La població de la capital de la Comunitat de la Creu del Nord-est, coneguda com a Laietona, estava formada, principalment, per treballadors de l’Oci i el Turisme que ja havien acomplert el seu cicle –una mena d’accionistes del govern, que els proporcionava els mitjans necessaris per a viure esplèndidament. Laietona era una de les ciutats més alegres del món i una mina d’or per als empresaris que hi portaven grans celebritats mundials del món de l’espectacle. Les botigues de la ciutat enlluernaven per l’exuberància dels seus aparadors; els mercats rebien matèries primeres de tots els llocs del món; el luxe i refinament d’hotels i restaurants no tenia parió. Hi abundaven llocs d’esbarjo on es podien trobar totes les formes de la sensualitat sincrètica antiga i moderna sense reserva de gènere, raça o edat. No obstant això, la regulació governamental de la vida també regia a Laietona, on no es dictaven imperativament les normes de decoració d’allotjaments ni les modes del vestir, però s’hi mantenia la llei que prohibia sortir de casa a una hora determinada i una estricta censura de premsa. El Consell General Autàrquic tenia nombrosos espies en tots els àmbits.

Els primers casos de la malaltia de la “contradicció” es van observar fa cosa de vint anys a la Comunitat sota l’aparença d’una afecció rara i esporàdica. Els especialistes van donar detalls precisos dels símptomes al congrés mèdic internacional de Copacabana; després, però, se’n van oblidar, tot i que als hospitals mentals de Laietona mai no hi va haver problemes per a trobar-ne exemples. La malaltia va rebre el nom de mania contradicens pel fet que els seus actes contradeien contínuament i sistemàtica els desitjos de les víctimes, que volien una cosa i en feien una altra. Tot començava amb els senyals d’esllanguiment característics, en general, de l’afàsia. En comptes de dir “sí”, els afectats deien “no”; volien expressar-se amablement i deixaven caure improperis, etc. La majoria van començar a actuar contradictòriament: quan intentaven anar a l’esquerra, giraven cap a la dreta; si volien separar-se, encara s’ajuntaven més, i així successivament. A mesura que avançava la malaltia, la contradicció atenyia la vida corporal i espiritual dels pacients, amb una variabilitat infinita segons la idiosincràsia de cadascú. La parla del pacient esdevenia inintel·ligible i els seus actes, absurds, àdhuc amb pertorbacions fisiològiques. En adonar-se de la seva conducta, el pacient entrava en un estat de summa excitació al llindar de la demència.

L’epidèmia va fer peu a Laietona a principi de la primavera de l’any passat, moment en què el nombre de casos no havia superat el dos per cent de malalts hospitalitzats, una proporció que va créixer inopinadament fins a un vint-i-cinc per cent el mes de maig, i que es va incrementar exponencialment els mesos d’estiu. Els hospitals sobreeixien de malalts, i els metges i infermeres disponibles eren del tot insuficients, atès que també van agafar la malaltia; ben aviat no hi va haver a qui demanar assistència mèdica i es va fer impossible portar una llista correcta de pacients. Les proves presentades per testimonis presencials coincideixen en la impossibilitat de trobar una família que no tingués un malalt a casa. El pànic va causar, com veurem, un èxode massiu a la capital, mentre creixia el nombre d’afectats: el mes d’agost només hi vivien malalts, a Laietona.

