S’hi respirava un respecte solemne barrejat amb abatiment. Dins la sala de grups, els diputats que hi tenien cadira esperaven l’entrada d’Oriol Junqueras i, una estona més tard, de Jordi Turull, amb la precaució de qui se sap privilegiat davant uns homes acabats d’arribar de la presó. Però Junqueras ha trencat la commoció general amb una riuada de veu que s’ha alçat sobre totes les altres: ‘Estic molt content, gairebé com un gínjol, de ser avui amb vosaltres.’ Hi coincideixen molts: els de la presó desborden energia per les escletxes del locutori, molta més que la que desprenen els qui els visiten amb la impressió del vidre blindat. I avui ha passat igual entre els compareixents i els diputats independentistes que carreguen el pes de la gestió política quotidiana, colpits i a estones emocionats, en un parlament que ahir mateix va retirar l’escó al president de la Generalitat per ordre de la Junta Electoral espanyola. No podia ser un dia més inoportú, o més oportú, segons com es miri.

Un mosso amb americana grisa vigilava impassible l’escena des d’un lateral de la sala, que és un hemicicle en petit. Era el Junqueras de sempre amb l’oratòria didàctica de sempre, per si algú ho havia dubtat, que prenia la paraula i la deixava anar; com si no fes tants mesos d’aquell 31 d’octubre de 2017 en què per última vegada va trepitjar la moqueta de l’escala noble del parlament, acompanyat d’alguns dels consellers que avui han tornat a la cambra, mentre l’altra meitat del govern i Carles Puigdemont entomaven la incertesa de l’exili. No ha desaprofitat l’ocasió. Junqueras ha defensat el diàleg amb tothom, fins i tot i sobretot amb els qui han avalat la repressió. A primera fila, dos metres més enllà, Carlos Carrizosa i Lorena Roldán es concentraven en el telèfon mòbil i, més amunt, una desena de diputats de Ciutadans es disposava a aplaudir-los quan calgués.

El president d’ERC ha defensat l’estratègia del seu partit: acumular forces, sumar complicitats, asseure’s a la taula de diàleg amb el govern espanyol per molt incerta que sembli l’aposta, per aprofitar que per primera vegada la Moncloa reconeix l’existència d’un conflicte polític i en vol parlar amb la Generalitat a l’altra banda de la taula. Però no ha vingut a fer això i prou. Junqueras cercava la mirada dels ‘còmplices’ dels empresonaments. Ho havia dit abans a ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio: ‘Tard o d’hora havia d’arribar el moment en què ens haurien de mirar als ulls. A veure com aguanten la mirada.’ I quan ha arribat el moment, Roldán, amb un to més amable i pausat que no l’habitual, li ha demanat a ell si podia mirar la cara dels ciutadans i admetre que el seu govern es va gastar els diners que calien per a inversions prioritàries ‘cometent il·legalitats’. Junqueras ha aixecat el cap, ulleres en mà, buscant-li els ulls i tramant la resposta.

Però molta estona abans que arribés el moment de la rèplica de Junqueras, l’estol de diputats de Ciutadans se n’ha anat. De fet, només han vingut perquè parlés Roldán: ‘Abandonarem aquesta comissió que mai s’hauria d’haver constituït’, ha dit. I s’han aixecat tots cap a la porta. I Junqueras, decebut: ‘Ara que havíem començat a dialogar, ara marxeu?’ ‘Seria elegant que es quedessin a escoltar la resposta’, els ha pregat Toni Morral, president de la comissió. Però dues fileres han quedat buides. El PSC i el PP no han participat en la comissió. Ciutadans tampoc no hi acostuma a ser, però avui ha volgut aprofitar els minuts d’atenció mediàtica davant l’estupefacció sorneguera de la resta d’espectadors.

Pere Aragonès, assegut al costat de Junqueras, ha estat poc més que un conseller per un matí, mentre Junqueras s’enduia el càrrec de vice-president del govern en el tractament protocol·lari de Morral. I és que el president de la comissió ha reconegut decididament els membres del ‘govern legítim’ que, contradictòriament, els rètols identificatius de peu de taula rebaixaven al prefix ‘ex’. Una metàfora, potser, d’aquest parlament autonòmic amb majoria absoluta independentista.

