La campanya electoral, inevitablement, significa competició. Especialment entre aquells grups o partits que comparteixen un espai sociològic i polític. Dins el camp independentista, aquesta competició és especialment intensa entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Al començament tothom tenia coll avall que ERC guanyaria amb molta facilitat, però avui les coses ja no són tan clares. Tot indica que ERC encara es manté al capdavant de la llista, però la remuntada de Junts per Catalunya fa creïble d’imaginar qualsevol hipòtesi per a la nit del 21-D. I això, dissortadament, crea una tensió que tothom faria bé d’evitar.

Aquestes últimes hores, els dos grups han començat a emetre missatges que tenen més una intenció de furtar vots a l’altre, de manera molt agressiva, que no pas de consolidar la victòria de l’independentisme. Entre els dirigents públics, de moment aquesta tendència encara és moderada, però entre els militants de carrer i a les xarxes socials la cosa s’ha escalfat d’una manera preocupant.

Junts per Catalunya i ERC no s’haurien d’equivocar d’adversari. No són adversaris entre ells sinó que junts, amb la CUP, són adversaris i contrincants polítics del front monàrquic, del bloc del 155, de l’espanyolisme. I és important que això no es pose en dubte, especialment amb vista a la constitució del govern que els hauria d’unir a tots tres inevitablement passat el 21 de desembre.

Per això crec que és molt important de guardar les formes. I si fa uns dies em queixava dels comentaris d’una part de l’entorn d’ERC avui vull queixar-me d’una part de l’entorn de Junts per Catalunya. Crec que el partit del president Puigdemont hauria de ser especialment curós en totes les seues declaracions, precisament perquè té la presidència d’un govern plural. I que no hauria d’oblidar en cap moment que ERC té un handicap superior: el vice-president Oriol Junqueras és a la presó i no pot participar en la campanya. Qualsevol comentari injust, qualsevol apropiació del conjunt del govern, fa un mal molt intens, perquè les circumstàncies en què es fan aquestes eleccions són senzillament aberrants.

Ja ho sé, que el número dos de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, i el conseller Quim Forn també són a la presó i tampoc no poden fer campanya. I que el president Puigdemont no pot entrar al Principat a participar-hi amb normalitat. Però tothom entendrà que el pes de la presó de Junqueras sobre aquesta campanya és molt específic i important. I espere que tothom estiga d’acord que cal tractar aquesta situació amb un respecte molt més que notable.

I espere que aquest respecte siga correspost per Esquerra. Perquè si no és així aquesta setmana llarga que encara falta per a la votació es farà molt difícil de transitar. Els retrets entre les forces independentistes causen un gran desànim i això és realment la darrera cosa que necessitem tots plegats. Guanyar amb claredat les eleccions, mantenir la majoria en escons i, si pot ser, augmentar la majoria en vots és l’única cosa que realment compta. És allò que Europa i el món poden entendre com un senyal. I per aconseguir-ho, els projectes que cal contrastar són els de la República Catalana contra els de la monarquia espanyola. Cadascú amb el seu matís, ja que no volen anar junts. Cadascú ha d’acceptar que ara no té gaire sentit barallar-se per veure qui queda primer i qui queda segon. Cadascú ha d’entendre que els ciutadans votaran allò que consideren millor, però que després caldrà articular un govern que faça avançar el país i la República proclamada per ERC, per allò que avui és Junts per Catalunya i per la CUP el 27 d’octubre. I que aquest govern, en un moment tan dur com el que vivim, necessitarà més complicitat i entesa que mai. Una complicitat i una entesa per la qual tots hauríem de vetllar, perquè no l’espatllen els lamentables condicionants d’una campanya electoral imposada i cruelment condicionada des de Madrid.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]