Ens és possible de seguir el desenvolupament de la pandèmia pels registres de les xarxes socials. La detecció de la malaltia era molt difícil en estadis inicials i la crònica dels primers dies apareix plena d’episodis còmics o inversemblants. Cobradors del metro que, en comptes de cobrar, paguen als passatgers. Una esquerpa guàrdia urbana esdevé educada i servicial. Escriptors espanyols reconeixen el valor dels seus col·legues en català. Ciclistes i patinadors ajuden gent gran a travessar la calçada. Joves encisadors ofereixen flors als boomers oportunament identificats al carrer. Hotelers i restauradors no remuguen per una vegada en la vida. Pintors posen els quadres de cara a la paret i violinistes interrompen els endormiscats als concerts amb dissonàncies de sac de gemecs. Habitants de Ciutat Vella es queixen de l’absència de turistes. Agents de fons voltors fan de barrera contra pisos turístics. Però les brometes inicials van tenir un final abrupte. Un metge que va caure malalt va receptar verí a un portaveu del govern, que va morir a peu de faristol mentre informava del curs de l’epidèmia. Seguidament, dues infermeres que es passejaven pels jardins de Laietona van ser atrapades per la contradicció i van perseguir un tal Bernardo, tertulià de televisió, per a degollar-lo, cosa que va esfereir les ànimes sensibles. A mitja tarda d’aquell dia, dos membres del cos de la Guàrdia Viril de l’Altiplà, engabiats a la caserna de l’Antiga Travessera, van obrir foc indiscriminadament contra les ombres dels arbres projectades sobre la calçada i van deixar-ne cinc-centes de malferides i molts ois entre la gent del veïnat. Membres dels Gossos Compassius al servei del Consell van perseguir un estol de monjos de l’orde del Purgatori. En una representació de l’òpera La sonnambula, centenars d’espectadors van embogir en massa i, en comptes d’expressar la seva aprovació als cantants, van envair l’escenari repartint cops a tort i a dret. (N’hi ha va haver que, en el paroxisme de la contradicció, cridaven en referència a la soprano: “És que ho ha bordat!”, quan potser volien dir: “És que ho ha brodat!”) Al Gran Teatre Dramàtic, un actor que havia de representar un suïcidi d’un tret de pistola va disparar contra el públic: el cartutx era buit, per descomptat, però els nervis dels espectadors es van desguitarrar precipitant-los de cop en la malaltia fins aleshores latent. De pitjor mal borràs van anar les coses al Teatre dels Focs d’Artifici, perquè els soldats emplaçats a la vora contra els incendis van calar foc a l’escenari i als vels utilitzats per a matisar la llum.

Entretant, es van importar metges; es van edificar barracons d’aïllament; es van distribuir pamflets sobre símptomes de la malaltia i remeis per fer-hi front; es van organitzar patrulles mòbils de metges i auxiliars per a proporcionar els primers auxilis a les famílies tancades a la llar. Per una vegada, el servei de ferrocarrils va posar en marxa trens especials diaris per a traslladar pacients a la Deixalla del Pirineu Olímpic i a la Runa del WorldPark de la Desventura, atès que els metges consideraven que el millor remei era –és un dir– canviar d’aires. Associacions cíviques, societats recreatives, ateneus populars i clubs esportius s’hi van afegir; els socorristes de natació van fundar una Societat per a la Lluita Unitària contra l’Epidèmia; les Milícies Laiques dels Adoradors del Consum van crear les Brigades d’Anticossos Frugals. L’epidèmia va fer estralls entre les edats dels 30 anys i els 50, particularment entre la gent benestant i casta de tot gènere, intragènere, transgènere i postgènere, sense estalviar-se els membres depravats de les classes treballadores. “Terror primari i calamitat inaudita”, va quedar escrit en un pamflet digital i marginal. Però l’epidèmia no se’n va sortir amb les criatures ni amb la gent gran per l’obstinada coherència física i espiritual de què van fer gala dins l’espontaneïtat pròpia dels vailets i la prudència obligada dels avis. Els científics no afectats van treballar de valent per trobar un medicament capaç d’aturar els efectes devastadors de la malaltia a partir de l’Obsessidrina, un producte de síntesi dels laboratoris públics que va permetre la fabricació de píndoles roses marca Perdurant. Va ser un fracàs. Els voluntaris que en van rebre les dosis oportunes van passar sense solució de continuïtat dels símptomes descrits per a la mania contradicens als símptomes característics del TOC de queda.

