritza la mediocritat i les fantasies electoralistes, anteposa al bé comú la professió i el modus vivendi i, en definitiva, allunya del sentit comú més bàsic persones que si no treballassen de polítics podrien ser fins i tot interessants.

Això, per desgràcia, no passa a Madrid i prou. També als nostres països ens n’hem contaminat a bastament, tant que estic convençut que és aquest, de fet, un dels problemes més grans que ara mateix tenim tots plegats. En els moments més intensos del procés cap a la independència la força del carrer va obligar el partidisme a rebaixar-se al mínim imaginable i amb això tots vàrem viure l’esclat d’una altra manera de fer política, molt més interessant i emocionant. Que és veritat que no va acabar assolint el resultat que tots volíem, però que ens va dur, de moment, al punt més avançat on hem estat mai, un punt on espere i estic segur que tornarem tard o d’hora, si sabem reconduir la batalla caïnita pel minvat poder regional.

De fet, ja fa temps que és ben visible que al Principat no tenim un govern sinó tres, el del PDECat, el d’Esquerra i el del president Torra, que pràcticament és ell tot sol. Tres governs que massa sovint es miren de reüll. Torra és qui ho fa menys, precisament perquè és el menys polític i el que menys interès té a continuar vivint de la política…

Perquè aquest fet, viure de la política, és el fonamental, el que diferencia més l’estructura espanyola de partits de la que tenen països on la democràcia és més oberta, on els partits no s’entenen com una cotilla de control dels votants sinó com una expressió ordenadora de la pluralitat. Ací es prioritza l’aparell sobre les bases, l’obediència a la democràcia i el silenci al mèrit. I així ens va.

Dic que així ens va perquè aquests dies, enmig de la gravetat sense parangó de la pandèmia, es veu amb una claredat absoluta això de què parle. Per un costat hi ha uns ciutadans ofegats, nerviosos, horroritzats, i per un altre una capa política que ni enmig de la mort més generalitzada no para de fer càlculs i veure oportunitats. Càlculs per a guanyar les eleccions, és a dir, per a tenir més poder a repartir entre els seus. Oportunitats de derrotar l’altre. Me’n faig creus quan intente entendre coses que, malgrat tot, ja sé que són incomprensibles.

Com aquesta que explicava abans que al govern català en compte d’arromangar-se tots junts es miren de reüll tota l’estona a veure qui es taca menys o qui acapara més titulars favorables. O com la que representa, torne al començament, Iceta.

Al principi de la pandèmia em va arribar un missatge que m’asseguren que circulava entre la militància del PSC, que deia que ‘Pedrito [es veu que a l’autoritat competent ells li diuen així] ens portarà a guanyar la Generalitat’. És això que deia abans: la pandèmia com a oportunitat i això que expressa la frase del no-president del senat espanyol afirmant la fi del procés, gràcies, oh!, a la pandèmia. Aquell missatge reclamava d’acusar Torra de tot i més, com efectivament després s’ha comprovat que han fet. A vegades amb derivacions sensacionals que ni fregant-te els ulls no arribes a entendre. Resulta que la presidenta de la Diputació de Barcelona, en representació per tant de la diputació que governa precisament amb el PDECat, ataca el president de la Generalitat carregant-li els neulers de les morts a les residències. És per a llogar-hi cadires.

Ja ho sé que no puc generalitzar i que hi ha gent per a tot. Seria injust, i no m’agradaria no reconèixer-ho, que hi ha polítics que aquests dies hi deixen la pell i les hores, la salut i tot, conscients del seu paper com a servidors dels ciutadans. Això és així. Però, per desgràcia, no és tot. Perquè, per increïble que parega, aquestes setmanes lamente constatar que pràcticament cada dia moltes de les decisions de la majoria de governs i partits es prenen tenint al cap consideracions més vinculades amb la demoscòpia i el gaudi de les institucions que no pas amb res més.

Un darrer exemple. Quan prove que m’expliquen des de l’entorn dels comuns com és que de sobte s’han tornat militaristes i còmplices en l’execució d’un nou 155, em responen que el govern d’esquerres i la coalició és massa important, que saben que tenen una gran pressió dels poders fàctics per a trencar-la i que per això van decidir d’adoptar mesures que l’extrema dreta no podia qüestionar, amb la sola intenció de protegir-ne la continuïtat. I quan els recorde que res no diferencia l’extrema dreta de les accions d’extrema dreta, en compte de raonar, discutir o pensar prefereixen acusar-me de radical.

És clamorosament evident que aquesta pandèmia ens obligarà a revisar moltes coses de la nostra vida quotidiana, sí. Espere que una d’aquestes coses siga la partitocràcia i la dependència que en té el sistema polític.

PS. Demà a les sis de la vesprada VilaWeb ha convocat un debat virtual en vídeo en què participaré jo mateix i alguns subscriptors, per parlar de l’actualitat aquesta tan complexa que vivim. El podreu seguir en directe a Facebook i YouTube, si us interessa i en teniu ganes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.