04.05.2025 - 21:40
La Fira d’Abril a Barcelona s’ha convertit en un d’aquells fenòmens recurrents que semblen destinats a recordar-nos cada any la mateixa propaganda: que Catalunya i Andalusia mantenen unes relacions “especialíssimes” i “històriques”, “úniques” i “impossibles de dissociar” –tot això són titulars d’aquests dies.
La majoria dels mitjans de comunicació –amb una mandra intel·lectual que fa feredat– i bona part de la classe política –també, ai!, de la classe política independentista– ens repeteixen any rere any aquesta cantarella de la germanor espanyola, com si parlàssem de l’essència de la catalanitat. Però la realitat és molt menys idíl·lica i molt més recent que no ens volen fer creure.
Perquè convé de recordar, amb la precisió que tan sols les dades ofereixen, que aquestes relacions que ens volen presentar com si fossen tan “profundes” són, en termes històrics, d’una jovenesa gairebé adolescent.
Es remunten, bàsicament, a la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, quan la misèria franquista va empènyer gairebé dos milions d’andalusos a abandonar el seu país. D’aquests, aproximadament la meitat van arribar als Països Catalans, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, en un èxode motivat per la fam i la manca d’oportunitats que el règim –que era tan “nacionalcatòlic” com classista i incompetent– no va saber o no va voler pal·liar a Andalusia.
Tanmateix, aquella immigració –filla, com les actuals, de la necessitat i no pas del romanticisme– ha esdevingut ara el pretext ideal per a una operació ideològica de gran abast: l’intent d’encaixar la catalanitat dins l’espanyolitat a qualsevol preu, siga com siga. Com si aquests darrers setanta anys d’història poguessen esborrar mil anys d’existència prèvia i tot allò que hem estat i som com a poble.
Però –potser és l’hora de repetir-ho i en veu alta– la catalanitat no va nàixer el 1950. Ni s’explica tan solament de la perspectiva de les relacions amb Espanya –com és ben visible a Andorra, a l’Alguer i a Catalunya Nord. La catalanitat té sentit per si sola. N’hi ha prou d’observar els altres marcs on s’ha inserit la nostra nació històricament, marcs completament aliens a l’espanyolitat que ara volen fer-nos creure que és consubstancial a la nostra existència.
La Mediterrània, per exemple, sempre ha estat per a nosaltres més determinant que no pas l’altiplà. Els intercanvis amb les illes mediterrànies, amb Nàpols, amb Sicília, amb el nord d’Àfrica, han modelat la nostra manera d’entendre el món, la nostra economia, la nostra cultura, molt més i més pregonament que no la immigració andalusa.
I què direm d’Occitània? No és casual que, durant segles, els catalans, molt especialment els valencians, anomenàssem la nostra llengua “llemosí”, en un reconeixement científicament equivocat, però implícit i cridaner, d’una unitat que saltava per damunt dels Pirineus.
D’una unitat que fou trencada precisament per la imposició dels nous marcs de referència francès i espanyol; i també pels nostres errors, si de cas –perquè, com explicava molt bé fa pocs dies Jordi Caldentey en un comentari a un altre editorial, nosaltres vam contribuir a aquest allunyament quan, a començament dels anys vint del segle passat, vam abandonar la visió occitanista del país paral·lelament a la consolidació del projecte autonomista dins Espanya.
Ara, tot amb tot, aquests marcs de referència, fonamentals per a entendre’ns a nosaltres mateixos amb independència del pes pràctic que puguen tenir avui, no interessen al discurs dominant. I no li interessen perquè qüestionen el relat d’una Espanya eterna i immutable i sobretot el d’una catalanitat que volen que s’entenga simplement dins l’espanyolitat. És més còmode exaltar la Fira d’Abril que no posar sobre la taula el paper que hem exercit i que encara avui exercim a la Mediterrània, paper que ha portat grans intel·lectuals com David Abulafia a definir-nos com una de les nacions essencials de la mediterraneïtat. Igual com és més fàcil parlar de “convivència” entre catalans i andalusos que no pas explicar que la industrialització catalana significà un contrast rotund amb el latifundisme andalús, una de les causes, precisament, d’aquella immigració dels anys cinquanta.
No és pas cosa de menystenir les relacions entre els dos països, ni de negar una realitat que existeix –jo mateix sóc fill d’un home que va nàixer a Algesires. És qüestió de situar aquestes relacions en el context correcte i entendre que la catalanitat té molts més marcs de referència que no pas l’espanyol. És qüestió de recuperar una visió més àmplia i menys provinciana de la nostra identitat.
Les nacions han de tenir un pensament fort sobre elles mateixes. Saber què són. I aquesta és una batalla que nosaltres hem deixat passar durant massa anys. Intel·lectualment, ens hem rendit a la banalitat nacional i cal que reaccionem. Sobretot perquè si volem entendre què som els Països Catalans –què és la catalanitat– no podem conformar-nos a acceptar acríticament el marc espanyol que ens és imposat de fa unes quantes dècades. I per això és imprescindible de recuperar aquests altres marcs de referència, aquestes altres catalanitats que el discurs dominant vol fer-nos oblidar. Parafrasejant Joan Fuster, tota història que no expliquem nosaltres serà explicada contra nosaltres.
No ens deixem confondre, per tant: una festa popular no és un fet històric transcendental. I la propaganda no és una construcció intel·lectual sòlida, mai. La catalanitat és molt més antiga, molt més complexa i molt més independent per ella mateixa que allò que els espanyols mai voldran acceptar. Per això, recuperar aquesta perspectiva –nacional i no subordinada– i no deixar-se arrossegar per la banalitat imperant no és un exercici de nostàlgia, ni un intent de no mirar la realitat, sinó una necessitat palesa i, en tot cas, l’aplicació del rigor històric sense el qual, en definitiva, no es pot fer res de profit.
PS1. Ha arribat el moment. VilaWeb complirà aquest mes trenta anys d’existència, un motiu tant de celebració com de compromís per a fer-ne trenta més. I comencem la commemoració a València, dijous, amb la inauguració d’una gran exposició al Centre de Cultura Contemporània Octubre, que s’hi podrà visitar fins el dia 18 de juliol. L’exposició, amb el títol “De l’11-M a Mazón. VilaWeb: trenta anys contra la desinformació”, explica què som i com hem arribat fins ací, posant l’accent, a més, en un dels darrers temes amb els quals aquest diari ha treballat intensament: la gota freda i els intents de manipulació per part del president de la Generalitat. Dijous, si hi voleu assistir, ens trobarem a les set per inaugurar la mostra i començar a celebrar tot allò que hem fet i farem. Més informació, en aquest article.
PS2. L’arrancada del conclave de l’Església Catòlica centrarà l’actualitat informativa de la setmana. Per això ja avui us n’oferim dues peces informatives. D’una banda, he fet aquesta Pissarreta que explica què són i com funcionen aquestes eleccions tan peculiars, segurament les més insòlites i estranyes del món. D’una altra, de Roma estant, Anthony Faiola ens explica que els catòlics ultraconservadors lluiten contra corrent per fer papa un dels seus, tasca que sembla que no els serà gens fàcil.
PS3. I encara una entrevista relacionada. Fa uns quants anys que el periodista francès Frédéric Martel va somoure el món amb el seu llibre Sodoma: Enquête au cœur du Vatican, en què analitzava i destapava les relacions entre l’homosexualitat i la jerarquia eclesiàstica. Arnau Lleonart l’ha entrevistat ara: “Com més homòfob és un cardenal, més possibilitats té de ser homosexual”.
PS4. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.
