Dissabte vinent, amb l’elecció dels seus càrrecs directius, l’ANC començarà una nova etapa evidentment marcada per tot el que ha passat en aquestes eleccions. No serà una etapa fàcil, però els processos electorals de l’Assemblea no ho han estat mai, sobretot per la complicació del seu reglament.

Cal recordar d’entrada que ahir s’escollien setanta set membres del Secretariat. Llegint alguns diaris fa la impressió que només es triaven els vint-i-cinc de la llista nacional però això no és així. Les assemblees territorials han triat cinquanta dos membres més, que sempre han estat decisius en la presa de decisions i que tot indica que ho tornaran a estar. Especialment perquè els càrrecs més importants reclamen una votació favorable de dos terços del total, que no és senzilla d’aconseguir.

El grup de socis que van decidir presentar-se com a tal a les eleccions va aconseguir dissabte un bon resultat. Liz Castro va guanyar i els seus noms més coneguts i mediàtics van copar els primers llocs, amb l’excepció de Jordi Sànchez que va quedar segon a pocs vots de Castro. En la llista nacional catorze dels vint-i-cinc llocs en joc van quedar en mans seues. Ho torne a dir: és un bon resultat però no estic segur que siga un resultat suficient. La mecànica electoral de l’ANC està dissenyada a partir de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya als anys setanta i per això té tantes clàusules i tantes tecles anti-grups organitzats.

Sóc de l’opinió, però, que tot i aquestes clàusules ara és imprescindible no crear més tensions, després de les moltes que ja ha arrossegat la campanya. Especialment el càrrec de president de l’Assemblea és en el punt de mira de tothom i encara que els estatuts són clars al respecte i puntualitzen que la persona més votada no té perquè ser la presidenta, jo crec que ara és l’hora de Liz Castro. Qualsevol altra candidatura em sembla que no s’entendria i que crearia una fricció que l’Assemblea ha d’evitar. El pas endavant l’ha de donar ella. És a ella que li correspon aspirar a la presidència i tractar, per tant, d’aconseguir els vots necessaris al Secretariat. I crec que ningú, particularment no Jordi Sànchez, li hauria de disputar aquest dret.

Castro té una setmana de temps per aconseguir-los, té una setmana de temps per a bastir al seu voltant un consens que necessàriament ara haurà d’anar més enllà dels 22 signants de la ja famosa carta. Té una setmana, doncs, per a guanyar-se la confiança dels seus companys de Secretariat, particularment dels que han estat triats en les llistes territorials. I en tot cas si no ho aconseguís, però només si això arribés a passar, és evident que aleshores sí que el Secretariat hauria de cercar alguna altra persona de consens entre les setanta sis restants.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb