Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

La setmana passada, amb el desè aniversari de la sentència del Constitucional que havia convertit el benintencionat intent maragallià de buscar encaix amb Espanya en una mena de Frankenstein estrany, deformat i esquarterat, alguns mitjans van aprofitar l’avinentesa per recordar les circumstàncies que ens van dur on som. El diari Ara va publicar diumenge una interessant entrevista a José Luis Zapatero, qui, a partir de l’entesa amb el nou tripartit constituït a Barcelona i la figura d’un carismàtic Pasqual Maragall, massa avesat a anar per lliure, va provar d’articular una mena de renovació del socialisme, amb una proposta de perestroika que permetés superar bona part dels problemes que afectaven la sempre fràgil democràcia espanyola. Zapatero, és obvi, va fracassar en tots els fronts: la memòria històrica fou un bluf i la qüestió catalana va desvetllar una onada reaccionària en el cor de l’estat profund.

Zapatero, que com li passa a Jimmy Carter sembla que només pot aspirar al trist títol de millor ex-president espanyol, reconeix a l’entrevista els efectes terribles i irreversibles de l’impacte de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya –un dels pocs que ho fa, encara que hi deu haver milers que ho pensen– i proposa un ‘acte de retrobada’ que permeti ‘tancar ferides’. Com ens explicaven a la secundària a l’hora d’analitzar texts, resulta essencial determinar el context i el mitjà a l’hora de valorar la sinceritat de l’entrevistat. Potser ho és. Tanmateix, la trajectòria també ens recorda la seva inconsistència i l’absència de valor a l’hora d’enfrontar-se al mateix entorn hostil que el va combatre internament i externa, i la seva tendència a mirar de quedar bé amb l’interlocutor ens fa pensar en l’oportunisme. No estan malament les seves paraules i els intents d’aproximació, venint de la toxicitat de la política madrilenya on el búnquer franquista condiciona i intimida qualsevol expressió de discordança amb la religió oficial del nacionalisme hispànic més ranci. Tanmateix, l’escepticisme s’imposa davant de qualsevol expressió de talante de l’ex-president. Només cal recordar un Pasqual Maragall que va comprendre, massa tard, que la ingenuïtat es paga molt cara en la política espanyola.

Està bé que Zapatero reconegui els efectes terribles de la repressió espanyola de l’1 d’Octubre (de fet, passa de puntetes per la violència extrema). Molt probablement, els espanyols intel·ligents (que n’hi ha molts i a tot arreu) deuen haver arribat a conclusions similars: l’1-O condiciona per sempre –més aviat, fractura irreversiblement– les relacions Espanya-Catalunya. Tanmateix, com hem pogut veure, el nacionalisme espanyol dominat pel búnquer franquista ha imposat una mena de ‘llei del silenci’ que converteix en heretge tot dissident. Això no significa que, malgrat l’autocensura, molts s’adonin que la situació desfermada al Principat (i amb capacitat d’estendre’s a la resta de Països Catalans) va propiciant l’amenaça més greu i ferma que posa en qüestió la supervivència del règim del 78.

‘A mala hora’, deuen pensar, perquè, de fet, la repressió desfermada aquell dia i els anys posteriors ha tingut com a efecte ràpid i en expansió el descrèdit internacional del sistema polític espanyol i ha deixat al descobert una Espanya dividida, fràgil, inestable i indemne davant les pressions internacionals i crisis com les derivades de la covid-19. En un context internacional volàtil i conflictiu, el conflicte català és el punt feble d’una Espanya que passa dificultats creixents dins la Unió Europea i la deixa en una situació ideal perquè les grans potències explotin les febleses. Internament, el fet d’haver obeït un búnquer franquista insaciable ha propiciat una imatge de conflicte i divisió interna que encara ha forçat més errors en la gestió de la pandèmia ja de per si caòtica.

Zapatero posseeix algunes virtuts, encara que se’l recorda per un greu defecte: la ingenuïtat. No és possible fer cap acte de ‘retrobada’ perquè el que s’esdevé des de l’ofensiva catalanòfoba de l’estatut i culmina l’1 d’Octubre dinamita tots els ponts maragallians i espriuans i ens deixa només aquesta mena de barreja d’odi i menyspreu que reflecteix la literatura crua d’Albert Pla. No és possible cap ‘acte de retrobada’, perquè l’actitud dels catalans respecte d’Espanya s’ha transformat radicalment: alguns s’hi han distanciat; altres se n’han divorciat emocionalment; uns quants han començat a odiar-la.

Qualsevol ‘retrobada’ ha de partir de la base de l’equilibri i la reparació. Només empatitzant amb el dolor de l’altre és possible la reconciliació. Només aproximant-se als sentiments d’aquell que ha estat ferit i humiliat es pot tornar a parlar. I en aquest sentit, potser caldria demanar l’exercici a la societat espanyola d’imaginar què passaria si enviéssim 48.000 policies a evitar, per exemple, un referèndum sobre la monarquia. Que en la votació se segrestessin urnes, es ferís 6.500 votants, que s’empresonés uns seixanta líders polítics i socials, que uns altres seixanta haguessin de prendre el camí de l’exili –entre els quals el president i part del seu govern–, que es processés 12.000 persones, que se suspengués el govern (i que Brussel·les posés a dit els càrrecs de tots els ministeris), que en un judici farsa, amb jutges militants, s’inventessin càrrecs, testimonis i s’humiliés reiteradament presos i famílies, que tots els mitjans d’abast nacional es dediquessin a anomenar paletos tots els espanyols, que grups de paramilitars anessin de nit als pobles i ciutats a cremar i arrencar símbols espanyols, que s’agredís amb impunitat més de 7.000 ciutadans amb cara de ser nacionalistes, que s’impugnessin i s’anul·lessin dos de cada tres acords sorgits d’un ajuntament, una diputació o de les Corts mateixes. O, encara millor: que la llengua espanyola, titllada de llengua poc útil de pagerols, no fos admesa com a tal, i que diferenciéssim castellà, andalús, extremeny, canari i càntabre, i que s’obligués tots els estaments oficials que la correspondència entre Madrid i Sevilla es fes en anglès, perquè és la ‘llengua comuna’, i molt més útil que la provinciana de Cervantes (un autor local de segona divisió). Imaginem, a més, que un dia es planta Quim Torra a Madrid, qui prèviament ha atiat la repressió contra els votants madrilenys, i que en els incidents causats la policia es dediqués a agredir sense mesura els manifestants, i que la cosa acabés amb més d’un miler de detinguts.

Només en aquestes circumstàncies seria possible un acte de ‘retrobada’, atès que l’equivalència proporcional del patiment col·locaria en peu d’igualtat espanyols i catalans. És obvi que això no és possible ni desitjable (i èticament seria una aberració tan grossa com la causada per l’agressió espanyola contra la ciutadania i les institucions catalanes), i per tant, els desigs de Zapatero es poden considerar a mitges una expressió de la seva llegendària ingenuïtat o l’acte de cinisme que s’entreveu en les declaracions al diari Ara. Zapatero no es caracteritza precisament pel seu valor, i en podríem esperar un acte de sinceritat que reconegués que l’agressió de l’1-O i dues dècades d’assetjament a la democràcia catalana només poden culminar en la independència. La retrobada i el tancament de ferides només són possibles des del reconeixement mutu de sobirania. I aquí no valen paraules, sinó fets.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.