Unes fileres més enllà, Jaume Asens i Jéssica Albiach han escoltat Junqueras. Eren a tocar de Pilar Rahola, que s’ha assegut en un espai reservat per als grups parlamentaris i farcit de diputats, mentre els periodistes es concentraven a les últimes fileres de la sala, en un galliner de redactors i un altre de fotògrafs, amb acreditacions limitades i compartides a estones. També hi havia alguns consellers del govern: Meritxell Budó, Mariàngela Vilallonga, Chakir el Homrani, Jordi Puigneró, Teresa Jordà. La sala era prou petita perquè les complicitats s’exhibissin amb alguna cosa més que somriures tímids. Sergi Sabrià i Josep Maria Jové han demanat amb gestos a Aragonès que mirés el mòbil i mostrés un misteriós missatge a Junqueras, i tots plegats, amb Marta Vilalta, s’han fos en una complicitat compartida quan el president d’ERC ha recordat una de les lliçons que sempre els regala des de la presó: ‘A la vida hi ha coses que són veritat alhora.’ Com ho és, creu ell, l’escepticisme que mantenen amb el PSOE i, alhora, l’aposta decidida pel diàleg. Hi ha hagut un comiat d’abraçades, petons i encaixades de mans de tots amb Junqueras, i més aplaudiments als passadissos.

Quan ha arribat Jordi Turull, han sortit de la sala consellers, familiars i amics de partit i hi han entrat uns altres. Hi han estat també Miquel Buch i Damià Calvet, i Budó s’ha assegut al costat de l’home que va ser empresonat enmig del seu debat d’investidura, el 22 de març de fa fos anys. El conseller de la Presidència, almenys en esperit, avui era Turull, que ha començat excusant-se per haver deixat el parlament d’aquella manera, per ‘causes absolutament alienes’ a la seva voluntat. Turull ha portat escrit el discurs. Volia parlar del 155, que ha definit com un bypass (‘de la intervenció del govern a la intervenció de les urnes’), ha volgut subratllar que els diputats de Ciutadans eren uns ‘mal educats i uns covards’ que defugien el debat parlamentari, i s’ha refermat en l’aprovació de les lleis de desconnexió del 6 i del 7 de setembre, perquè en aquesta comissió ningú no havia vingut a penedir-se de res.

Però ha deixat anar, sobretot, dos missatges. El primer, el de la lletra ics. No es creu que el seu empresonament fos només cosa del jutge instructor. En aquesta variable, hi ha una ics que li falla. ‘Quan després he sentit allò de les portes del darrere del Tribunal Suprem…’, ha insinuat, i ha recordat que Mariano Rajoy va advertir que no podia ser president de la Generalitat cap membre del govern de Puigdemont. L’altre missatge, el més aplaudit, amb l’emoció incontenible d’alguns dels seus (encapçalats per dirigents com Albert Batet, Elsa Artadi, Eduard Pujol i Josep Costa, a més de Gemma Geis i Francesc de Dalmases) ha estat una crida a la unitat. Turull té la teoria del replà: quan alguns volen anar tres graons més amunt i uns altres un graó més avall, el replà és el lloc que els ha d’acollir a tots. Turull, ex-president del grup parlamentari de JxSí, és un manobre de l’entesa parlamentària. S’ha forjat amb l’experiència dels anys, desfent nusos de tota mena. I avui, amb l’autoritat de l’empresonat que s’entristeix quan constata la divisió de l’independentisme, els ha renyat a tots amablement: ‘Hi ha replà.’

La gent no ha fallat mai, els ha etzibat Turull: ‘Deixem l’orgull i agafem la bandera de la unitat i la dignitat.’ I després hi ha hagut més aplaudiments i abraçades dels assistents. Però aquesta vegada faltaven Albiach i Asens, que no s’han quedat a escoltar-lo. Malgrat això, abans d’acabar, Turull ha volgut agrair la defensa que els comuns fan de la llibertat dels presos. Ha citat especialment Xavier Domènech, Ada Colau i Asens. Diu Turull que ell ha aparcat l’electoralisme i el sectarisme, i que es mereixien el reconeixement.

Durant unes hores, el parlament ha estat un miratge de llibertat, una llibertat encotillada i aparent, amb mossos vestits amb americana i passadissos vetats a la premsa, i amb un debat que ha estat més aviat una cerimònia de retrobament. Perquè la investigació de l’aplicació del 155 rai. Els presos, obligats a callar, han vingut a dir el que volien. I d’aquesta manera, amb la incompareixença del PSC i el PP i l’aparició fugaç de Cs, la majoria d’un parlament cada vegada més despullat d’èpica i d’aparença de poder, l’espai on fa tres anys passava tot i on l’independentisme es trenca ara, es rendia a l’autoritat ètica d’uns presos que no volen renunciar a fer política i que proclamen que ho tornaran a fer, encara que ningú sàpiga quan, on, ni amb qui.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.