‘L’1-O no vaig poder quedar-me a casa assegut mirant com els ciutadans eren víctimes de tanta repressió’

Nous Republicans és el nom dels ciutadans que han pres l’opció republicana més recentment. Des de l’1 d’octubre passat, aquests nous independentistes han esdevingut un fenomen viral i expliquen la seva experiència a les xarxes. Avui VilaWeb comença una sèrie d’entrevistes amb aquests ciutadans que lluiten per la República Catalana. Avui presentem el segon testimoni. És Claudio, un català nascut al Perú i resident a Nou Barris. Ací en teniu l’entrevista en vídeo i la transcripció corresponent:

—Us podríeu presentar, Claudio?
—Vaig néixer al Perú el 1996 i vaig arribar a Espanya, Barcelona, el 2009. Jo no sabia res. Ho explico al fil de Twitter. No sabia res de Catalunya. Només que parlaven català i que Messi jugava al Barça. I res més. Però de mica en mica vaig anar creixent amb els valors de Catalunya. I em vaig anar interessant per la cultura. Crec que és una cultura molt oberta i multicultural. Així definiria Catalunya, si mai m’ho preguntessin.

—Per què us heu fet nou republicà?
—Hem fet aquest moviment perquè crec que la gent de Catalunya vinguda de tot Espanya, i de tot el món, estem cansats de tanta corrupció, de tanta repressió per part del govern. I actualment les coses a Espanya no van com penso que haurien d’anar. M’he identificat molt amb el moviment pels ideals que tinc jo. Com a republicà i independentista. De fet, em considero independentista i ho dic obertament. No hi tinc cap problema. Encara més, aquests valors em van incitar a militar a les JERC.

—On éreu l’1 d’octubre?
—L’1 d’octubre era a casa. No tenia intenció de votar. Vaig veure que hi havia molta repressió policíaca i aleshores ma mare em va dir que no hi anés. Que anés amb compte. Vaig dir-li que havia d’anar-hi. Això que passava a Catalunya no era normal. A cap país europeu no podria passar tot això, per unes simples votacions. Expresses lliurement el teu vot com passa en qualsevol democràcia. L’1 d’octubre no vaig poder quedar-me a casa. Recordo que a les dues del migdia, després de dinar, vaig dir: ‘Me’n vaig.’ I vaig votar on em toca. I per sort vaig tenir el suport de la meva mare, perquè també va veure-ho. Tot i que ella no va votar, per la repressió i les càrregues de la policia. On visc, a Nou Barris, va haver-hi molta presència de la policia i de fet hi ha gent que recorda l’1-O com si fos ahir. No vaig poder quedar-me a casa assegut mirant com els ciutadans de Catalunya, i menys els del meu barri, rebien tanta repressió.

—Expliqueu que temps enrere us en vau informar a classe.
—A classe tenia companys que a classe que tenien opinions bastant a favor d’Espanya. I uns pocs, tres o quatre, que anaven a favor de la independència de Catalunya. Vaig aproximar-me a tots dos bàndols sense cap idea pre-concebuda. Ni per la unitat d’Espanya ni per Catalunya. Jo mateix em vaig forjar les idees llegint, mirant vídeos i amb les opinions de gent diferent. I per això el 9-N vaig anar al col·legi on havia de votar. I no m’ho vaig pensar dues vegades. En aquell moment ma mare tampoc no ho veia clar, perquè deia que com que nosaltres érem de fora no hi teníem res a veure. Crec que és una idea molt equivocada. Nosaltres, essent estrangers, podem donar tot el nostre suport a Catalunya.

—Res més a afegir?
—No som adoctrinats, com diuen a Espanya. Hi ha molta gent que té aquesta desinformació: que els col·legis adoctrinen, que ens obliguen a parlar català al col·legi, i que si no ens multen. Aquest missatge és erroni. Ja ho veus: sóc castellanoparlant, el parlem a casa, ens dirigim en castellà a les persones, i les persones responen en castellà. El que diuen és bastant equivocat.