La Ludwig Band: “Fer música en català ara és un valor afegit”

Quim Carandell, Gabriel Bosch, Andreu Galofré, Pau Esteve, Lluc Valverde i Roger Cassola, membres de la Ludwig Band, s’asseuen en semicercle al voltant d’una taula a la planta baixa d’un bar del barri de Sants de Barcelona. Així, asseguts tots plegats menjant biquinis, barquetes de truita de patates i algun suc de taronja, és difícil de creure que siguin a punt de fer una entrevista i parlar sobre Gràcies per venir, el seu tercer disc que publiquen avui.

La seva calma aparent s’entén si es té en compte que vénen d’un estiu apoteòsic omplint sales en tots els concerts que han fet, on molta gent del públic ja cantava a plens pulmons “Welcome to Ca la Manela. Dis moi qu’est-ce que voulez vous?” o “Ai, amor meu, estimar-se és una farsa. Jo perdré el cap si tu no perds el tren”, fragments de Manela, no vull currar per vostè i El meu amor se n’ha anat de vacances, respectivament, els dos avançaments del disc que van llançar el juny. Definitivament, la Ludwig Band s’ha fet un nom en el panorama musical català en un temps relativament curt.

Rock & roll o música urbana?

En un moment d’auge de la música urbana en català, la Ludwig Band ha aparegut com una banda de rock que la crítica ha insistit a qualificar de “diferent”. Tot amb tot, veuen clar que amb aquesta etiqueta no s’hi senten identificats. Quim Carandell (cantant, lletrista i guitarra), per exemple, diu: “Has de tenir una mirada molt esbiaixada per dir que som l’únic grup de rock & roll de Catalunya. Ara mateix, de bandes amb aquest estil n’hi ha una pila.” Són conscients que dedicar-se a la música fent rock és més complicat que amb uns altres gèneres perquè no és moda; per això Carandell considera una gran victòria poder-s’hi dedicar gairebé al cent per cent. Lluc Valverde (saxo, clarinet i cors) explica: “Al final, els grups de música ens coneixem tots i tots som molt amics i ens respectem molt. Si realment anéssim a contracorrent com diuen, els faríem la traveta, i això no passa.” La resta assenteixen. Pau Esteve (teclat i cors) comença a menjar-se la torradeta amb truita de patates que li acaben de dur.

Malgrat fer rock a l’època de la música urbana, els ha arribat l’èxit. Van constituir-se com a banda el 2017, però fins el 2020 no van presentar el seu primer treball, Al límit de la tonalitat, un disc on apareixen cançons com “El racó del romaní”, “Cançó núm. 8 ‘Te’n recordes’?” i “Ara què la passa? (Monsieur Important)”, que el públic encara ara cantusseja i espera amb candeletes en els directes. El 2021 van publicar La mateixa sort, amb cançons com “30 monedes”, “El fill del rei” i “General Mitre”, un treball que els va donar premis com ara el Cerverí 2022 a millor lletra de cançó en català per “S’ha mort l’home més vell d’Espolla” i el premi Enderrock de la crítica pel millor disc de l’any, també del 2022. Gràcies per venir, doncs, arriba en un moment molt bo per a la banda, que gaudeix de l’auge de popularitat. Precisament per això han decidit de titular el disc així: per donar les gràcies al públic que els acompanya. “El títol en cap cas no és un acomiadament, encara que en algun moment ens ho hagin preguntat, perquè realment ho sembla”, matisa Carandell. Andreu Galofré (baix i cors), per una altra banda, explica que vénen d’un gran estiu en què la gent ja se sabia de memòria els singles que havien publicat al juny. “Ens vam adonar de la gran rebuda que tenien les noves cançons. Tenim ganes que la gent escolti el disc i tornar a moure motors.” La millor part de la seva popularitat és que és intergeneracional: els concerts de la Ludwig Band poden ser a les dues de la matinada en un escenari de festa major on els joves predominen entre el públic, o bé a les tres de la tarda a la Fira de l’Oli d’Espolla amb famílies i mainada ballant a primera línia. I tothom, petits, joves i grans, gaudiran de la seva música de la mateixa manera.

El català, clau de l’èxit

De fons, sona “Hey, soul sister” de Train, cançó que es dilueix amb el soroll de culleretes de cafè i les notícies d’una televisió encesa al fons de la sala. Quan els demanem per la clau de l’èxit, Pau Esteve respon decidit: “La llengua, per començar. I després, evidentment, l’estil. És un estil que pot agradar a tothom perquè no és ni molt heavy ni molt urbà”, i Carandell replica: “És cert, no ens hem tancat a cap estil en concret i, per tant, tampoc en cap públic concret.” Galofré hi posa cullerada assegurant que tenen un directe molt divertit. De fet, els qui heu tingut l’oportunitat d’anar-los a veure en directe segur que heu estat més d’un minut en silenci esperant que arribi el rei.

Fent èmfasi en la llengua, Esteve –que de seguida destaca que és del nord del País Valencià– relata que l’escena musical en català sempre ha estat única. “Hi ha la música de fora, la música en castellà i, després, la música en català, que és com una cosa que sempre ha estat a part. És una escena particular. Fent música en català et tanques unes portes –perquè evidentment no pots anar a tocar a Segòvia–, però te n’obres unes altres, com ara que el públic és més fidel, que és un públic que consumeix molta música, que ve als concerts, que compra discos, etc.” I afegeix: “On jo vivia quan era jove, el sector era molt més mort. No hi havia molta música de temes propis. En canvi, ara l’escena catalana és molt viva. Per tant, fer música en català és un valor afegit.” Carandell fa broma subratllant que, dit així, aquest és només un valor mercantilista.

El món de la música, el món de l'”anar fent”

En Pau Esteve és la incorporació més recent de la banda, que ha tingut algun canvi aquest darrer any i mig. Pau Lanzetta, antic pianista de la Ludwig, va deixar-ho la primavera passada per poder dedicar-se a l’enginyeria, una feina estable i ben pagada que et deixa els caps de setmana lliures, tal com expliquen la resta de membres del grup. Valverde reconeix que, molt sovint, és una feina molt avorrida. “L’hora i mitja que dura el concert és molt divertit. La resta és pura porqueria.” Per la seva banda, Roger Cassola (bateria i cors), remarca que és realment esgotador tenint en compte que de dilluns a divendres ja tenen una feina. Ara són en un moment difícil: no tenen temps per a treballar a jornada completa, però encara no poden viure només de la música. Esteve ho descriu així: “És difícil de trobar una feina que s’adapti a les nostres necessitats sabent que les actuacions són prioritàries, que potser algun dia a la setmana no podem anar a treballar perquè tenim coses del grup, etc. Però anem fent.” Per sort, al darrere tenen l’ajuda de The Indian Runners i Ceràmiques Guzmán, dos segells discogràfics independents que els fan la gestió, la comunicació, la producció, etc. i a qui agraeixen la llibertat que els han donat a l’hora de compondre les cançons.

Ceràmiques Guzmán va néixer per ser el segell discogràfic propi dels Manel. Ara han apadrinat la Ludwig i les comparacions entre uns i altres han començat a aflorar, cosa que no els molesta, però que no es creuen. Galofré assegura que són paraules molt buides. “Qualsevol persona que tingui dos dits de front escolta Manel i escolta la Ludwig Band i s’adona que no tenen res a veure”, subratlla. I afegeix: “Només som dos grups de música pop en català que no fem música urbana, però no hi ha res més.” De fons, Esteve llança una pregunta: “Per què no ens comparen amb els Amics de les Arts?”, i Carandell replica: “I amb els Pets? No ho ha fet mai ningú, de comparar-nos amb ells. I estaria molt bé! Als Manel els deien que eren els nou Pets? Potser els nou Antònia Font?” “Segur que a en Joan Miquel Oliver li deien que era el nou Tomeu Penya”, diu Galofré. I, entre broma i broma, tanquen el tema, que es nota que comença a ser esgotador per a ells.

I l’èxit, com es manté?

El quart avançament de Gràcies per venir que van publicar fa tan sols deu dies és “El gronxador”, que parla de les anades i vingudes de l’èxit i que acaba amb el vers següent: “La fortuna és una nòria i la sort, un gronxador.” Una metàfora que explica Carandell: “La sort és un gronxador perquè ve i se’n va. I la fortuna és una nòria perquè roda. Hi ha una cançó en llatí que diu que la lluna és com una roda i la fortuna com la lluna perquè canvia de cara.” Carandell comença a entonar les notes de la cançó i de seguida s’adonen que és “O fortuna” del Carmina Burana. Al mateix moment, Gabriel Bosch (guitarra i cors) deixa anar un “tant de bo ens duri, l’èxit”, que no passa desapercebut. Tots, d’una manera o altra, somniaven a dedicar-se a la música de petits. Cassola, que és el bateria, fa broma dient que, de petit, va somniar que anava a un concert d’Artic Monkeys. Com que no els funcionava la bateria, preguntaven al públic: “Hi ha cap bateria a la sala?” Carandell, en canvi, explica que un dia va somniar que feia de teloner amb una banda de reggae en un concert de Bruce Springsteen. Després d’uns quants minuts fent broma, reconeixen que sí, que de petits tots havien volgut ser músics, tot i que no es capfiquen en la manera de mantenir l’èxit a llarg termini. “Ens deixem portar bastant”, diu Cassola.

Mentre escuren el cafè de les tasses, no podem evitar de preguntar-los per la relació que tenen amb la gent d’Espolla, el poble on va néixer el grup perquè era el lloc d’estiueig d’alguns dels membres de la banda, encara que només Lluc Valverde sigui realment d’allà. “Tenim molt bona relació. I la cosa millor és que, cada any, als concerts d’allà, hi ha cent persones més”, explica Carandell. I afegeix: “Abans, Espolla només sortia al temps quan hi havia ratxes de tramuntana.” Com de passada, Esteve etziba que és molt de “l’upper Diagonal” tenir una segona residència a l’Empordà. Així i tot, expliquen amb alegria que la gent d’Espolla se sent orgullosa del que fan.

‘Gràcies per venir’ comença ronda de presentació

Demà comencen la ronda per a presentar Gràcies per venir. Serà a l’Auditori de Girona, però també passaran per Reus, Mataró, Lleida i l’Hospitalet de Llobregat. La majoria de concerts, aquesta vegada, seran en auditoris o teatres, espais poc habituals de la banda. Un experiment que, diuen, ja es veurà si funciona o no. Carandell insisteix a dir hi ha un punt bo, en això de fer concerts d’aquest format: “Vulguis o no vulguis, a un auditori hi vas més predisposat a escoltar les cançons. I és molt més fàcil d’animar un auditori que tranquil·litzar un festival.” I Valverde destaca: “No hi ha alcohol als auditoris, i això ajuda que tot funcioni més.”