La tertúlia proscrita

La gran por del món, després de l’atac a l’hospital de Gaza

  • El problema gravíssim que té el món avui és saber de què té més por i com pot evitar que el conflicte entre Hamàs i Israel es descontrole i arrossegue la geopolítica mundial

Vicent Partal
18.10.2023 - 21:40
Actualització: 18.10.2023 - 21:51
VilaWeb

Probablement l’atemptat més eficaç de la història –eficaç per a l’autor, és clar– és el que va cometre Gavrilo Princip l’any 1914, quan assassinà a Sarajevo l’arxiduc Ferran, hereu de la corona d’Àustria. Aquell magnicidi, aquella mort, va ser el detonant ni més ni menys que de la Primera Guerra Mundial i va canviar el món per sempre.

Aquestes darreres hores, en ambients diplomàtics i polítics europeus se n’ha parlat amb temor, d’aquest precedent, fins i tot en alguna entrevista televisada. Hi ha la por concreta que l’atac a l’hospital d’Al-Ahli de Gaza puga tenir unes conseqüències semblants. És a dir, hi ha una por enorme que allò que hauria de ser una crisi limitada territorialment escale desordenament a nivells superiors i origine un conflicte impossible de controlar –i he parlat de com podria ser això en aquesta Pissarreta publicada fa poques hores.

Particularment, l’estratègia dels Estats Units s’ha esfondrat, com s’ha palesat amb el refús dels dirigents àrabs de reunir-se amb Joe Biden.

Els Estats Units, i la Unió Europea també, caminen per un cordill molt prim. Donen un suport incondicional a Israel, per tradició i per l’impacte de l’atac d’Hamàs al sud del país, però alhora volen evitar que l’emoció i la solidaritat que senten tots els països àrabs i musulmans derive en un conflicte que puga implicar no tan sols Cisjordània o el Líban, sinó també l’Iran o Turquia. I que puga apartar d’occident –mentre la Xina i Rússia s’ho miren atentament– els estats àrabs més moderats, com ara el Marroc, l’Aràbia Saudita i Jordània. Donen suport al dret d’Israel de defensar-se de l’atac d’Hamàs, però temen que una ofensiva terrestre a Gaza i les inhumanes condicions del blocatge facen molt més volàtil i perillosa la situació geopolítica mundial. Que és per això que Biden ha canviat d’argument i ha insistit tant aquests dies en el dret d’autodeterminació dels palestins i la necessitat que tinga un estat independent.

Però per a copsar en quin moment ens trobem és molt important que entenguem que aquesta por ha emergit sobretot després de l’atac a l’hospital, però que és i serà vàlida amb independència de qui s’acabe demostrant –si és que mai s’acaba demostrant– que n’és el culpable. I tinc la sensació que aquest element no s’entén a Occident, per les emocions lògiques del moment però també per aquesta estúpida apropiació i manipulació en clau dogmàtica d’esquerra-dreta que fem a Europa del conflicte.

L’atac a l’hospital ha arribat enmig d’un blocatge que viola totes les regles humanitàries. I no ha fet sinó desbordar els límits d’una indignació que ve de fa molt temps i que es concretava ahir a la matinada en una pregunta aparentment retòrica que formulaven a Nova York els ambaixadors de tots els països àrabs davant l’ONU, reunits en una insòlita mostra de suport a Palestina. Demanaven en veu alta com era que si ells havien estat d’acord i havien defensat que no es podia tolerar l’atac d’Hamàs a la població civil israeliana, Occident no defensava que no es podia tolerar l’atac d’Israel a la població civil de Gaza. En resum, demanaven si la població civil és una cosa a respectar universalment o si això depèn de si és àrab o no? Feia dècades que no es veia una unió com aquesta i es féu evident que aquell qui somniava que Palestina i al-Quds –és a dir, Jerusalem– ja no serien la pedra en la sabata de la normalització anava ben errat.

Hi ha gent que vol fer passar sempre la moral humana davant de tot. Que no es resigna al món en que vivim. Jo en sóc un i per això visc amb dolor el que veig, concretament ara el que he vist d’ençà d’aquell dissabte en què Hamàs va trencar tots els esquemes d’allò que pensàvem que podia passar al Llevant.

Fa molts decennis que seguesc aquest conflicte de prop i sé que és una història particularment complexa. M’impressiona encara avui llegir el relat del Gènesi sobre dos fills d’Abraham i comprovar el ressentiment que, al cap de mil·lennis, originen encara avui Ismael i Isaac entre musulmans i jueus. M’impressiona llegir les sures de l’Alcorà que es refereixen al mateix episodi i comparar-ne els texts. Recorde la Xoà i no puc deixar de recordar-la ni res farà que la deixe de recordar. Hi ha sobre la taula, als ulls de tothom, els errors dels uns i els altres d’ençà del final del mandat britànic de Palestina, d’ençà de les guerres d’agressió contra Israel, d’ençà de l’ocupació il·legal per Israel dels territoris ocupats. Sabem quins errors monumentals han frenat l’opció dels dos estats que es va dibuixar a Oslo. És evident que els estats àrabs sempre han usat i instrumentalitzat els palestins i que l’Autoritat Palestina és un desastre monumental. I jo no puc discutir avui que la situació a Cisjordània és d’apartheid i que a Israel li han permès coses que no haurien permès a cap altre estat del món.

Però el problema d’aquesta nit, el problema gravíssim que el món i particularment occident tem aquesta nit, és que s’haja fet tard. Que ja siga massa tard. I que Hamàs, en definitiva, haja trobat la manera de fer un atemptat perfecte com el  del Gavrilo Princip el 1914.

 

PS1. És horrorós, però en política, i molt especialment en política internacional, hi ha una lliçó que no es pot perdre mai de vista: la força pesa sobre la raó. Sempre, i dissortadament, la força pesa sobre la raó. I si localment la força d’Israel és indiscutible, mundialment, en canvi, la força del món àrab i musulmà té poques comparacions possibles. De manera que decidir cínicament i interessadament què fa més por i què és més temible és l’única cosa que compta ara a les cancelleries, a les ambaixades i als governs. Vivim en un món molt cru. Però que quede clar que saber-ho no és acceptar-ho.

PS2. Entrevistem avui Patrícia Gomà, una de les dues candidates a presidir la federació de Barcelona d’ERC. I crec que és una entrevista que per primera vegada deixa entreveure esquerdes dins aquest partit: “ERC ha pres decisions rellevants sense debat

PS3. L’independentisme escocès acaba d’aprovar un nou full de ruta, que introdueix la idea d’una Convenció Constitucional Escocesa. Àlex Solano ha preparat aquest report sobre els passos que volen fer, que és lògic que seguim amb interès ací, als Països Catalans.

PS4. Ho dic sempre, però especialment en un dia com aquest d’avui. Hi ha qui voldria que fóssem un instrument dels uns o dels altres, que diguéssem allò que no pensem o que no diguéssem allò que pensem. Però la nostra feina és ajudar els lectors a pensar per ells mateixos i a interpretar la realitat que vivim d’una manera honrada i lliure, sense límits ni fronteres. I això és incompatible amb el fet d’escriure a les ordres de ningú. Ens ajudareu molt si us feu subscriptors de VilaWeb o hi feu una donació esporàdica.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any