Concentració a Madrid a favor del referèndum de l'1 d'Octubre.
El Primer d'Octubre del 2017 es va fer a la Plaça del Sol una concentració en favor del referèndum (Foto: EFE)

‘Mira, jo crec en el dret d’autodeterminació i no crec que votar sigui cap delicte. Per això vaig anar el primer d’octubre del 2017 a la manifestació, a la plaça del Sol de Madrid, en solidaritat amb el poble català. Jo sóc de Madrid i els meus pares també’, em diu Sergio R. per telèfon, mentre vaig donant voltes com un lleó engabiat dins la sala de premsa del Tribunal Suprem Espanyol. Som dijous a la tarda, el telèfon em fa sorolls estranys, saludo mig de broma el policia espieta que pugui estar escoltant-nos i continuo parlant amb un dels sis de Madrid. Un dels sis afectats pel cas de repressió, increïble i poc conegut, contra uns joves madrileny que el  primer d’octubre del 2017 es van manifestar a la capital d’Espanya en favor del dret d’autodeterminació i contra la violència policial. Sis joves que volen ficar a la presó. Cinc anys.

‘El dia de la manifestació, en un bar, a l’altra banda de la Gran Via, a cinc minuts de la Porta del Sol, i quan la manifestació ja s’havia acabat, uns policies demanaven el DNI a gent que creien que eren manifestants. Ho feien a l’atzar. Nosaltres vam donar el nostre, ens el van tornar i aquí es va acabar. Doncs un mes després, el 2 de novembre, van venir a detenir-me a casa. Acusat, deien, d’haver agredit un grup ultra el dia de la manifestació. Jo al·lucinava. A les sis del matí una parella de policies de paisà em portaven a la comissaria de Moratalaz. Allà la policia ens va dir que dues persones havien presentat una denúncia contra nosaltres perquè deien que el primer d’octubre els havíem agredit. Tres anys i mig de presó demanen les suposades víctimes. Fiscalia em demana dos anys. Ens acusen, sense proves, de desordres i lesions amb agreujants (odi ideològic, intimidació). L’advocat em diu que les dues penes se sumarien. I per tant ens podrien caure cinc anys i mig. És al·lucinant.’

En Sergio continua el relat amb veu calmada i serena: ‘Per sort tinc testimonis que poden corroborar que jo era en una altra banda a l’hora i lloc dels suposats incidents. No vam agredir cap ultra, ni neonazi, ni res. Hi ha qui diu que ultres i membres de la Falange sí que hi eren. Jo no els vaig pas veure, la veritat. I que m’ensenyin proves d’això que m’acusen. La policia em va dir que hi havia uns vídeos en què es veuen les agressions i que ens identifiquen. Que me’ls ensenyin. A mi, em van ensenyar unes fotografies en blanc i negre, amb una resolució pèssima, en què no es reconeix cap cara. Ho trobo escandalós. Els advocats em diuen que la llei mordassa també és això.’

‘També he de dir que, a comissaria, vaig estar-hi quatre hores, de les set del matí a les 11, i allà dins no em va pegar ningú. Això també és així’, continua en Sergio. ‘Però sí que em vaig sentir intimidat. I notava que volien que confessés una cosa que no he fet. I que donés informació que no tinc. Jo no milito enlloc i poca informació puc aportar. Sóc antiracista i antifeixista, això sí. Però ni tan sols sóc sindicat. Sóc un cambrer de vint-i- nou anys, visc amb la meva parella i ara estudio per fer oposicions d’administratiu en una universitat. Si et dic què estudiava a la biblioteca quan m’has trucat, al·lucinaràs: precisament estudiava la part del temari del Poder Judicial. De veritat que sents sorolls? Doncs, jo no sento res. Jo t’explico com ho visc. I em sembla tot bastant al·lucinant.’

Mentre la sala de premsa del Tribunal Suprem es va buidant de periodistes, els advocats ja fa estona que han fet via i els presoners deuen ser dins les camionetes policials, en Sergio m’explica que la situació dels altres nois és similar a la seva. Van ser detinguts per policies de paisà un mes després del primer d’octubre a casa seva (o a casa dels pares, que molts encara s’hi estan) i els demanen anys de presó: ‘Jo, sincerament, ho lligo amb el 155. Perquè ens van detenir el 2 de novembre, amb el 155 acabat d’estrenar. S’acabava de posar en marxa. Jo crec que la Brigada d’Informació de Madrid tenia i té un objectiu: l’objectiu dissuasori de voler frenar la solidaritat. No volen que aquí ens hi solidaritzem. Jo ho veig així.’

Ahir dissabte a Madrid es va organitzar un acte per a ajudar a fer caixa de resistència per aquests nois, perquè puguin pagar la possible fiança solidària de 13.000 euros en conjunt, una multa de 4.500 euros cadascun, els advocats i el judici que esperen que començarà d’aquí a pocs mesos. Més la campanya de solidaritat que comença (contacte). Campanya de solidaritat a la qual em sumo des d’aquí. Per això vaig demanar el número IBAN del compte bancari de la caixa de resistència, el permís per a fer-lo públic (ES08 2048 3019 6230 1005 9690) i si tenien pensat de venir a Catalunya a explicar el seu cas. De moment no ho han fet. I estaria molt bé que vinguessin, perquè poca gent coneix que demanen cinc anys de presó a uns joves madrilenys solidaris amb Catalunya.

Pocs contraexemples més clars com aquest del famós poema: ‘Primer van agafar els comunistes, i jo no vaig dir res perquè no era comunista.’ Doncs mira, en Sergio i els seus companys de Madrid no són independentistes i, en canvi, sí que van dir res, sí. Des d’aquí, el meu agraïment, la meva solidaritat i el meu granet de sorra per a trencar el silenci.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb