Bado per Gràcia abans d’entrar al Verdi, pego voltes pels carrers mentre descanso de la setmana i flairo, ensumo i frueixo de la pluja que cau. Per fi. Tants dies sense ploure. Si la pluja cau ara potser no caurà per Sant Jordi, dissabte,  Dia del Llibre, aquest dia meravellós i estrany que ens hem engiponat des de fa tants anys. I si cau dissabte, que ja és avui, que ho faci d’hora i que la diada, ni que sigui grisa, sigui ben bona per a les llibreries. No em puc ni em vull imaginar el món sense llibreries, sense biblioteques, sense llibres. Això mateix li deu passar a la persona que viu aquí, on entro a treure calés.

Unes bosses que no xafardejaré assenyalen, a l’esquerra del caixer automàtic, que algú hi viu, aquí. En sobresurten camises, una llauna de Coca-Cola i productes de neteja o potser de desinfecció. A la dreta del caixer,  un matalasset lleuger ben plegadet. Damunt d’una de les bosses, a la vista, un llibre de Franz Kafka: ‘Cartas a los padres. De los años 1922-1924’. Edició de Josef Čermák i Martin Svatoš. Traducció d’Andrés Sánchez Pascual, bon traductor. Publicat per Ediciones de la Tempestad (Barcelona, 1992).

Kafka mira.

Hola, senyor: què hi fas, aquí?

De totes les coses i andròmines que fan d’un espai un lloc particular (no diré privat, que no és el cas), un llibre és una prova excel·lent, se m’acut. Em sento com si hagués envaït una frontera íntima, com si no tingués dret a ser-hi, aquí. No hi ha l’amo, no en sóc l’ama. Per què em sembla que el llibre de Kafka és una propietat del sense-sostre com ho deu ser la camisa que sobresurt de la bossa del costat del llibre? Potser l’ha deixat algú i espera que arribi la persona que hi resideix (tot està endreçadíssim). Si l’ha deixat algú, qui? Per què? Un col·lega, tal vegada. Algú que viu en aquesta mateixa plaça, al vestíbul d’un altre banc, d’un portal. Fan intercanvi de lectures. Vés a saber. Parlem d’un home, d’una dona? Gran, jove? En singular, en plural? Són parella? O potser l’hi ha deixat un fill, una filla. La carta al pare, precisament. Aquella que comença: ‘Estimadíssim pare: Fa temps que em vàreu preguntar per què us tinc tanta por.’ Una indirecta que ens llança a la cara el sense-sostre? Una indirecta que li adreça un col·lega, un familiar, un conegut?

Trec diners i me’n vaig com si sortís, què us diria, d’una ermita. D’un d’aquests llocs que gairebé sempre són tancats i que si per atzar te’ls trobes oberts, i no hi fan cap cerimònia, no hi ha mai ningú i pots estar-t’hi tranquil·la i protegida del soroll una estona, si vols. De vegades, un lloc així t’acaba fent massa respecte.

Quan sóc a la porta, una dona que fa per entrar em mira i pregunta, alarmada, si és que no funciona el caixer. Estic a punt de dir-li que no, que la màquina i el sistema estan sense diners. Per un moment temo, m’afiguro, que s’endugui el llibre, que deixi sense Kafka algú que viu sense sostre. Sense sostre i sense Kafka. Surto i no goso mirar si la dona s’hi fixa, en el llibre. Potser no el veu, potser sí que el veu. Kafka de ben segur que continua mirant, impertèrrit.

Avui, als carrers, a les llibreries.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb