Dijous passat, el senat de l’Argentina va rebutjar el projecte de despenalització de l’avortament fins a la catorzena setmana, una demanda que ha tingut una intensa mobilització social i que, malgrat no haver prosperat, ha estat considerada com el començament d’una lluita per la legalització, més que no pas un fracàs. Actualment, a l’Argentina, la llei de 1921 vigent només permet l’avortament si la dona ha estat violada o l’embaràs pot comportar algun risc a la salut. El procés parlamentari ha desembocat en un gran debat entre els partidaris de liberalitzar l’avortament –bona part dels sectors més joves del país, identificats amb el símbol del mocador verd– i els qui s’hi oposen –amb el blau cel com a color representatiu.

El moviment feminista ha estat molt actiu, amb el col·lectiu Ni Una Menos al capdavant, que va convocar la primera gran manifestació el 3 de juny de 2015, pocs dies després d’haver trobat el cos sense vida de Chiara Paéz, de 14 anys. La noia, embarassada, havia estat assassinada i enterrada al jardí pel seu company. Les manifestacions van continuar el 2016, i van ser un precedent de la vaga feminista del 2017 arreu del món.

A l’Argentina, extraoficialment avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones, de les qual gairebé 50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions i cinquanta moren.

El dret a l’avortament va ser aprovat pel congrés el 14 de juny, però el senat l’ha acabat tombant, després de setze hores de debat, per 38 vots en contra, 31 a favor i dues abstencions. Un 59% dels homes (24 a 17) van votar en contra de legalitzar l’avortament, i entre les dones hi va haver un empat (14 a 14). Tot i el component de gènere, és una qüestió principalment ideològica. Els progressistes van votar majoritàriament a favor de la mesura i els conservadors en contra. Cal destacar que dos terços dels vots negatius provenen de províncies del nord, on la presència de l’església en la vida social i l’educació és més forta.

El procés es reactivarà, però no es podrà tornar a discutir al congrés fins a l’1 de març de 2019, quan començarà el nou curs legislatiu.

El revulsiu per a Llatinoamèrica
L’Argentina ha estat històricament a l’avantguarda en l’ampliació de drets de l’Amèrica Llatina. Va passar el 2010 amb el matrimoni homosexual, el 2012 amb la llei d’identitat de gènere i ara, que ha obert un debat també a la resta de països sobre l’avortament.

L’avortament és legal a Cuba des del 1968 per terminis i sense supòsits, igual que a Guyana i, per haver adoptat la legislació francesa i estatunidenca, la Guyana francesa i Puerto Rico. Des del 2007, és legal a la ciutat de Mèxic, i des del 2012, a l’Uruguai, on ha baixat radicalment la mortalitat materna en un país on fins aleshores es practicaven 30.000 avortaments clandestins. En aquesta situació de canvis també trobem Xile, on l’avortament va passar de ser totalment prohibit a despenalitzar-se el 2017 en els tres supòsits bàsics: risc per a la vida de la dona, inviabilitat fetal i violació.

Actualment, l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. Els estats més restrictius són Surinam, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Haití, on està totalment prohibit. L’Amèrica Llatina és la zona amb un percentatge més alt d’embarassos no planificats (56%) i, com a mínim, hi ha gairebé dos milions d’avortaments il·legals: gairebé un milió al Brasil, mig milió a l’Argentina, 400.000 a Colòmbia i 160.000 a Xile.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Institut Guttmacher van publicar un informe que deia que entre el 2010 i el 2014 hi havia uns 55 milions d’avortaments al món, dels quals 25 milions (el 45%) havien estat perillosos, insegurs o clandestins, la gran majoria en països en desenvolupament.

A Nicaragua, un estat amb unes condicions molt restrictives, trobem que cada any hi ha 6.700 nenes entre 10 i 14 anys que són víctimes de violència sexual i 1.300 queden embarassades. Al món, entre el 10% i el 50% de les complicacions de l’avortament serien evitables si es legalitzés.

A més, cal remarcar que entre el 1990 i el 2014, la taxa d’avortament ha disminuït significativament als països desenvolupats: de 46 a 27 interrupcions d’embaràs anuals per cada 1.000 dones en edat fèrtil (15 a 44 anys); mentre que en les regions en desenvolupament el percentatge s’ha mantingut, de 39 a 37.

Polònia: el debat actiu a Europa
A la majoria d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt amplis (com Finlàndia, on entren raons socioeconòmiques), igual com al Canadà ieals Estats Units, declarat per la Cort Suprem com un dret fonamental el 1973.

L’estat europeu on el debat és més actiu és Polònia. El 3 d’octubre de 2016, les dones poloneses van fer una aturada per protestar contra el projecte del govern d’endurir la llei de l’avortament. La mobilització es va conèixer amb el nom de ‘Dilluns negre’, perquè es van vestir d’aquest color per manifestar-se. El partit de govern Llei i Justícia havia fet seva la petició de la plataforma Zatrzymaj aborcje (‘Aturem l’avortament’), que havia lliurat 450.000 signatures per a sol·licitar una reforma més dura.

La llei vigent de 1993 només preveu la possibilitat d’avortar en cas de violació, anomalies, incest o quan la vida de la dona perilla. La reforma volia treure el supòsit d’anomalies severes del fetus que presentés malformacions o malalties irreversibles.

El cap del partit del govern va defensar la possibilitat d’impedir l’avortament en el supòsit de greu malformació de fetus, també quan el nadó moriria en néixer, perquè pogués ser ‘batejat, enterrat i tenir un nom’. A més, es volien imposar penes de presó, restringir proves prenatals i investigar d’avortaments que consideressin sospitosos.

