Vivim una crisi que anomenem antropocè. La força determinant d’aquest període és l’expansió humana per un procés biològic nou, l’evolució cultural, que ens permet una construcció de nínxol d’enorme amplitud, gràcies sobretot a l’increment de l’ús d’energia exosomàtica. L’acceleració és fortíssima i els efectes sobre el complex socioecològic són imprevisibles. El canvi ambiental genera noves pressions selectives sobre les societats humanes que miren d’adaptar-s’hi forçant nous canvis. Creixement demogràfic i millora de condicions de vida amenacen recursos i processos bàsics de suport a la vida. N’estudiem els efectes ecològics, però les causes són socials. La destrucció de biodiversitat i cultures és l’herència del colonialisme que segueix per altres vies o que protagonitzen altres actors. Necessitem missatges universals, no pretendre perpetuar la supremacia occidental i la ideologia de progrés indefinit, sinó un esforç intercultural per consensuar valors universals i generar institucions que s’hi corresponguin.

Introducció

Molt sovint se’ns demana als ecòlegs que parlem dels problemes ambientals. Tanmateix, l’origen d’aquests problemes no és ecològic, sinó social i cultural, i el mateix passa amb les possibles solucions. Els ecòlegs mirem d’entendre com funcionen els ecosistemes i les espècies sota condicions més o menys canviants. Podem advertir d’algunes de les seves possibles reaccions en hipotètics escenaris futurs, però no podem predir què passarà realment. Tant els sistemes ecològics com els socioeconòmics i culturals són massa complicats perquè sigui possible fer prediccions. El que avui sembla un petit canvi pot tenir efectes inesperats. També és habitual que els ecòlegs fem enfilalls de possibles catàstrofes i els hem repetit tant que avorreixen o creen sentiments d’impotència. Em situaré en un altre punt de vista, partint d’una idea general de la manera com hem arribat on som.

Cultura i biologia

La cultura neix de l’evolució biològica en diverses espècies i s’expandeix en una evolució molt ràpida en les espècies d’Homo, de les quals avui només queda la nostra. Els caràcters culturals (paraules, artefactes, idees, etc.) canvien (variació); les variants tenen taxes diferents de supervivència i reproducció (selecció i deriva) i es transmeten per mecanismes socials com la imitació o l’explicació (herència). Aquestes tres condicions és tot el que es requereix per tal que l’evolució cultural, com la biològica, sigui darwiniana (Mesoudi, 2015). No és neodarwiniana perquè no mostra mecanismes específics d’herència genètica, de mutació a l’atzar, etc. Els models de Cavalli-Sforza i Feldman (1981) i Boyd i Richerson (1985) per a l’evolució cultural no usen unitats de replicació discretes, com els mems de Dawkins: les variacions poden ser contínues i l’herència, particulada o no.

«L’origen dels problemes ambientals no és ecològic, sinó social i cultural»

L’evolució cultural ha tingut un enorme èxit a l’hora de facilitar l’adaptació dels humans a ambients diversíssims. Per què no han seguit aquest camí altres espècies? En els humans, la feien viable la capacitat cerebral, la cooperació i comunicació en grups bastant nombrosos d’individus, i la no especialització. L’antropòleg Clifford Geertz (1973/1988), que va promoure la idea de la cultura com a sistema de concepcions expressades per símbols, diu que «la cultura, més que afegir-se a un animal acabat o quasi acabat, fou un element constitutiu i central en la producció d’aquest animal»: el lent creixement de la cultura durant l’edat del gel alterà l’equilibri de les pressions selectives per als Homo; la millora de les eines, la caça organitzada i la recol·lecció, l’organització familiar, el control del foc i l’ús creixent de sistemes de símbols significatius (llenguatge, art, mite, ritual) en la seva orientació, comunicació i autodomini, crearen un nou ambient, al qual l’humà s’hagué d’adaptar. La cultura es desenvolupava i acumulava, i donava avantatge selectiu a alguns individus –els eficients en la caça, recol·lecció i fabricació d’eines, el líder amb molts recursos, etc.

Entre les estructures culturals, el cos i el cervell, es creà un sistema de retroalimentació positiva en el qual cada part modelava el progrés de l’altra: per exemple, la interacció entre l’ús creixent d’eines, la canviant anatomia de la mà i el creixement del polze i de l’escorça cerebral. L’aparell anatòmic de la fonació també resultà de la coevolució biologicocultural: en créixer el nombre d’eines, el llenguatge gestual i de crits es va fer insufi­cient i la pressió selectiva afavorí els canvis que permetien més vocalització. Els australopitecs només podien emetre els sons a i o, es va desenvolupar la faringe i fou possible emetre les altres vocals. Alhora, es van seleccionar estructures neuronals que controlaven la musculatura per la fonació i articulació de sons i les que regeixen la «gramàtica innata» que fa que totes les llengües humanes tinguin similituds bàsiques que permeten construir frases (Serrallonga, 2004). Per tant, hi va haver una coevolució entre cultura (eines, bosses, pots), anatomia i fisiologia, amb influències retroactives entre elles i en les pressions selectives dels successius ambients ocupats.

Engels ja va assenyalar l’immens paper del treball en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals humanes: la necessitat d’emprar eines artificials, combinada amb la dura selecció natural, va fer-ho possible i va generar una retroacció positiva: més eines, més necessitat de pensar, més possibilitats d’innovar, etc. L’èxit dels humans s’explica perquè som una espècie social, amb una gran capacitat de comunicació gestual i de llenguatge, i amb cervell i mans que ens donen capacitats generalistes. Molts cetacis, per exemple, tenen vida social, comunicació i intel·ligència, però no l’eina formidable de les mans ni la capacitat d’emprar energia exosomàtica (el foc) i de modificar l’entorn físic.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Jaume Terradas, professor emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) de Barcelona.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb