La justícia espanyola mereix el seu Nuremberg

  • «Arnaldo Otegi i els seus companys han passat entre sis anys i sis anys i mig a la presó, condemnats en un judici injust que només pretenia, com feia Tiberi a l'antiga Roma, apartar de la vida política persones que molestaven el govern espanyol de torn»

VilaWeb

De les moltes lliçons apreses de Montesquieu, una de les més importants és que ‘no hi ha tirania més cruel que la que es parapeta rere l’escut de la llei i en el nom de la justícia’. La citació prové del llibre Consideracions sobre les causes de la grandesa dels romans i de la seua decadència, un volum en què l’il·lustre gascó explica com Tiberi sempre trobava un jutge o altre a Roma preparat per a sentenciar injustament contra qualsevol persona que a ell el molestés políticament.

Montesquieu i Roma poden semblar referents molt antics avui dia, però no ho són pas. L’assaig sobre l’ascens i la ruïna de l’imperi deu ser una de les obres que més han influït en la història política de la humanitat. De tal manera que quan hom va pensar a crear el tribunal de Nuremberg per jutjar els crims nazis, el relat de Montesquieu advertint sobre la tirania judicial va ser determinant per a  incloure entre els jutjats i condemnats no tan sols polítics sinó també jutges, funcionaris de jutjats i fiscals. Concretament, en el tercer judici, setze juristes, magistrats i advocats nazis foren duts davant la cort i condemnats com a criminals de guerra. Fou una feta descomunal, en el moment segurament més dramàtic del segle XX, quan el món va haver d’inventar-se, ni més ni menys, una jurisdicció apropiada per a castigar adequadament el crim més gran que havia vist mai la humanitat.

En els judicis de Nuremberg, un dels debats més interessants va ser fins a quin punt es jutjava el Reich o la nació alemanya i fins a quin punt es podien considerar culpables, per tant, els individus concrets. La famosa intervenció del jutge Jackson va liquidar la disjuntiva. Jackson va alertar que els crims no podien ser catalogats tan sols com l’obra d’una entitat abstracta i metafísica, de la nació, perquè calien persones reals que amb la seua suor els fessen possibles. Jackson va trobar en la vinculació entre els fets personals de què era acusat cadascú i el dibuix general de l’agressió, creat –aquest sí– col·lectivament pel Reich, la clau perquè aquests magistrats concrets, que afirmaven haver seguit en tot moment la llei vigent del seu temps i les ordres rebudes dels seus superiors, no s’escapassen, parapetats rere l’escut de la llei, i pagassen pels crims dels quals eren responsables.

Ahir el Tribunal Europeu dels Drets Humans va dictaminar que Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez no havien tingut un judici just i que l’Audiència Nacional espanyola havia violat el Conveni Europeu dels Drets Humans. Concretament el tribunal europeu acusa la jutgessa Angela Murillo de parcialitat manifesta, primer en la vista de l’anomenat cas Gatza i després en el cas Bateragune, una parcialitat que afirma que és ‘clarament incompatible’ amb el seu paper de jutgessa. El tribunal europeu també admet que els encausats tenien raó quan qüestionaven la imparcialitat dels altres dos jutges que els van acabar condemnant a sis anys i mig de presó, Juan Francisco Martel i Teresa Palacios. I que no els van fer cas.

Tanmateix, la sentència d’Estrasburg arriba molt tard. Arnaldo Otegi i els seus companys han passat entre sis anys i sis anys i mig a la presó, condemnats en un judici injust que només pretenia, com feia Tiberi a l’antiga Roma, apartar de la vida política persones que molestaven el govern espanyol de torn. Però el fet especialment greu, en aquest cas –i ho ha remarcat Otegi mateix–, és que tots sabem que els dirigents sobiranistes catalans seguiran el mateix camí: seran condemnats en un judici injust i seran reparats a Europa però molts anys després, quan l’impacte en la vida política de les decisions jurídiques ja haja fet efecte i després d’haver perjudicat greument la vida de persones innocents.

Estrasburg funciona així. I observar-ho i comprovar-ho, en aquest punt precís on som, és certament una gran desgràcia que causa un fort enuig. Però cal remarcar que Espanya va acumulant sentències, una darrere una altra, que demostren de manera fefaent que els seus tribunals d’excepció són en realitat instruments polítics indecents, imprescindibles per a perpetuar la injustícia. Podem demostrar ja de sobres que no és una anècdota en un judici ni un error tècnic concret, sinó que hi ha un sistema posat al servei del poder.

I en aquest sentit potser ha arribat l’hora de començar a exposar internacionalment que aquest comportament anormal de la cúpula judicial espanyola, repetit judici polític rere judici polític, reclama un Nuremberg, un judici que els jutge a ells. No tan solament com a sistema, sinó també com a persones. Les Murillo o els Llarena haurien de pagar un dia els seus crims, si cal davant un tribunal internacional, davant els tribunals de la Catalunya independent potser. Perquè, com va demostrar el 1945 l’honorable Robert H. Jackson a Nuremberg, sense el seu esforç personal i la seua dedicació, aquesta tirania que ha recaigut i recaurà d’una manera concreta sobre uns éssers humans, cadascun dels quals té un nom i un cognom, simplement no s’hauria pogut implantar. No hauria existit.

PS. I ahir també el Tribunal Suprem espanyol es va doblegar sense cap pudor davant els bancs i va modificar la seua decisió de dies enrere, per salvar-los d’haver de pagar el cost de l’impost sobre les hipoteques. Un autèntic escàndol…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any