Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Objectivament, hi ha més homes que dones que viatgen sols. La majoria de viatgeres desacompanyades són joves i amb pocs lligams. No obstant, podem trobar dones de totes les edats i molts altres perfils que es desplacen per feina, oci o model de vida. S’aventuren a conèixer món, més enllà de les pors que puguin o no tenir.

Des de la sociologia s’apunta que la majoria de les pors venen donades per l’entorn. “No et fa por anar sola?”, “On dormiràs?”, “No siguis confiada”, “No vagis amb homes”. El passat 22 de febrer es va tornar a recordar al món que la concepció retrògrada que es té de la dona continua present. Dues joves argentines, Marina Menegazzo i María José Coni, van ser assassinades mentre viatjaven per Equador “soles”, adjectiu erroni amb el que diferents mitjans de comunicació van qualificar-les. L’Institut d’Estudis Catalans defineix el concepte sola com l’estat en què es troba algú “sense companyia, sense ningú més”. Elles estaven en companyia, l’una de l’altra.

Empenta: la decisió de marxar

Sovint en les societats més desenvolupades impera una concepció individualista associada a la pròpia existència. Un intent d’autosuficiència lligat als interessos personals de cadascú però que implícitament acaba comportant dependència de la resta. La Carmen sentia que havia de marxar, i ho volia fer sola. Aprofitant la seva estada Erasmus a Islàndia, va decidir posar-se a prova i veure com ella sola podia arribar a qualsevol destí que es proposés, inclús recórrer set cents quilòmetres per travessar tota l’illa i arribar a Húsavík per veure les balenes.

Com ella, altres dones decideixen marxar per tal de conèixer-se a sí mateixes i viatjar sense lligams. Cal entendre l’experiència de viatjar sola com un fenomen comú però alhora divers. N’hi ha que decideixen abandonar una feina que no els agrada o un entorn on es senten estancades per passar a viure viatjant: un o varis trajectes que poden durar mesos, o anys. Altres, en canvi, aprofiten les vacances per escapar. El seu projecte de vida és bastant diferent, no ho abandonen tot, sinó que valoren l’estabilitat i l’entorn social aconseguit com a zona de confort vital. La Mireia Juanals n’és un exemple, una jove barcelonina que va anar a viure a Londres per acomplir el seu somni: estudiar teatre. Recorda que li agradava la feina, tenia molts amics, però un dia va adonar-se que no era feliç. “Hi havia tanta gent al meu voltant que vaig necessitar sortir de la ciutat, tenir un temps per mi, estar jo amb mi mateixa”, explica. Així va emprendre un viatge de tres setmanes per Tailàndia i Malàisia.

La Mireia recalca que el millor de quan va tornar eren totes les histories que s’emportava després d’haver anat sola. I és que realment sola va passar poques estones ja que anar sense companyia la va fer obrir-se més amb la gent del país i així descobrir més elements del destí del viatge. En canvi, al anar acompanyada no tens tanta necessitat de conèixer o interactuar amb persones externes al grup. La Carmen no només trobava important conèixer-se a ella mateixa, a més li va sorprendre la seva pròpia energia a l’hora d’encarar els reptes: “t’ ho has de prendre bé sí o sí, enfonsar-te de què et serveix?”

No tot és fàcil d’encaixar. Com en tots els àmbits, podem trobar moltes opinions diverses i dones que no es senten prou emparades per engegar viatges soles. Però, són tantes les que tenen por?

Sense retrocedir: encarar el món

La Maria i la Clàudia no han viatjat soles, són un exemple de parella que viatja cada any. La Clàudia entén les pors de la gent del seu entorn perquè ella també se les planteja: “som més vulnerables pel fet de ser dones, em fa ràbia, però es veritat. I què he de fer, no moure’m d’aquí perquè tinc novia?”. Es sent una mica desprotegida, tot i que després mai els ha passat res greu. “No qüestionen tant la nostra autonomia sinó el sentit comú dels altres”.

De fet, la Maria comenta que situacions que aquí la poden enfadar, fora li generen més inseguretat, incomoditat i una percepció de major presència de perill per estar a un lloc desconegut. Així, fora tenen més prevenció vers elements que aquí a Catalunya no tindrien tant en compte. Mai han tingut problemes com a parella perquè són precabudes. El seu proper destí és Senegal. Allà l’homosexualitat és il·legal, està penada amb entre 1 i 5 anys de presó. Tot i això, no es fan enrere “a molts llocs d’Europa tenim prohibit casar-nos. Si sempre haguéssim de buscar un amic home o un país on puguem estar juntes sense restriccions, aniríem apanyades”.

Recomanen tenir en compte mesures preventives pels perills que podria implicar viatjar fora sent dona, però, i aquí? Sabem el què suposa caminar sola durant la nit per Barcelona o qualsevol altra ciutat europea? “Aquí m’he sentit carn i objecte”, explica la Carmen, “caminar per un carrer a les quatre de la matinada i que pari una furgoneta davant, jo ja estava espantada i accelerant el pas, quan en realitat l’automòbil només volia entrar al pàrquing”. S’entén que els destins fora d’Europa són perillosos, però socialment no es tendeixen a contemplar els perills del masclisme occidental, ni les diferències culturals arreu del món. Les viatgeres coincideixen en què hi ha tantes opcions que et passi qualsevol perill a la teva ciutat com a qualsevol altre lloc de viatge.


Elles fan camí

En el tractament informatiu un dels grans prejudicis és responsabilitzar la víctima d´una violència masclista; tractar-la no com una dona amb el seu nom, sinó com a temerària. Es posa èmfasi en qui rep. “Veiem que ens hauria de fer por perquè cada cop que passa una violació o mort a turistes hi ha un macrocobriment mediàtic”, explica Mireia. El problema no és la cobertura en sí, sinó la falta de contextualització de cara a la presència del patriarcat arreu i la predòminancia d’experiències positives en els viatges solitaris de dones.

“Estava en un restaurant d’un poblet de Tailàndia quan de sobte se’m va acostar un noi amb moto preguntant-me si estava bé. La seva mare, treballadora del local, que no entenia l’anglès, l’havia trucat perquè vingués a comprovar si tenia algun problema, o si necessitava ajuda. Ell sí que coneixia l’idioma i va venir només per això des d’un altre poble. Va acabar ensenyant-me els llocs més espectaculars de la zona, la gent d’allà té una predisposició brutal”. Aquesta i d’altres situacions extraordinàries són les que van fer tornar a la Mireia en plenitud. Un seguit de records, aprenentatges i moments que la fan ser ella, amb nom propi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.