Segurament les darreres, des de divendres, són les setanta dues hores més decisives que ha viscut Catalunya des del 27 d’octubre. Si la tensió ja estava al màxim després de l’entrada en presó divendres de cinc polítics catalans i l’exili de Marta Rovira ahir va esclatar completament al carrer, després de saber-se la detenció per la policia alemanya del president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

L’Assemblea Nacional Catalana, que vint-i-quatre hores abans havia formalitzat la presidència d’Elisenda Paluzie, va convocar de forma ràpida una manifestació que a partir de les cinc de la tarda havia d’anar des de la delegació de la Unió Europea a Barcelona, a l’altra banda de la vorera de la Pedrera, fins al consolat d’Alemanya, a la Vila Olímpica. Un recorregut llarguíssim que es va omplir d’una multitud de desenes de milers de persones.

La manifestació era encapçalada per representants dels partits polítics independentistes i per membres de les associacions cíviques —representades sobretot per la pròpia Elisenda Paluzie i per Marcel Mauri, en nom d’Òmnium. A diferència d’èpoques passades aquesta vegada l’ANC havia convocat sola però Òmnium s’havia afegit de seguida a la convocatòria. En les primeres files també hi havia destacats membres de l’espai dels comuns.

Quan la manifestació tot just si començava a caminar un nombrós grup de manifestant va girar a l’esquerra i va anar a envoltar la delegació del govern espanyol a Catalunya. Tots els carrers que hi aboquen havien estat tallats per furgonetes dels Mossos d’Esquadra que al llarg de la tarda i nit varen viure també les hores més tenses des de fa molt. temps. Al final de la nit hi havia noranta ferits només a Barcelona, sobretot en els enfrontaments que es varen produir quan els Mossos van atacar els grups de manifestants concentrats a davant seu.

Completament al marge d’aquesta situació els manifestants convocats per l’ANC van caminar els quatre quilòmetres que separaven l’inici i el final de la manifestació en un ambient que per moments recordava les grans manifestacions del setembre i l’octubre. (Ací trobareu la crònica de Pere Cardús sobre la mateixa.) Davant del consolat alemany hi van haver diversos parlament i un grup de manifestants va despenjar la bandera espanyola que hi oneja de forma oficial.

Quan la nit començava a caure i mentre els manifestants tornaven cap al centre de Barcelona l’acció es va traslladar a carreteres i autopistes, amb algunes accions realment espectaculars. La que més el tall de l’AP7 a Girona que va arribar a congregar quatre mil persones. (Més informació i vídeos ací)

Desconcert entre els polítics
La decisió i la unanimitat del carrer no es traslladava, però, a la política institucional. Al llarg de la tarda tots els intents de saber quina seria la reacció del parlament a la detenció de Puigdemont giraven al voltant de tres possibilitats: la investidura immediata d’un govern, que Junts per Catalunya i la CUP reclamen que sigui presidit per Puigdemont, cosa que no vol ERC, una possible convocatòria de vaga general i el manteniment de mobilitzacions permanents els pròxims dies.

A les deu de la nit la compareixença del president del parlament i gairebé única autoritat del país ara mateix, Roger Torrent, no desvetlava res. Torrent condemnava les detencions però no anava més enllà de dir que parlaria amb els partits per intentar bastir un front contra la repressió. Al darrere de la indefinició s’apunta la voluntat d’Esquerra Republicana de voler-se acostar als Comuns. Algunes veus conegudes de l’entorn d’ERC insistien una vegada i una altra en que és impossible investir legalment Puigdemont, tal i com demanaven de forma massiva els manifestants.

La CUP va intentar canviar el tauler tot fent pública la seva voluntat de formar part de la messa del parlament si així s’investeix de nou el president de la Generalitat. També Ada Colau, hores després, intervindria per a felicitar el president del parlament pel seu discurs i anunciar que es posaven a disposició de crear aquest front antirepressiu. No se sap, per tant, què passarà avui dilluns ni en quina direcció aniran les possibles negociacions. Pel que fa a la vaga general i les mobilitzacions a última hora de la nit ningú no les havia convocat, ni tan sols els CDR.

I Europa cada cop més tensa
Les manifestacions i protestes a Barcelona i la mateixa detenció de Puigdemont va obrir tot al llarg d’ahir els informatius de tot Europa i de molts països d’altres continents. Les grans cadenes internacionals s’hi van abocar, moltes d’elles connectant en directe amb la gran manifestació de Barcelona.

Enmig de la prudència oficial de les autoritats alemanyes l’allau de reaccions europees ha estat també significatiu. Diputats i polítics de diversos països han expressat el seu suport al govern català i han criticat amb duresa la repressió espanyola.

Les reaccions han estat especialment significatives a Alemanya, abraçant un ampli espectre polític. Crida l’atenció el mutisme absolut del govern alemany que ha optat per deixar la tasca de decidir si l’extradició serà acceptada en mans de la justícia. En aquesta ocasió, per la forma de l’euroordre, sembla ser que la decisió serà presa al land on ha tingut lloc l’arrest i pels seus tribunals. És normal que en casos com aquest intervingut l’oficina federal de justícia amb seu a Bonn però en aquesta ocasió s’ha donat a entendre que no serà així.

Això no vol dir, però, que les pressions no s’hagin fet sentir. Un dels vicepresidents del parlament, el liberal Wolfgang Kubicki, s’ha pronunciat fermament contra l’extradició de Puigdemont, com ho ha fet també el partit d’esquerres Die Linke. Pel que fa a l’opinió pública diaris i periodistes importants s’han posicionat contra la posició espanyola. El corresponsal de la ZDF ho ha dit en una connexió des del centre de Barcelona i el codirector del prestigiós setmanari Der Spiegel ha estat molt contundent: ‘Alemanya no pot lliurar aquest home. El govern central espanyol vol resoldre un problema polític amb la policia i la justícia. No hi hem de col·laborar.’ (Més informació ací).

Les protestes i recriminacions contra la posició espanyola, molt superiors a les que hi va haver durant els fets de l’octubre s’han escampat per països molt diversos. A França ha estat especialment significatiu el posicionament del líder de l’esquerra, Jean-Luc Melénchon, que ha situat la qüestió en un nivell europeu, tot afirmant que la detenció de Puigdemont forma part d’una batalla de ‘l’Europa de la policia contra la llibertat dels pobles’.

Un focus especial d’atenció és Escòcia. El govern escocès s’ha posicionat de forma immediata a favor de Clara Ponsatí però ha advertit que els tribunals són independents i que ells no poden fer res. Però ha cridat els escocesos a defensar l’ex-consellera i a oposar-se a l’extradició. A primera hora de la tarda, a més, es va saber que el rector de la Universitat de Glasgow, el penalista Aamer Anwar, considerat un dels millors advocats del Regne Unit i un personatge molt popular per la defensa dels drets humans arreu, assumiria personalment la defensa de Ponsatí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb