04.05.2025 - 21:40
Un aparell de ràdio va transmetre les últimes notícies en francès: “Les forces del general Bradley han descobert un altre carner humà a les riberes del Danubi, prop de Linz, on milers de deportats polítics de totes les nacionalitats eren tancats en condicions inimaginables; els forns crematoris contenien centenars de cadàvers en estat avançat de putrefacció degut a la insuficiència de les instal·lacions incineradores.” Són les paraules que l’Emili, un dels protagonistes de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, sent per la ràdio quan el camp es prepara per ser definitivament alliberat. “Imaginar-se la llibertat, no pas tal com és, amb desordres, malifetes i sang, sinó tal com l’evoca la veu encisadora del locutor, a milers de quilòmetres de la realitat”, continua el narrador, una veu que ja ha descrit en desenes de pàgines els inferns a què havia estat capaç d’arribar la humanitat en aquell camp. Avui, vuitanta anys després de l’alliberament de Mauthausen, la lectura d’aquesta novel·la manté viva la lluita contra l’horror.
Es calcula que, entre l’agost del 1938 i el maig del 1945, 200.000 persones van passar pel camp principal de Mauthausen i els seus 50 camps satèl·lit, a l’Àustria annexionada. En van morir 95.000. És on van acabar més ciutadans del país, a qui marcaven amb el triangle blau dels emigrants i una essa. Montserrat Roig deixà escrit que gairebé no hi ha poble o poblet de Catalunya ni de tot arreu dels Països Catalans que no tingui algun mort a Mauthausen. Segons Amat-Piniella mateix, tan sols en aquest camp i les seves sucursals van morir 5.500 dels 7.500 exiliats de l’estat espanyol, que “caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments”. A excepció dels centenars que foren detinguts per haver participat en la resistència francesa, l’escriptor remarca que el seu únic delicte compartit era el de ser lleials a la República espanyola durant la guerra del 1936-1939. Amat-Piniella en va ser un.
El manresà, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i durant uns quants anys secretari del batlle Francesc Marcet, compaginà la carrera literària i periodística amb la militància política. Durant la guerra, va ser voluntari de l’exèrcit republicà i, el 1939, com a oficial, s’exilià a França, on va ser internat com a treballador forçós als camps d’Argelers, Barcarès, i Sant Cebrià. Va treballar prop de la línia Maginot en la cent novena companyia de Treballadors Estrangers. Amb cinc companys més, intentà fugir a Suïssa. Però fou lliurat als nazis i finalment enviat a Mauthausen, provinent d’un camp de presoners de guerra a la Baixa Saxònia, l’Stalag XI-B de Fallingbostel, amb els amics Pere Vives i Josep Arnal.
El seu destí va ser el mateix que el de molts altres catalans i espanyols que no van escapar de la invasió nazi de l’estat francès. “En el curs d’uns mesos, la Gestapo els anà recollint per emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de ‘roigs espanyols’. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. […] Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional”, escriu Amat-Piniella. Ho diu en la nota de l’autor amb què obre la novel·la i que per primera vegada es publica íntegra en lletra d’impremta, en una reedició de K.L. Reich del Club Editor.
Aquesta nota, en què Amat-Piniella critica amb duresa i exaltació la “tríada de criminals”, és una versió recuperada el 2002 dins una maleta amb papers personals de l’escriptor que la seva família cedí a l’Ajuntament de Manresa. Joaquim Aloy la va difondre a la valuosa Memoria.cat, el portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa. No és difícil d’entendre per què aquest paràgraf i uns altres van acabar en la carpeta dels “Fragments de K.L. Reich suprimits”. Amat-Piniella va concebre K.L. Reich al camp i a Andorra, i es va publicar per primera vegada el 1963, en ple franquisme. Primer, traduïda en castellà per l’editorial Seix Barral. Uns mesos després, l’editor Joan Sales va promoure l’edició de l’original en català. “Era absolutament impensable que un text de denúncia tan clara i directa del feixisme es pogués publicar no ja els primers anys de la dictadura franquista, sinó mentre visqués Franco”, escriu Aloy, que atribueix l’eliminació dels fragments a la voluntat del novel·lista: sabia que no passarien la censura.
