Notícia de Nadal. Els cocodrils sagrats del difunt dictador de Costa d’Ivori, Félix Houphouët-Boigny, rabiosos, s’escapen del llac del complex presidencial de Yamoussoukro i es cruspeixen la gent. Jo la relaciono, inevitablement, amb més notícies que m’arriben i que no porten els diaris de Nadal: els avenços lents però ferms del procés jurídic per a saber la veritat sobre l’assassinat del president revolucionari burkinès Thomas Sankara (1949-1987).

Per què? Vaig visitar Yamoussoukro, la fantasmagòrica capital de la jungla, farà més de vint anys amb un amic de Burkina Faso, fan absolut del president assassinat Thomas Sankara. En aquell viatge ell em va iniciar en la figura i la importància de Sankara, la seva genialitat, simpatia i valentia, explicant-me’n tota mena d’anècdotes amb els ulls entelats d’emoció. Sankara anomenava Houphouët el ‘Vieux Cocodril’ –no és en va que aquelles bèsties eren els seus protectors. Per això i més detalls que explicaré, jo sempre he relacionat el ‘Vell Cocodril’ i els seus guardians amb l’assassinat del gran Thomas Sankara, el Che africà.

Això vaig escriure anys després sobre el fantasmal indret:

‘Era un dia d’ofec tropical, el cotxe avançava per una estreta carretera, enmig de la selva, que, de sobte es va transformar en una autopista de vuit carrils, tota esquerdada, amb arrels i herbes que trencaven l’asfalt sec i apedaçat, com un torró rosegat. Semblava un miratge. No hi havia cotxes, ni éssers humans, ni llangardaixos, i els fanals, sense bombetes, estaven rovellats. Com si la vida s’hagués extingit. Arribava a la ciutat de Yamoussoukro i al davant dels meus ulls, s’erigia, majestuosa i blanca, obscena i al·lucinant, la cúpula de Sant Pere del Vaticà, una rèplica generosa, d’uns metres més gran de diàmetre que la de Roma, per si de cas. L’havia fet construir el delirant dictador ivorià Félix Houphouët-Boigny (1905-1993), per tal de millorar la seva relació amb el nostre Déu i, de pas, amb el Vaticà. I l’havia consagrat el mediàtic Joan Pau II, emocionat, en un dels seus viatges de germanor interètnica i de suport a règims que, com el Xile de Pinochet, es caracteritzaven per una profunda preocupació pels problemes socials i els drets humans. Houphouët-Boigny va estar trenta anys al poder. Va morir en el càrrec. Era ferotgement anticomunista i un submís i atent servidor als interessos de França.’

El 2020 es compleixen trenta-tres anys de l’assassinat de Sankara

El 15 d’octubre del 1987, el capità Thomas Sankara, president revolucionari burkinès, va ser assassinat víctima d’un cop d’estat, encapçalat pel seu millor camarada i amic, Blaise Compaoré. Tenia trenta-vuit anys. Darrere el complot criminal es creu que hi havia França, Costa d’Ivori, la ‘Françafrique’ i Líbia. Potser també mercenaris de Charles Taylor i la CIA.

Sankara va governar del 1983 al 87, engegant amb èxit una revolució social i cultural antiimperialista pionera al continent que avui és admirada pel jovent. S’enfrontà a l’imperialisme, el neocolonialisme i proposà a la resta d’Àfrica de no pagar el deute. Els poders fàctics no ho podien tolerar i el van liquidar.

El 2014, vint-i-set anys després d’haver estat assassinat, el seu nom i el seu mestratge foren referents d’una revolta a Burkina que liquidà el poder del traïdor Blaise Compaoré. L’exèrcit francès el va protegir i l’ajudà a exiliar-se a la Costa d’Ivori, concretament a la capital, Yamoussoukro, vila natal del difunt dictador Félix Houphouët-Boigny, fidel a França, que, en els seus deliris, va convertir el seu poble en una fastuosa i fantasmal capital.

Al palau es conserva el panteó del difunt president i el llac artificial habitat pels cocodrils sagrats que sempre l’han protegit. En la vida i en la mort. I ara, els cocodrils surten del llac i assassinen la gent. Primer es van menjar el vell que els alimentava. Aleshores el governador ja va insinuar que allò podia ser un missatge: calia consultar els esperits.

A Yamoussoukro viu exiliat Blaise Compaoré, l’home que ho sap tot sobre la mort del seu amic i camarada Sankara, i sobre multitud d’històries brutes de la ‘Françafrique’ en aquell territori. Sobre ell ja pesa una demanda d’extradició i detenció internacional emesa per un jutge de Burkina Faso. Si Blaise parla, cauran caps. A l’estat i als serveis secrets francesos i americans, a Líbia, a Burkina i a Costa d’Ivori. Com l’home que sabia massa, comença a ser incòmode i perillós. Si parla, els cocodrils no podran fer res per a protegir la imatge del seu difunt amo, un dels principals sospitosos del magnicidi. Per ells, Blaise seria molt més útil al fons del llac. Per ells, per França i la ‘Françafrique’. De cocodrils n’hi ha molts en aquesta història. I no tots són rèptils.

Quan la política i la justícia no actuen, quan hi ha censura i silenci, la gent cerca explicacions i es refugia en la llegenda. El nerviosisme dels cocodrils sagrats de ‘Papa Félix’ pot ser un senyal que la justícia avança per esbrinar la veritat del Cas Sankara? S’acosta el dia en què sabrem finalment qui el va matar i, sobretot, qui va donar les ordres? Podria ser. A l’Àfrica res no és casual. La història i la llegenda, com la vida i la mort, són germanes bessones i inseparables.

D’ençà de la revolta del 2014 i l’exili de Blaise Compaoré, a Burkina alguns testimonis del crim han anat perdent la por de parlar. La justícia nacional i internacional avança lenta, però segura. Hi ha un jutge a Burkina Faso que té el procés prou avançat. França s’ha compromès a desclassificar documents secrets i el parlament francès també ha demanat una investigació parlamentària. Són molts anys de lluita judicial. La veritat no convé als poderosos.

Thomas Sankara és una figura de la importància de Nelson Mandela, Amílcar Cabral, Patrice Lumumba, Julius Nyerere o Kwame Nkrumah. Ho era i ho serà encara més. El Che africà que va lluitar contra el neocolonialisme a cara destapada va ser assassinat, però les seves idees premonitòries cada dia són més vives i venerades, fins al punt d’haver esdevingut després de mort un referent per als joves africans. Potser va perdre la batalla, però encara s’ha de saber qui guanyarà la guerra. ‘Pàtria o mort. Vencerem!’, que deia ell.

‘Tom Sank’, líder antiimperialista i precursor de les lluites actuals

El capità Thomas Sankara va prendre el poder el 1983 per la via del cop d’estat donat amb més joves militars pro-marxistes. El seu lloctinent i amic Blaise Compaoré estaria sempre al seu costat fins que quatre anys després encapçalà el complot que posà fi a la seva vida. En prendre el poder, la primera mesura de Sankara va marcar un abans i un després simbòlic respecte del colonialisme. Va canviar el nom del país, Alto Volta, pel de Burkina Faso, que, en morè, l’idioma local majoritari, significa ‘La pàtria dels homes íntegres’. I va substituir els sumptuosos cotxes oficials per un Renault-5 negre.

En poc temps, el capità Tom Sank –com l’anomenava el jovent– es va fer molt popular: jugava a futbol i tocava la guitarra per la televisió, cantava les quaranta als dirigents submisos a França, com ara Félix Homphouët-Boigny, ‘El Vell Cocodril’, o el general Gaddafi, a qui va expropiar un Boeing perquè Líbia ja en tenia molts i Burkina Faso cap. Després d’haver-se adonat que en tot el seu país no hi havia ningú capacitat per a pilotar l’aparell, va obrir-ne les portes perquè els burkinesos el poguessin conèixer per dins i, finalment, el va retornar al seu propietari, amb un somriure d’orella a orella. Sankara tenia sentit de l’humor. Gaddafi, no.

En només quatre anys, la revolució va fer miracles. Combaté la desertificació, plantant deu milions d’arbres en quinze mesos. La taxa d’escolarització passà del 6% al 22%. Va fer campanyes titàniques de vacunació que li valgueren la felicitació de l’OMS. Dos milions i mig de nens vacunats en quinze dies. Sense ajudes de potències estrangeres, i desafiant la negativa d’ajuda de l’FMI, va construir cent quilòmetres de via fèrria a mà, amb la col·laboració de la gent dels pobles per on passaria el tren. Fidel Castro el va ajudar. Va suprimir els lloguers durant un any, implicant tothom en tasques de rehabilitació i construcció d’habitatges. Defensà els drets de la dona com mai ningú a l’Àfrica. Nomenà ministres quatre dones i alliçonà la població contra la mutilació sexual femenina, els abusos i la violència masclista.

Tom Sank va demostrar que es podia reconstruir una Àfrica més lliure, més justa i més africana, deslliurant-se del jou neocolonial de les ex-metròpolis, l’FMI i el Banc Mundial. I això era perillós. A més, era immensament popular i simpàtic. La gent l’estimava amb devoció. La seva fama captivava també els joves de Togo i la Costa d’Ivori, amb la consegüent inquietud del ‘Vell Cocodril’, endormiscat a l’ombra del Vaticà africà.

Va tractar amb Fidel –de qui era amic–, amb Gaddafi, Gorbatxov, Mitterrand i amb tots els líders amb qui podia discutir i establir aliances de futur. Féu discursos radicals a l’ONU a Nova York, a París, i a l’Organització per a la Unitat Africana (OUA). Cada dia era més emprenyador per a les altes esferes del poder neocolonial i la ‘Françafrique’. El consideraven tan nociu que, després d’haver-lo mort, van assegurar-se de tallar tota connexió de les seves idees amb el poble. Un exemple trist és el dels ‘alumnes de Sankara’. Fidel va acollir per estudiar a Cuba molts nois i noies burkinesos. Sankara li va enviar els més pobres, els orfes, els més desvalguts. L’assassinat els va sorprendre a Cuba. Fidel els ho va notificar i els va consolar. En acabar els estudis, va arribar a Burkina un avió ple de flamants pèrits agrícoles, veterinaris, mestres, metges, tècnics… Podrien haver aportat molt al seu país, però Blaise Compaoré mai no va permetre que treballessin per posar en pràctica allò que havien après a Cuba. Ser ‘alumne de Sankara’ i haver estudiat a Cuba era un estigma.

Malgrat tant com s’ha fet per silenciar-lo, els seus discursos avui es revelen com a premonitoris de les lluites actuals: contra la corrupció, la desertització, en favor dels drets de la dona i dels nens, contra el deute extern i el neocolonialisme, en favor del comerç just, l’habitatge, l’educació i la salut pública. Ell ho deia i ho feia. I amb èxit. Era un home amb una sòlida formació política marxista i anticolonialista. Els seus escrits haurien de ser de lectura obligada tant per als joves africans, que ja els llegeixen, com pels europeus antimundialistes, anticapitalistes i ecologistes. Moltes lluites ja són comunes.

El deute extern, la condemna a mort

François Mitterrand governava amb la dreta de Jacques Chirac, que va tornar a delegar els afers africans en el sinistre Jacques Foccart, el ‘monsieur Afrique’ de De Gaulle. Presumiblement, Foccart i el ‘Vell Cocodril’ van conspirar per atraure i dominar Blaise Compaoré i fer-lo servir per a eliminar Sankara, una maniobra en què se suposa que també hi van estar implicats la CIA, Líbia i els mercenaris de Charles Taylor. Els calia muntar un bon operatiu. Es tractava de matar el president i, a més a més, de capgirar tota una revolució i el sentiment d’un poble que havia recuperat l’orgull i la confiança i treballava pel seu futur amb més entusiasme que mai.

El juliol del 1987 en una cimera de l’Organització per la Unitat Africana a Addis Abeba (Etiòpia) Sankara va fer un discurs magistral contra el deute extern, demanant a tots els països africans reunits que es neguessin rotundament a pagar-lo. Entre més, va dir: ‘No podem reemborsar el deute perquè no tenim amb què pagar. No podem reemborsar el deute perquè no som responsables del deute. No podem pagar el deute perquè són els altres els que ens deuen el que les potències més riques no podrien pagar mai: el deute de sang. És la nostra sang la que s’ha vessat.’

Sankara era un gran orador. En aquell discurs, en un moment determinat, somrigué i demanà que ho fessin tots els països ‘perquè si ho fa només Burkina Faso, us puc assegurar que a la pròxima cimera de l’OUA jo no hi seré’. I així va ser.

Quatre mesos després, un escamot el va assassinar juntament amb dotze dels seus oficials i col·laboradors al Palau Presidencial. Era la fi de la revolució. Ho van aconseguir. Blaise Compaoré va revertir les mesures revolucionàries i es posà novament a les ordres de la ‘Françafrique’ i el neoliberialisme. Va ser president durant vint-i-set anys, fins que el 2014, el fantasma de Sankara va començar a despertar, arrelat en els somnis i il·lusions de les noves generacions burkineses.

La veritat d’un assassinat neocolonial: el procés judicial fins avui

El 1997 els advocats de la família Sankara van engegar diversos procediments judicials a Burkina Faso. L’abril del 2014 els jutges del Tribunal Superior es van declarar incompetents. Només els demanaven una ordre per a comprovar si el cos de Thomas Sankara és a la que es considera la seva tomba.

En una altra línia d’acció jurídica, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara va recórrer-hi en contra al Comitè de Drets Humans de l’ONU l’any 2006, que acceptà la demanda. Però el 2008 el mateix comitè va decidir de cloure el cas sense haver començat cap investigació.

El mateix any la justícia de Burkina Faso va proposar una indemnització a la família, sense ni tan sols rectificar el certificat de defunció ‘per mort natural’. La família no ho va acceptar.

Aleshores, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara va sol·licitar l’apertura d’una investigació internacional independent. Es recolzen en testimonis de companys de Charles Taylor, ex-cabdill de Libèria, que explicava haver-hi participat, acusant també França i la CIA d’estar involucrades en un complot internacional.

El Parlament francès també ha demanat una investigació parlamentària sobre l’assassinat de Sankara.

El 2015 el nou govern de transició burkinès va autoritzar la justícia a fer-se càrrec del procés. El jutge del Tribunal militar va inculpar disset persones, entre les quals Compaoré i el seu cap d’estat major, Gilbert Diendéré. Els sis membres de l’escamot que va assaltar el Palau Presidencial a trets ja se sap qui són. Falta la part més delicada: saber qui va donar les ordres. El 2016 el jutge burkinès va demanar l’extradició de Blaise Compaoré i que s’aixequés el secret de documents clau dels arxius francesos. Macron ha promès que tots els documents seran desclassificats.

La veritat sobre l’assassinat de Sankara posaria definitivament en escac tota la retòrica imperialista que ell va combatre i de la qual va ser víctima. Hi ha un home a Yamoussoukro que sap tota la veritat: Blaise Compaoré. Els cocodrils sagrats guardians del ‘Vell Cocodril’ ho saben molt bé. Molts cocodrils guardians ho saben. I no tots són rèptils.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.