Kapka Kassabova: “Els musulmans formen part dels pobles indígenes dels Balcans”

L’escriptora Kapka Kassabova va visitar Barcelona la setmana passada per presentar l’edició en català del seu llibre tan premiat, Frontera: un viatge al límit d’Europa (Comanegra). Aquest llibre de viatges, periodisme i antropologia, elogiat per Xavier Montanyà, va ser guardonat per l’Acadèmia Britànica. Kassabova, búlgara de naixement, emigrada a Nova Zelanda de petita i ara resident a Escòcia, ha escrit una tetralogia sobre els Balcans, i Frontera n’és el primer volum. Llibre de viatges profund i delicat, descriu la zona entre Bulgària, Turquia i Grècia, on l’islam és religió de tants i tants europeus i de fa segles, on els corredors entre l’Àsia i Europa van ser obstruïts pel teló d’acer i que ara rebroten amb històries d’emigrants, refugiats i mites ancestrals. Kassabova rep VilaWeb al vestíbul del CCCB, poques hores abans de pujar com a convidada a l’escenari del festival literari Kosmopolis. Només d’asseure’s troba a faltar natura, i explica la seva teoria, que diu que tots nosaltres portem dins paisatges, i els seus orígens vitals.

—A què es dedicava la vostra mare quan vivíeu a Sòfia?
—Tots dos pares són científics en informàtica i intel·ligència artificial. Bulgària tenia aquesta indústria força innovadora. En deien, aleshores, ciència computacional. Tinc una germana. També és científica de la computació.

—Us he llegit elogis de l’àvia Anastàsia.
—Era una persona molt artística i una figura matriarcal molt poderosa, també perquè portava el seu llac dins, el llac Ohrid. Tinc una vinculació molt profunda amb l’aigua i per això vaig tornar al llac de la meva àvia per a fer el llibre To the Lake. 

—Què voleu dir, que portava el llac dins?
—Tots portem paisatges. Cadascun de nosaltres porta els paisatges d’on ve. Portem llacs i muntanyes, ciutats. Tenim aquestes geografies interiors. Per mi, la geografia ho és tot. I l’aigua porta memòria, especialment aigües netes com el llac Ohrid. Jo diria que el primer culte humà és el culte a l’aigua i serà també l’últim. La ciència arriba tard a allò que les cultures indígenes ja entenien sobre l’aigua, que sempre han comprès el poder i la memòria de l’aigua.

—De què parla el llibre Frontera?
—Vaig créixer darrere el teló d’acer. Som els últims fills del teló d’acer. Per això era tan important per a mi tornar a la meva regió i conèixer la gent de la frontera. Era un viatge personal, però també una exploració col·lectiva del nostre passat comú i del nostre present comú. Parla molt del present, del que passa als marges d’Europa.

—Què era la frontera verda?
—“Frontera verda” era un terme usat a Alemanya per la gent que es volia escapar del règim comunista i travessar cap a l’oest. La frontera búlgara amb Turquia i Grècia era la frontera verda, perquè és una part molt salvatge i muntanyosa d’Europa. De fet, és molt bella i força ben preservada. Per a ells era millor sortir per aquí que no pel mur de Berlín, que era impossible. Molts alemanys orientals, romanesos, polonesos, etc., durant el comunisme venien a les platges de la mar Negra búlgara per provar de fer aquell pas. I la majoria no ho aconseguia. Al llibre hi explico moltes d’aquestes històries.

—Per exemple, al llibre hi ha un guarda que persegueix aquesta gent que vol fugir. I encara viu a la zona.
—Sí, és una zona encantada o, més aviat, perseguida pels fantasmes. D’una banda, tens aquesta història moderna brutal: la Primera Guerra Mundial, els intercanvis de població als Balcans –un esdeveniment catastròfic per a milions de persones de Grècia, Bulgària i Turquia després de la Primera Guerra Mundial. Després, la Segona Guerra Mundial, la guerra civil grega, el comunisme i el teló d’acer. I després el postcomunisme, quan la gent intentava de travessar il·legalment, als anys noranta. És una història brutal i tràgica. Avui moltes famílies balcàniques són marcades per aquesta història fronterera. Si hi penses bé, a tot Europa, totes les nostres fronteres són fruit de guerres. I, per una altra banda, hi ha la bellesa natural i l’excepcional riquesa d’aquelles regions. El llibre se situa en dues regions de muntanya, el Ròdope i Strandja.

—Els musulmans de Bulgària. No coneixia aquesta història. Quin relat.
—350.000 persones van ser expulsades per la força pel règim comunista a Bulgària a final dels anys vuitanta, en una campanya de persecució contra els musulmans de Bulgària. I el resultat fou que, sí, 350.000 persones van emigrar a Turquia, malgrat que eren búlgars. Els anomenats turcs de Bulgària no havien viscut mai a Turquia. Va ser la migració en massa forçada més gran a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Va ser, crec, el precedent d’allò que va passar després a Bòsnia: persecucions en massa de musulmans, tot i que els musulmans formen part dels pobles indígenes dels Balcans. Els musulmans dels Balcans formen part de la nostra societat, de la nostra cultura. Per això els Balcans són tan fascinants: l’islam hi és present des de l’arribada dels turcs otomans –això és el segle XIV– i d’abans. Per exemple, els primers pobladors búlgars venien de l’Àsia central i eren musulmans xamànics.

—Potser els europeus no volen acceptar que l’islam també és una religió europea?
—Exacte. Crec que els europeus encara viuen en la negació. I, tanmateix, part de la cultura europea va entrar per Andalusia, igual que pels Balcans –la il·lustració islàmica. Devem molt a aquelles primeres cultures musulmanes. Hi ha els turcs búlgars, que són turcs ètnics, que sempre han viscut a Bulgària i que sovint són a banda i banda de la frontera. Van ser expulsats de Bulgària. Allò que em va fer molt humil és conèixer els turcs búlgars a Turquia. No odien Bulgària. Entenen que això va ser una política, una campanya d’odi. I també hi ha els musulmans no turcs de Bulgària. I d’això tracta el tercer llibre de la tetralogia, que es diu Elixir. Són els pomacs, els musulmans búlgars indígenes, un grup molt interessant. Bulgària, entre tots els membres de la Unió Europea, és el que té el percentatge més alt de musulmans, entre un 10% i un 15%. Són musulmans autòctons; això forma part de la cultura, senzillament. Per això hi torno una vegada i una altra, i al final això s’ha convertit en una tetralogia.

—També parleu de paganisme.
—Algunes de les històries més potents del llibre passen a Strandja, a la mar Negra. És una muntanya misteriosa compartida entre Bulgària i Turquia. Hi descric aquest ritual pagà, antiquíssim, de caminar sobre el foc i adorar el foc. L’únic lloc a Europa on sobreviu aquest ritual. En búlgar es diu Nestinari, i en grec, Anastinàrides. Forma part d’un conjunt més ampli de rituals estacionals. I d’alguna manera és una forma de teràpia col·lectiva, perquè són comunitats traumatitzades en la zona fronterera. I mantenir vius alguns d’aquests rituals –com mantenir vius els cants, les tradicions orals– és una forma de teràpia, és una forma de guariment. Cada vegada veig més clar que natura i cultura són una mateixa cosa. Si perdem la natura, també perdem la cultura humana. Conèixer els caminants del foc, anar a aquests llocs amagats, va ser una revelació. La natura produeix cultura, però la cultura no produeix natura. Hem de recordar que la cultura humana no és del tot humana –és una col·laboració amb la natura, amb les forces de la natura.

—Quants quilòmetres vau arribar a fer per escriure el llibre?
—Saps? A mi m’interessa més l’experiència dels personatges del llibre. Per exemple, hi ha un capítol que es diu “La dona que va caminar durant una setmana”. I és el retrat d’una dona que va caminar entre Bulgària i Grècia amb un grup de refugiats als anys noranta, i van sobreviure una setmana a la muntanya. Són els refugiats i emigrants d’Europa, que han de sobreviure a aquestes travesses de mar i de muntanya. Parlem d’aquestes rutes antigues, corredors ancestrals, que el teló d’acer va obstruir. Ara el moviment ha tornat a començar. Són corredors trepitjats de sempre per al contraban, però també per portar-hi el comerç de l’Àsia. Per exemple, hi ha un personatge que té un restaurant en una ciutat búlgara de frontera, i agafa els tomàquets i les olives de Turquia. I també hi ha la gent que arriba de l’Orient Mitjà i que sovint són emigrants il·legals o amagats en camions. I també hi ha el drama i la tragèdia. Com la gent abandonada al mig del no-res. Els deien que això era Europa, però en realitat era l’altra banda de la frontera encara. Són històries increïbles de supervivència, realment.

—Nosaltres, els europeus occidentals, quina part no entenem sobre l’Europa de l’Est?
—Oblidem que la meitat dels europeus ha viscut traumes multitudinaris. Parlo d’abans de la guerra d’Ucraïna. Parlo de la guerra freda, el sofriment, el dolor, la desintegració de la societat després del comunisme… Això és el que va viure la part oriental d’Europa. Jo em sento més balcànica que no pas de l’Europa de l’Est, perquè els Balcans tenen islam. Els Balcans són un gresol de cultures. Els Balcans són menys influïts per l’imperi soviètic que la resta de l’Europa de l’Est, perquè tenim la influència dels otomans, de Bizanci, d’aquest Orient espiritual i cultural.

—A l’est hi ha gent que va viure la pitjor cara del comunisme, i ara potser la pitjor del capitalisme. Potser no hi ha sortida?
—Sí que hi ha sortida: tenir cura de la nostra natura, dels ecosistemes. Ho veig una vegada i una altra als quatre llibres de la tetralogia. La gent que encara viu a prop de la natura –comunitats, individus– té molt a ensenyar-nos a la gent de les ciutats. També és on encara es produeix aliment viu, cultura viva. Per tant, hi ha una sortida per a tots.

—Sembleu molt empàtica amb la gent que us trobeu.
—Necessito enamorar-me d’un lloc per poder dedicar-hi dos anys de la meva vida i deixar-me a mi mateixa enrere. És molt important per a un artista deixar l’ego enrere. Llavors pots rebre alguna cosa i canviar. És l’experiència allò que ens canvia, no pas les idees. Volia conèixer classes diferents de gent de frontera i vaig cercar arquetips –no estereotips, sinó arquetips.

—Quins arquetips?
—Els guàrdies de frontera, la persona que camina sobre el foc i que és com una curandera col·lectiva, una dona sàvia. El Tako, que custodia el monestir bizantí excavat en la roca a Turquia, com els guardians dels fars. Són gent que estima profundament els seus llocs, malgrat que siguin llocs oblidats, destruïts o desatesos per les autoritats.

—Com el batlle que va construir un parc infantil en un poble… sense infants!
—Sí, aquest m’encanta, sí.

—Creieu que anireu a més fronteres en el futur?
—El destí final de tota frontera és caure. Les fronteres no són permanents. M’interessen, crec, els ecosistemes –perquè els ecosistemes no tenen fronteres. Això m’interessa. La meva escriptura, amb cada llibre, es mou cada vegada més cap a una direcció ecològica.

—Escriviu en dues llengües, anglès i búlgar.
—La meva llengua principal és l’anglès, perquè fa trenta anys que visc en anglès. I després reescric els llibres en búlgar, que és la meva llengua materna. Tinc ajuda d’una traductora. És molt intens, perquè és com viure el llibre una altra vegada.

—Us envejava, llegint-vos, perquè coneixeu més gent que jo no coneixeria mai. Perquè, essent home, potser la gent no se m’acosta tant. A vós se us acosten més. Per a bé i per a mal. No sé si tinc raó.
—És cert. Sí, crec que és un privilegi ser dona en un lloc desconegut. Si no tens por, i jo no en tinc. A vegades en tinc, però és sa. Sí, la gent se m’acosta. En part és ser dona, però també depèn de la personalitat. I crec que la gent veu que m’interessen i que els sé escoltar. I això és important.