Les dades oficials mostren que a Polònia només hi havia mil avortaments l’any (amb 38 milions d’habitants), però estimen que hi ha entre 100.000 i 150.000 procediments, que es fan de manera il·legal o fora del país. La situació ha portat a la mobilització de part de la societat polonesa, que ha estat també un dels precedents de les manifestacions feministes del Vuit de Març.

La revolució silenciosa d’Irlanda
A la República d’Irlanda, un dels països considerats històricament més catòlics i conservadors, el 2012 van reunir una convenció formada per cent persones perquè deliberessin les possibles reformes constitucionals. Només tres anys després, es legalitzava per referèndum el matrimoni entre persones del mateix sexe, i el passat 26 de maig es va aprovar, també en referèndum, la legalització de l’avortament, amb un 66% de vots a favor.

Fins aleshores, s’equiparava la vida de la mare i la del fetus i l’avortament era prohibit en tots els supòsits, també els de violació, incest o malalties greus del fetus. Només una excepció, que la vida de la dona perillés, supòsit que es va incloure el 2013, després de la mort de Savita Halappanar, a qui no li van practicar l’avortament que li hauria salvat la vida. Les penes per practicar o ajudar a avortar podien arribar als catorze anys de presó.

En canvi, no es castigava si les dones avortaven en altres països. Cada any, sis mil irlandeses sortien del país per avortar, principalment al Regne Unit, cosa que els costava entre 800€ i 1.200€.

Tot i el canvi a la República d’Irlanda, a Irlanda del Nord encara és igual de restrictiu, i es prohibeix la interrupció voluntària de l’embaràs amb penes de presó, similars a les que hi havia a la resta de l’illa. No es permet d’avortar ni tan sols en cas d’incest, violació o malformacions, tan sols si perilla la vida de la mare o la salut mental.

Malta i Andorra, contra l’avortament
L’únic estat de la Unió Europea on l’avortament és prohibit és Malta, que penalitza l’avortament fins a tres anys de presó. El comissari dels Drets Humans del Consell d’Europa ho ha criticat fortament, atès que no es podien protegir els drets de la dona sense assegurar una via segura i legal a l’avortament.

Malta té un fort caràcter conservador, el catolicisme és religió d’estat i el divorci no es va autoritzar fins al 2011, després d’un referèndum en què el 52% dels maltesos va votar-hi a favor. L’església va fer una forta campanya en defensa dels fills de les parelles divorciades, negant en alguns casos l’absolució i la comunió als feligresos que volien votar que sí.

Els altres dos estats europeus són el Vaticà i Andorra. Al Principat d’Andorra és totalment prohibit i penalitzat d’interrompre l’embaràs, fins i tot en els tres supòsits bàsics, fet que es castiga amb penes de tres anys de presó. El 2015, 120 andorranes van anar a Catalunya a avortar a la sanitat pública; també van anar a Tolosa i a hospitals privats. Fins i tot, s’assenyala que una manera de reemborsar els avortaments (poden costar entre 300€ 1.000€) és derivar-los a hospitals catalans i fer-los passar per ‘neteja d’úter’.

Un dels arguments esgrimits per a oposar-se a la despenalització de l’avortament és que això podria dur el co-príncep episcopal, bisbe d’Urgell, a renunciar del càrrec i, de retruc, fer perillar l’existència mateixa del país. El secretari general de Demòcrates per Andorra (DA), va defensar el respecte a la despenalització de l’avortament, però afegia: ‘Entenem que la despenalització de l’avortament pot tenir conseqüències en l’arquitectura del país i avui prioritzem que les estructures es mantinguin.’

Els favorables a regular l’avortament defensen que penalitzar la violació, el perill de vida de la mare i les malformacions no té cap justificació religiosa, i remarquen que es van legalitzar les unions civils de parelles homosexuals, una mesura que no va signar el bisbe.

El retorn del debat a l’estat espanyol
A l’estat espanyol, el 2010 es va aprovar la legalització de l’avortament fins a la setmana catorzena de l’embaràs, que es pot allargar fins a la setmana vint-i-dosena en cas de risc per a la vida de la mare o anomalies greus del fetus.

Fins aleshores, era vigent la llei de 1985 que permetia l’avortament fins a la setmana catorzena només en cas de violació, malformació del fetus o risc per la salut de la mare. Fora d’aquests supòsits, es preveien penes de sis mesos a un any de presó. Alianza Popular, que s’oposava frontalment a l’avortament, fins i tot va portar la llei al Tribunal Constitucional i prèviament, durant la transició espanyola, en el debat constitucional, va demanar d’incloure el ‘dret a la vida de tots’, que hauria comportat la prohibició total de l’avortament.

Dades del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social espanyol sobre interrupció voluntària de l’embaràs.

Malgrat la liberalització del 2010, en cap cas ha crescut el nombre d’avortaments, ans al contrari, la tendència, global als països desenvolupats, ha estat de reduir els avortament.

El 2014, el projecte de l’anomenada ‘llei Gallardón’ preveia una legislació més restrictiva encara que la del 1985. Defensava que l’avortament deixés de de ser un dret fos considerat un delicte regulat, i eliminava el supòsit de malformació. Finalment, el projecte va fracassar i Gallardón va dimitir. El 2015, es va modificar la llei per exigir el consentiment a les menors de 16 i 17 anys. Tot i l’aparent ampli consens actual, el president del Partit Popular, Pablo Casado, s’ha mostrat partidari de revisar la llei i tornar a la del 1985, amb el suport d’entitats com Hazte Oír.

La iniciativa Ni Una Menos ja s’ha estès a gran part de l’Amèrica Llatina al crit de ‘l’Amèrica Llatina serà tota feminista’ i ha travessat l’oceà. La votació a l’Argentina va posar fi a un projecte de llei, però difícilment podrà tancar el debat obert.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb