El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Això fan: premiar els armats propis després d’haver fet la ràtzia, atorgar-los el botí que tota ràtzia implica (ràtzia, sí: f. incursió armada en un territori per a robar o destruir). Segles enrere, el pagament es feia a l’antiga manera, amb or o plata o esclaus. Ara pren unes altres formes, és clar: un sou vitalici, posem per cas. Que hi deu d’haver també un acte més o menys caspós, més o menys solemne segons el punt de vista, i una galindaina en forma del que sigui per deixar-ne constància, però que el premi-premi, més enllà dels copets a l’esquena i la medalla o el diploma, és això, trinco-trinco cada mes de l’erari que també nosaltres mantenim: una pensió vitalícia. Entre el 10% i el 20% del sou que tenen ara i per a tota la vida.

La notícia es feia pública en aquest començament de maig confinat: el govern espanyol (el més progressistablablabla) ha confirmat que sí, que efectivament, que ha condecorat policies investigats per la violència que van crear el Primer d’Octubre. Condecorat: la galindaina i la pensió vitalícia. Una recompensa per haver dut a terme un servei de ‘transcendental importància’, per ‘una actuació exemplar i extraordinària’, per ‘mèrits de caràcter extraordinari’, per ‘fets distingits’, per haver evidenciat ‘un alt sentit del patriotisme’…

Caram.

Fins i tot si mentalment ens situéssim ara, per un instant, entre els partidaris d’aquella violenta actuació policíaca, fins i tot així… una pensió vitalícia?! Per allò? De debò? Amb aquest gest, amb aquest premi, el govern espanyol atorga al fet, a l’acte punitiu (a l’estossinada contra persones indefenses) una categoria extraordinària, transcendental.

L’endemà mateix que se sabés això del sou-per-a-tota-la-vida (com aquell del cafè soluble, però en lleig), es feia públic també el recurs que el fiscal de torn ha interposat contra les sortides de Jordi Sànchez de la presó per a fer feina de voluntariat. Jordi Sànchez, que quan era president de l’Assemblea Nacional Catalana, i juntament amb Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, va parlar per un megàfon en una concentració i que per aquest fet roman ara tancat a la presó. Doncs això: que no vol que surti i que no vol que surti i que no vol que surti i que no.

Més enllà del recurs mateix, que ja és tot sol digne d’anàlisi, hi ha les coses que supura, que retrata: perquè afirma el fiscal de la fiscalia dels fiscals espanyols que la presó té, en aquest cas, un efecte exemplaritzant, que serveix per a ‘intimidar el conjunt de la societat’, i que, a Sànchez, li cal  ‘reeducació’ amb un objectiu: ‘la necessitat d’interiorització de[l] respecte a la llei’.

Però això què vol dir? Què representa? Fins i tot quan s’assumeix (i ho posa per escrit) que la persona de qui parla està plenament inserida a la societat, manté que el càstig s’ha d’exercir. Perquè aquesta és la neofranquista concepció de tot plegat: el càstig, l’ús punitiu de la força, de la presó, per obligar a l’acatament de la llei.

Peti que peti, la llei. La llei per sobre de tot. La llei que ha de quedar gravat a sang i foc que s’ha de complir.

La llei, no pas com un acord de convivència humana i, per tant, en evolució, sinó com un absolut. Sense cap matís. Sense idea del que signifiquen les majories socials. Vet aquí una concepció de l’estat com l’ens que permet l’exercici de la violència contra la ciutadania quan es considera que la ciutadania incompleix la llei, independentment del grau, de si una majoria social reclama evolució, independentment del fet que l’actuació repressiva causi un dolor encara més gran (des d’aquesta visió reaccionària, la salut de la ciutadania és sempre un bé menor comparat amb el compliment de la llei de l’estat).

Arribats a aquest punt, i com que he escrit ‘absolut’, deixeu-me, si us plau, que cerqui aquella magnífica citació del pare Miquel Batllori, que defineix perfectament la que em sembla que hauria de ser la nostra aspiració col·lectiva en aquest terreny (com que tinc la sort d’haver-lo sentit parlar un parell o tres de vegades, sempre que ho llegeixo li recordo la veu, una mica esquerdada pels anys que ja tenia, fina i múrria): ‘Abans em pensava que em bastava amb un biquini d’absolut, per donar l’abast, i com més me’l retallen més m’agrada.’

Doncs això, dos actes en dos dies consecutius que defineixen l’estat que els perpetra, que mostren un anguniós consens en les estructures de l’estat espanyol, aquesta creença altament reaccionària que l’organització política no és una organització humana creada en circumstàncies històriques, sinó que forma part de l’estat natural de les coses: qualsevol qüestionament, per tant (reclamar el dret de vot per a les dones, el dret de tot per als negres), esdevé no pas el qüestionament d’una convenció humana sinó un atac al dret natural, al dret absolut, inamovible. Aquesta vella i coneguda olor que excreta encara del franquisme (i que ja li ve d’abans, de no sé quina restauració), que defineix el model d’estat i que determina que els conflictes socials i nacionals es resolen per la via repressiva.

Per cert: democràcia no significa pas poder de la llei, sinó poder del poble. I tantes vegades com calgui ho haurem de repetir. I d’exercir.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.