És en aquest escrit preliminar que Amat-Piniella explica per què va deixar testimoni dels seus quatre anys i mig de captivitat en una novel·la, la forma “més fidel a la veritat íntima” dels deportats: “Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps, amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que és a través dels actes, de les observacions, de les converses i dels estats d’esperit dels nostres personatges, com podem donar una impressió més justa, més càlida i més vivent de l’envergadura humana del sacrifici.” Amat-Piniella ho aconsegueix amb una emotivitat, complexitat i precisió tan colpidora que encara ara, vuitanta anys després de l’alliberament de Mauthausen, resulta inexplicable que K.L. Reich no hagi obtingut un merescut reconeixement dins el compendi d’imprescindibles de la literatura catalana contemporània i fins i tot universal, malgrat els esforços de molts.
El privilegi en la jerarquia de l’horror
L’Emili i en Francesc, amb una amistat forjada al front de la guerra del 1936-1939, són enviats junts al camp. Amat-Piniella extreu escenes, situacions i personatges dels quatre camps on va ser, i vol arribar a una generalització de l’experiència dels catalans als camps nazis. Però la història de l’Emili, en Francesc i tants personatges més remet a Mauthausen i els seus satèl·lits amb una veracitat escruixidora en les descripcions i els detalls. L’Emili, que és dibuixant, obté aviat el privilegi de treballar al Kommando del magatzem de roba civil en canvi de dibuixar pornografia per a un SS. En Francesc és forçat a anar a la pedrera i a sobreviure en pitjors condicions, tot i que l’Emili li procura un treball menys dur sota les ordres del seu superior. Tot el que en en Francesc és idealisme, la preservació de la força per a la revenja i una dignitat que no sucumbeix en el moment clau, és en l’Emili una lluita interior entre l’egoisme imprescindible (que no suficient) per a la supervivència, la consciència ètica i el deure íntim de no deixar-se arrossegar per l’esperit del camp.
Un dels grans mèrits d’aquesta novel·la és el de portar el lector al cor d’aquesta lluita entre la indignitat del privilegi “mentre tants altres moren cada dia sense remei ni consol” i la necessitat dels deportats de procurar-se per a ells mateixos i per als seus les millors condicions possibles per a continuar vius, una contradicció permanent que aflora amb dolor i bandeja judicis simplistes. Ho verbalitza un altre personatge clau, en Werner: “Cal salvar el que es pugui i l’única manera d’aconseguir-ho és que cadascú procuri ser dels que quedaran. L’egoisme és la llei del camp, el verí de la nostra existència i, alhora, l’únic antídot. Hem de sobreviure a fi de clamar justícia un dia.”
Els mateixos presos podien contribuir a normalitzar l’horror inenarrable esdevenint peces imprescindibles de la maquinària de la tortura i la mort. Alguns ho feien amb la creença que formant part de la jerarquia en què se sustentaven els SS evitarien morts i administrarien el terror amb una benevolència inadvertida pels seus superiors. El personatge de l’August és paradigmàtic en aquesta línia. “El règim general dels camps de concentració arribava al Kommando de l’August tan atenuat que gairebé deixava de ser el mateix règim”, afirma el narrador.
D’una banda, hi havia el cos i, de l’altra, l’ànima. La gesta dels deportats era aconseguir de separar-los, perquè no hi havia salvació per als cossos devorats per la fam, la violència, el fred, el treball extenuant, la malaltia inevitable i les pitjors condicions materials de vida en un lloc on disposar d’un llit miserable ja marcava una diferència. El règim perseguia “l’extermini moral dels captius”, no solament el físic, i provar de rebel·lar-s’hi esdevenia potser l’única esperança per sobreviure. És allò que sembla moure, en tot moment, l’Emili.
