29.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 30.01.2024 - 07:40
El 27 d’octubre de 2018, just un any després de la proclamació de la independència pel Parlament de Catalunya, es va presentar a Manresa la Crida Nacional per la República Catalana. Estic segur que molts lectors deuen recordar aquell vespre, quan milers de persones van omplir el pavelló del Nou Congost per proposar no pas un partit nou, sinó un model diferent de fer política. Que es volia fer, que afirmava que es volia fer, per damunt dels partits i al marge del partidisme, per mirar de superar-lo.
No deixa de ser sorprenent, avui, quan pensem en el Junts actual, recordar que la part central d’aquell acte va anar a càrrec de Ramon Cotarelo i Xavier Sala i Martín, dos personatges clarament heterodoxos i poc disposats a rebre ordres de ningú. Hi van intervenir Gemma Geis, Ferran Mascarell i Toni Morral, que marcaven un perfil clarament transversal, més aviat d’esquerres, allunyat de la clàssica Convergència.
Poc després, el gener del 2019, la Crida –que afirmava tenir 17.000 afiliats, una xifra molt superior a la de qualsevol partit català– féu el congrés constituent, en què es van triar els membres de la direcció. Jordi Sànchez i Toni Morral (tots dos amb una trajectòria personal vinculada als successors del PSUC) n’assumien la presidència i la secretaria general. I els més votats com a membres de la direcció foren Laura Borràs, Elsa Artadi, Gemma Geis, Pilar Calvo, Marina Geli (que provenia dels àmbits socialistes), Pep Andreu (que aleshores encara militava a Esquerra), Ferran Mascarell (que arribava també dels àmbits socialistes) i Albert Batet (el primer, diguem-ne, convergent “tradicional” de la llista).
Han passat tan sols cinc anys, d’això que conte, però vist com ha evolucionat la política catalana sembla que hagen passat segles. Perquè aquella impressió, aleshores molt tangible, que ens feia pensar que Catalunya, empesa pel Primer d’Octubre, era capaç de fabricar instruments polítics nous, no contaminats pel nefast funcionament dels partits polítics, s’ha esfumat.
El Primer d’Octubre va ser un triomf de la independència, però també va ser una expressió impressionant de poder popular. Va ser un pas endavant històric per a alliberar-nos d’Espanya, però també va ser un pas endavant històric en la proposta de construir, alhora que un país independent, un país millor, alliberat dels defectes enormes que té aquesta democràcia postfranquista, defectes que ens empastifen el dia a dia.
Esquerra Republicana no hi va voler participar en cap moment, en aquest intent de refer els projectes. A l’inrevés. Per a ells el partit ho era tot, era allò que importava. En van dir la lluita per l’hegemonia.
La CUP, amb el pas del temps, anava restant atrapada en el seu funcionament difícil, sempre tan enrevessat, i en la seua doble ànima –aquest conflicte permanent i irresoluble entre l’independentisme i els extremismes peculiars més diversos. I no eixia d’on és encara avui: enfonsada en un pou.
Així, doncs, hi havia la resta, un espai polític difús que anava més enllà de la vella Convergència, car s’agrupava molt més entorn de la figura carismàtica i imprevisible del president Puigdemont que no de res més.
Però el cas és que aquesta resta, que va començar fent un exercici de llibertat, creativitat i imaginació amb la Crida –lligant-la al caràcter revolucionari i popular del Primer d’Octubre–, també, amb el pas del temps, ha fet un trànsit cap a la vulgaritat, cap a la previsibilitat partidista, cap al sant tornem-hi; un trànsit que em sembla que, amb l’expulsió ahir de Cristina Casol i la possible expulsió d’Aurora Madaula, acabarà de rematar aviat.
I no ho dic per allò que representen elles dues, o per allò que puguen representar. Ho dic perquè l’evolució que porta de la Crida a això que avui és Junts també és la història que explica com es van tancant els límits de mica en mica. Com es passa d’un intent de moviment obert i plural a un partit envellit –tot i ser nou– i convencional. Com es passa de celebrar i estimular la dissidència i l’heterodòxia a pretendre controlar-ho tot des de dalt. Igual com abans.
I, de fora estant, a cada poble i ciutat, tanta gent, la gent del Primer d’Octubre, mirant-s’ho tot plegat amb estupefacció…
PS1. Avui entrevistem Xavier Antich: “Seria irresponsable no considerar la possible il·legalització d’Òmnium”.
PS2. Segurament en aquest moment, als Països Catalans, la societat civil mallorquina és la més valenta i decidida en la defensa del català. Avui en tenim una altra prova, amb la constitució del col·lectiu Sanitaris per la Llengua. En parlem –i hi parlem– en aquest article.
PS3. Quan les coses les explica la Marta Rojals tot es veu tan clar: “Subvencionar la llengua dominant: a què juguem?”
PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
