Ken Loach: ‘No passaran!’

Dimarts al vespre, una llarga filera de gent emergia de la foscor del Raval i feia cua per entrar a la Filmoteca de Catalunya. Era la cua de les grans ocasions, del cartell d’entrades exhaurides, de som aquí i hi seríem igualment si a la televisió fessin un partit del Barça. Un home mira la cua i calcula mentalment quanta estona trigarà a ser dins la sala tota aquella gent. És el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, que vol començar puntual.

Per a qualsevol cinèfil, poder comentar el film amb el director després de la projecció és un luxe. Els bons DVD ho incorporen a l’apartat dels extres, però a la vida real és més complicat d’aconseguir. Si a més el director és Ken Loach, l’etern combatent que descrivia l’altre dia Xavier Montanyà, un dels màxims exponents del cinema de denúncia social, conegut pels seus formidables cops de puny de cel·luloide, el resultat és aquesta Filmoteca convertida en temple ple de seguidors fidels i devots.

La pel·lícula que avui ens uneix és la darrera de Loach, I, Daniel Blake, que forma part de la retrospectiva que la Filmoteca dedica al cineasta britànic i amb la qual va guanyar la seva segona Palma d’Or al Festival de Canes. És una obra mestra, un retrat tendre i dramàtic d’un fuster que ha de deixar de treballar per problemes de salut i que, un cop fora del sistema productiu capitalista, s’ha d’enfrontar a les incongruències i paradoxes dels mecanismes d’assistència social. I, Daniel Blake no és un documentari, però fa molt millor periodisme que el que la majoria de periodistes farem mai.

Mentre s’encenen els llums de la sala i encara ressonen els aplaudiments, un homenet menut s’enfila dalt l’escenari acompanyat de Riambau i una intèrpret. De posat més aviat tímid, amb unes ulleres que no saps si fa servir per veure-hi millor o per amagar-se, un xic despentinat, trobo que té un cert aire de Woody Allen. Té 82 anys i en feia 22 que no trepitjava Barcelona, d’ençà que hi va rodar Terra i llibertat el 1995.

Loach explica per què fa pel·lícules: ‘El cinema et permet de veure el món més clarament perquè et permet de retratar la societat i la crueltat del món, però també les mostres de solidaritat que donen força per continuar lluitant. Si amb una història aconsegueixes transmetre l’ànima de les relacions humanes i alhora com s’estructura la societat, tens dinamita pura.’ També parla de la necessitat de formar un equip unit amb guionistes i productors, i explica dos dels secrets de la seva feina amb els actors: ‘El rodatge es fa per ordre cronològic, això és bàsic i innegociable, i als actors no els dono mai el guió sencer, és bo que no sàpiguen què els passarà demà, com a la vida real.’

Entre el públic, alguns porten un llaç groc, no gaires. Mentre espero si algun s’anima a preguntar sobre Catalunya, una actriu veneçolana s’avança i pregunta pel seu país. Finalment no ho farà ningú. A la conferència de premsa que ha fet a mitja tarda ha mostrat els seus dubtes sobre el programa social dels independentistes, després de confessar que sabia que entrava en un camp de mines. Ara al vespre sí que professa la seva fe en el líder laborista britànic, del qual confia que guanyi i pugui aplicar el programa electoral. ‘L’única esperança per a gent com Daniel Blake és la lluita política, que l’esquerra canalitzi la ràbia, s’organitzi i arribi al poder.’ Les darreres paraules de Loach al públic barceloní són tota una declaració de principis i d’optimisme: ‘No passaran!’

A la sortida ens rep un Raval encara més fosc, ple de Daniel Blakes locals i multiracials. M’aturo a comprar uns fideus xinesos al carrer de Sant Pau. Dos àrabs deixen pagada una ració de menjar per a un rodamón que hi ha a la porta. Solidaritat per continuar lluitant o és que la pel·lícula encara no s’ha acabat? Una mica més enllà, darrere els vidres d’un hotel antic, veig un grup de gent entaulada que parla animadament. La veu cantant la porta un home menut que s’amaga darrere unes ulleres i que repassa els esdeveniments del dia.