Amb l’anunci que estudiarà d’emprendre alguna acció punitiva per una piulada del professor Hèctor López Bofill, la Universitat Pompeu Fabra ha travessat una línia que mai cap universitat que es respecti no hauria de travessar: la de la llibertat d’expressió, que amb aquesta decisió la UPF honora més en l’incompliment que no en l’observança. La llibertat és o no és, i si és es defensa sobretot quan l’expressió “no reflecteix ni la visió ni els valors d’aquesta universitat”, com diu el comunicat. Un comunicat que és una presa de posició política, allò que una institució acadèmica no pot mai fer sense malmetre la seva autonomia. No sé si els rànquings internacionals d’universitats valoren aquest factor, com sí que el ponderen els rànquings de democràcies, però si la llibertat d’expressió és un índex d’integritat acadèmica, la Pompeu Fabra hauria de perdre posicions.

La llibertat acadèmica es protegeix amb estricta neutralitat institucional. D’ençà de la fundació, la Pompeu Fabra ha tingut en nòmina destacats unionistes, alguns dels quals han pres posicions èticament discutibles sense que l’autoritat acadèmica s’hi hagi pronunciat, cosa que en principi trobo correcta. Però la universitat també té independentistes en nòmina i això, en les actuals circumstàncies de persecució ideològica, sembla que justifiqui de sacrificar l’autonomia i abandonar la neutralitat. Sols d’aquest punt de vista s’entén que el comunicat de la Pompeu Fabra afirmi que té una visió i uns valors que són de rigor per a tota la comunitat acadèmica i els pretengui imposar amb sancions als díscols. El comunicat no explica la visió ni enumera els valors, però de la repulsa al professor es desprèn que no hi entra defensar la diversitat de visions ni la llibertat de pensament, que són o haurien de ser el privilegi de la universitat. En llatí el mot universitas volia dir la totalitat del món, és a dir, el conjunt de tot el que hi ha sota el sol de l’intel·lecte. Malgrat referir-se a una petita confraria d’estudiosos, com eren les universitats medievals, el terme sempre expressà la idea d’inclusió. Així es llegeix en una carta d’Elionor d’Aquitània, on l’expressió “noverit universitas vestra” vol dir “tota la vostra comunitat”.

Sembla mentida que s’hagi de recordar a una universitat que la llibertat, com deia George Santayana, és un mètode i no un objectiu, una pràctica i no pas un estatut. La llibertat d’expressió no és cap icona per a exhibir en una vitrina de bones intencions, sinó un hàbit que, mentre l’actual direcció no ho desmenteixi, consisteix en el funest vici de pensar i el compromís de comunicar el pensament. La llibertat acadèmica existeix per a protegir el dret de cercar la veritat i promulgar-la sense restriccions administratives dintre la institució, com també els drets d’associació i d’expressió a l’esfera pública que al professor li corresponen en tant que ciutadà.

L’anunci que la universitat estudiarà la manera de sancionar López Bofill per una opinió que la incomoda no sols coarta el dret del professor d’expressar-se, també excedeix la jurisdicció acadèmica i atempta contra els seus drets de ciutadà. Car la piulada no duia el logotip de la universitat ni el professor la féu en nom o en representació de la institució.

D’atacs a la llibertat d’expressió sempre n’hi ha haguts, però la glòria d’una universitat rau a resistir-los. Durant el maccarthisme, la Universitat Harvard fou un objectiu destacat del National Council for American Education, plataforma creada per expurgar els professors suspectes d’activitats “antiamericanes”. El 1949 el consell va fer pública una llista de professors d’aquella universitat, suposats membres d’un front comunista. Entre més, Crane Brinton, Arthur M. Schlesinger, Sr. i l’economista John Kenneth Galbraith. Tot i que la universitat acabà subscrivint la tesi que ser membre del Partit Comunista incapacitava per a exercir la llibertat acadèmica, Harvard resistí les pressions per a expulsar ningú a causa de la seva relació present o passada amb el comunisme. En el cas de Wendell H. Furry, una comissió universitària censurà la decisió del professor d’invocar la cinquena esmena de la constitució per evitar de respondre a la inquisició congressual. Però en termes generals Harvard defensà la llibertat política de l’investigat, de manera que envià un senyal a la comunitat educativa. Aquest capteniment fou un auspici de dignitat en un ambient de terror que anul·lava la protecció de la càtedra i feia que els professors s’ho pensessin molt abans d’aventurar cap opinió i que els estudiants es tanquessin en un silenci conformista. Harvard disposava d’un important precedent. Durant la Primera Guerra Mundial, les activitats pro-alemanyes d’alguns professors obligaren el rector A. Lawrence Lowell a distingir entre els assumptes que competien l’àrea d’estudi i els que en restaven fora. Lowell declarà que la llibertat d’expressió a l’aula era intocable. La dificultat radicava en l’acció política exterior i el rector decidí que extramurs el professor gaudia del mateix dret que qualsevol ciutadà. En virtut d’aquest dret, tenia plena llibertat d’expressió i d’associació.

Als Estats Units l’atac a la llibertat acadèmica durant els anys cinquanta i seixanta reeixí gràcies a una estratègia de dues fases. En la primera fase, el maccarthisme assenyalà els suspectes i estengué la por a la comunitat educativa. Quan Joseph McCarthy fou desacreditat, els moderats pogueren rematar la tasca repressiva sense sentir-se còmplices de les atzagaiades d’aquell fosc personatge. Foren persones mesurades, fins i tot liberals, les que, en el clima d’histèria creat per aquell polític i alguns altres encara més decisius, com J. Edgar Hoover, enllestiren el programa repressiu expulsant professors de gairebé totes les universitats del país. De res no serví la llibertat d’expressió per a protegir-los; els polítics conservadors i els seus patrocinadors a la indústria i els negocis aconseguiren de silenciar les veus crítiques. A mitjan anys cinquanta la situació arribà a ser tan absurda que, quan uns estudiants de la Universitat de Chicago van fer córrer una petició per a instal·lar una màquina dispensadora de Coca-Cola al laboratori, ningú no la va voler subscriure. D’ençà del maccarthisme als Estats Units i del franquisme a Espanya, les coses han canviat. A la Pompeu Fabra segurament hi ha màquines dispensadores de begudes, però en el clima actual els estudiants s’abstenen de reclamar el dret de la llengua del país per por de represàlies i els professors ja triguen prou a signar una declaració en suport de la llibertat d’expressió del professor López Bofill.

El contingut de la piulada és discutible, com tota interpretació política de la realitat, però intel·lectualment defensable per poc que hom conegui la història de la descolonització en general i de les lluites d’independència de l’imperi espanyol en particular. Però, enllà del debat “acadèmic” de si el sacrifici en ares de la llibertat és legítim o rebutjable, la qüestió resulta irrellevant en relació amb la castració del dret d’expressar-la que la Universitat Pompeu Fabra practica en un professor pel sol fet de tenir-lo en nòmina. La pretensió de l’administració, clarament selectiva en les opinions a reprimir, s’adapta com un guant a l’atmosfera creada pels jutjats, els mitjans afins al sistema, les operacions policíaques i, malauradament, el col·laboracionisme de les institucions del país. En aquest ambient persecutori, la defensa legalista que el professor López Bofill ha hagut d’emprendre de llibertats que semblaven definitivament assegurades, torna la lluita a un estadi anterior i més limitat que no corresponia a les expectatives democràtiques de la seva generació. Car aquestes batalles se suposaven guanyades amb el final de la dictadura. Però la regressió és l’objectiu de la reacció que avui envaeix les institucions catalanes, submises i sotmeses per la flaquesa d’esperit davant pressions inconfesses.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.