El 17 de juliol va tenir lloc el primer accident a la línia del Sud-oest a causa d’un atac sobtat del supervisor de robots, que, en el paroxisme del seu mal, va fer descarrilar el tren; la tarda del mateix dia es va saber que a la Línia Primera s’havia produït una catàstrofe similar. Eren anuncis del patró que van seguir catàstrofes posteriors: com més espantats estaven els supervisors de robots, més possibilitats tenien d’emmalaltir i repetir les fallades dels seus col·legues –la por produïa indefectiblement allò temut i els robots no disposaven de codi de resposta. Entre el 18 i el 22 de juliol, van ser destrossats set trens de passatgers, molt pocs dels quals van tenir el coratge i l’energia necessaris per a fer quilòmetres a peu fins a la ciutat més propera. Les sis línies ferroviàries que connectaven Laietona amb l’exterior van quedar inutilitzades. El servei de Cabines de Transport Instantani va deixar de funcionar: una de les màquines havia quedat feta malbé per una munió que protestava per la seva utilització exclusiva pels ricassos i la resta van ser víctimes de la catxassa sorda de tripulacions atacades pel mal. Laietona només estava connectada al món pel correu diplomàtic, perquè les xarxes socials van emmudir d’un dia per l’altre entestades a discutir sobre latria i hiperdulia al concili d’Efes. El 24 de juliol va deixar de funcionar el metro; el dia 26 va ser interromput el servei telefònic; el dia 27 es van tancar les farmàcies, excepte el Gran Magatzem Central.

Advocats de la Reial Casa del Robatori de l’Altiplà i freqüentadors dels Àpats Dominicals del Comte Dogó, membres del Consell General Autàrquic, directius de les Empreses Públiques i diputats de la Cambra d’Endreços Ociosos van iniciar la Gran Fugida de la capital cap als Erms de la Terra Desfermada i les Llacunes Salades Deltaiques, seguits pels elements flotants de la població: estrangers residents a la “ciutat més alegre de la Mediterrània Occidental”, encapçalats per Paola LoFiasco; actors de teatre, cantants d’òpera i artistes de varietats; agents comercials; homes de vida lleugera, com els entrevistadors de ràdio i televisió; o dones de malviure, com les conductores de programes de televisió dels matins quotidians, de les tardes consuetudinàries i de les boges nits de dissabte. Quan es va comprovar que la malaltia era obstinadament conspícua i perversament pertinaç, endemés de prolixa i repatània, van fugir els botiguers, els banquers, els amos de teatres i restaurants, els periodistes, i els habitants del cor mateix de Laietona, que, tot i tenir prohibit d’abandonar la ciutat, sota amenaça de perdre la pensió, van desertar massivament. I també van fugir militars i infermeres, metges i programadors, uixers i espies. La mania de fugir es va imposar i cadascú es va fer fonedís cames ajudeu-me. Àdhuc la batllessa Filigranes es va posar al capdavant de la marxa de Funcionaris Municipals Exiliats a la Cerdanya.

Atracadors i lladres van fer l’agost –es va comentar que molts eren anarquistes arribats de la Bella Itàlia; mentre que uns es feien el boig per evitar el càstig, uns altres no es van estar de reivindicar els seus trumfos. Colles d’arrauxats van assaltar les botigues abandonades de les Grans Marques de Luxe i Despilfarro i van saquejar domicilis particulars emportant-se objectes preciosos o exigint or als seus habitants; la gent era assaltada pel carrer i els prenien rellotges, anells, polseres, arracades, collars, diademes, braçalets, agulles de corbata i, àdhuc, botons de punys de camisa. L’1 d’agost es va ordenar a la població dels Afores Perifèrics de Rodalia que es traslladés als Districtes Centrípets de Proximitat per mantenir l’ordre malmès, la distribució dels escassos aliments i la precària assistència sanitària. Els habitants suburbans van deixar els seus barris per establir-se a les cases abandonades del centre. Amb tot això, el sentit de la propietat es va esfumar, ningú va protestar per abandonar els seus béns, la retòrica prehistòrica de “si és que hi ha cases d’algú (sic)” va agafar un ímpetu imperatiu. Els lladres i atracadors, tanmateix, no van desaparèixer, però no hi havia qui els pogués anomenar dements per comptes de delinqüents.

Per la seva iniciativa, coratge i poder de voluntat, un home es va guanyar en solitari una glòria imperible: l’Horaci Daldetot, president del Consell General Autàrquic. En la sessió especial del 5 de juliol, el Consell i la Cambra d’Endreços Ociosos conjuminats van designar Daldetot dictador de Laietona amb el títol de Prebost de la Pàtria Imponderable.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.