L’única novel·la en català que parteix d’una experiència personal de deportació també relata per primera vegada les lluites intestines entre els comunistes i els anarquistes dins del camp com una herència inevitable de la guerra del 1936-1939, i la capacitat acèrrima d’organització dels comunistes. També parla del sentit de la nuesa imposada com a humiliació, la misèria i la vergonya per a afavorir la claudicació, l’acceptació de l’abús sexual com una baula més de la cadena irracional per la supervivència.
L’imant de la violència i la destrucció
Arriba un punt que el lector s’ofegaria amb el fum del crematori, sota un gris de plom, en l’espessor de la pudor de cuir cremat. L’únic lloc on no fa fred a l’hivern és en el Kommando que alimenta el forn, transforma els cadàvers en cendra i la reparteix en pots de llauna semblants als de conserva. En l’imprescindible postfaci de l’esmentada reedició del Club Editor, l’escriptora Marta Marín-Dòmine destaca que K.L. Reich aconsegueix de presentar-nos un dels aspectes més delicats de l’experiència al camp: l’atracció que l’horror i el patiment dels altres poden arribar a despertar en l’espectador. “Amat-Piniella va tenir la valentia de posar el dit a la nafra més lacerant de la vida i la supervivència als camps: la incapacitat de desviar la pròpia mirada del patiment dels altres, de l’‘orgia de sang’ a què tants cops fa referència K.L. Reich”, escriu. I encara va més enllà: “El lector també es veu obligat a mirar, a fer balanç del paper que assumim quan observem el patiment dels altres.”
Quan els dirigents de la internacional reaccionària fan la salutació nazi i triomfen entre massa joves amb propaganda, ara que som testimonis a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials d’unes altres orgies de la sang en més guerres i contrades fins a insensibilitzar-nos amb l’excés, fer-nos aquesta pregunta és, gairebé, un imperatiu: quin és el nostre paper? Podem fer com si no hagués passat res? Com si l’espiral de dolor de la humanitat fos irremeiable i no tingués fi?
Marín-Dòmine també aprofundeix en el postfaci en les vicissituds i els problemes amb la censura pels quals va passar la novel·la, explica les raons per les quals van competir al mercat dues versions diferents de K.L. Reich (l’altra és la versió publicada el 2001 per Edicions 62, a càrrec de David Serrano, autor d’una tesi doctoral sobre Amat-Piniella) i aprofundeix en la contradicció que l’original en català es publiqués després de la traducció castellana. El llibre acaba amb un apèndix que recull les cartes entre l’escriptor i Joan Sales. Són la quadratura del cercle. Permeten saber les comptades indicacions de l’editor per a modificar el text i la resposta d’Amat-Piniella, però sobretot constatar com Sales havia trobat en la novel·la el ganxo dels grans llibres. El mateix que fa incomprensible que K.L. Reich no s’hagi difós mai prou entre el gran públic.
Dos anys d’amistat amb Montserrat Roig
Amat-Piniella dedicà la novel·la al general Omar N. Bradley, cap de les forces nord-americanes que l’alliberaren el 5 de maig de 1945. També al seu amic Pere Vives i Clavé. Vives va morir a Mauthausen d’una injecció de benzina al cor, el mateix destí d’un dels protagonistes de la novel·la. Els personatges principals de K.L. Reich s’inspiren en deportats amb nom i cognoms, en amics i coneguts per l’escriptor i és per mitjà seu, i de la pròpia vivència, que Amat-Piniella recorre a una ficció massa real per a ser inventada.
El 1977, fou Montserrat Roig qui dedicà a l’escriptor manresà Els catalans als camps nazis. És a partir de la lectura de K.L. Reich i de les Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives, amb pròleg d’Agustí Bartra, que Roig es començà a interessar per les històries dels deportats dels Països Catalans: “El nazisme havia perseguit gent de casa nostra, gent que parlava la meva llengua.”
Roig i Amat-Piniella van ser amics del 1972 al 1974, quan aquell “home miop, de rostre ample i somriure trist” es va morir. D’aquesta relació, també en va parlar la historiadora Rosa Teran en una introducció a la reedició del 2017 d’Els catalans als camps nazis d’Edicions 62. Eren dues generacions. L’una lluitava contra el franquisme, l’altra contra el feixisme. Se’n pot resseguir el fil en la correspondència, també recollida a Memoria.cat. Els lectors de K.L. Reich trobaran en aquesta web molts més escrits, cartes i àudios que pouen en la relació amb Roig i sobretot ajuden a dimensionar la importància d’Amat-Piniella per a la nostra cultura i literatura.
Més coneguda, gairebé icònica, és la fotografia d’Amat-Piniella amb els també deportats Ferran Planes i Joan Pagès, obra de Pilar Aymerich. L’origen de la imatge, que després acompanyaria Els catalans als camps nazis, és un reportatge a la revista Triunfo de Roig mateixa publicat el desembre del 1972. Tots tres van mantenir una conversa amb l’escriptora al seu pis. Per a retratar-los, Aymerich els convidà a formar en filera davant d’un mur de Barcelona i de sobte retornaren d’alguna manera al terror dels camps. “Els ulls d’aquells tres homes reflectien l’irremeiable, la tralla de la vesània sobre les seves vides. Pilar Aymerich mirava des del seu interior cap a l’interior de l’‘altre’”, en va dir Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida.
El reportatge a Triunfo és un homenatge a tots els deportats. Hi parlen, també, les germanes Conxita i Carme Vives. “A Mauthausen tots estàvem condemnats a morir. El que passa és que es podia trigar més o menys. Uns morien d’inanició; uns altres, de malaltia; uns altres, afusellats; uns altres, per una pallissa; uns altres, en la cambra de gas…”, hi explicava Pagès. Els castigats a la disciplinària havien de baixar a la pedrera, carregar una pedra d’uns seixanta o setanta quilos, quan cap deportat superava els cinquanta, i pujar els famosos 186 esglaons diverses vegades el dia.
La conversa no va eludir una de les vergonyes més punyents del poble alemany, també present a K.L. Reich: els habitants del poble ho sabien tot. “Ningú, ni a Alemanya ni a Àustria, podia ignorar el que passava en els camps d’extermini. Per a anar al camp s’havia de travessar tot el poble. La xemeneia de Mauthausen, no el fum, sinó la flama, es veia des de molt lluny”, va dir Pagès. Amat-Piniella hi afegí: “L’olor de la carn cremada dels crematoris se sentia des de la ciutat de Linz, a vint-i-set quilòmetres de Mauthausen.”
Els veïns de Mauthausen
Comptades persones els van ajudar, com la veïna Anna Pointner, que el 1945 amagà els negatius que recollien clandestinament Francesc Boix i Antoni Garcia de l’arxiu fotogràfic del camp per impedir-ne la destrucció deliberada que promourien els nazis quan es veiessin derrotats. Quan va morir Boix, una part dels negatius va passar al seu amic i company de deportació Joaquim López Raimundo, que després els lliurà a Roig, i es publicaren en la primera edició d’Els catalans als camps nazis. Roig donà després les imatges a l’Amical de Mauthausen, que va dipositar-les finalment al Museu d’Història de Catalunya. Hi va haver uns altres veïns dels camps que, a diferència de Pointner, fins i tot van assassinar algun fugitiu.
Tot això apareix també a K.L. Reich amb el filtre novel·lat d’Amat-Piniella i un estol de personatges d’una profunditat colpidora. Llegir-lo, i reivindicar-lo més encara en un temps d’ascens de l’extrema dreta i de l’odi irracional al món, pot ser una de les millors maneres de commemorar l’alliberament Mauthausen, un conjur contra els perills de la banalització i l’oblit.
