Com ho faran Junqueras i Rovira per esdevenir els dirigents d’ERC més longeus d’ençà del franquisme?

  • Una modificació dels estatuts per a excloure del recompte els anys de presó fa que esquivin el límit de dotze anys al capdavant d'ERC i arribaran als quinze

VilaWeb
Arnau Lleonart
04.11.2022 - 21:40
Actualització: 06.11.2022 - 11:02

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 2011, Oriol Junqueras va ser elegit president d’ERC i es va posar al timó d’un partit en reculada i fortament castigat pels votants després dels dos tripartits. La seva candidatura, pactada amb el seu predecessor, Joan Puigcercós, va ser l’única que es va presentar i va aconseguir d’esquivar les tradicionals lluites caïnites que fins llavors havien caracteritzat ERC. De fet, Junqueras no s’ha hagut d’enfrontar mai a cap candidat alternatiu que li disputi la presidència del partit. Tampoc no ho farà diumenge, quan encetarà el seu quart mandat, que s’allargarà fins el 2026. En total, quan acabi haurà encadenat quinze anys seguits com a president d’ERC, més que cap altre dirigent del partit d’ençà del final del franquisme.

L’arribada de Junqueras a la presidència d’ERC –amb Marta Rovira al costat com a secretària general– va deixar enrere els pactes de govern amb el PSC i ICV per oferir la mà a la CiU d’Artur Mas, que governava la Generalitat de feia un any amb el PP com a soci prioritari. El gir es va consumar el 2012, quan l’esclat del procés sobiranista va fer que Mas avancés les eleccions amb el convenciment que capitalitzaria el moviment als carrers. S’equivocava. CiU va perdre dotze diputats i ERC, amb Junqueras com a candidat, en va guanyar onze i es va convertir en segona força i soci principal de Mas. A partir d’aquell moment, la política parlamentària es va endinsar en el procés que, després de molts estira-i-arronses i episodis de tensió recurrents entre Convergència i ERC, va culminar en la declaració d’independència de 2017.

Aquests darrers onze anys, Junqueras i Rovira han portat un partit d’escassos deu diputats al seu màxim històric d’ençà de la fi del franquisme i a la presidència de la Generalitat, amb Pere Aragonès, actualment amb una gran inestabilitat parlamentària per la sortida de Junts del govern. En principi, el regnat de Junqueras i Rovira hauria de ser prop del final, atès que els estatuts d’ERC limiten que el president i el secretari general del partit ocupin el càrrec més de dotze anys. Tanmateix, tots dos seran renovats pels militants com a màxims dirigents d’ERC durant quatre anys més. Com és possible?

La clau és una modificació dels estatuts aprovada el 2019 per a ometre en el recompte d’anys exercint les funcions el temps que han passat a la presó i a l’exili Junqueras i Rovira. Concretament, s’hi va afegir aquest text: “Quan no hagi pogut desenvolupar plenament les seves funcions a conseqüència de causes alienes a l’organització i a la seva voluntat, aquest termini quedarà suspès.” Gràcies a aquest afegitó, i a l’avançament de la votació de la nova executiva nacional, inicialment previst a començament del 2023, Junqueras i Rovira es convertiran en els dirigents d’ERC més longeus d’ençà de la fi del franquisme, només superats per Josep Tarradellas (setze anys) i Joan Sauret (vint-i-dos anys) durant l’exili republicà.

Quan acabi el quart mandat, Junqueras i Rovira hauran encadenat quinze anys com a president i secretària general d’ERC. En canvi, ometent els tres anys, set mesos i vint-i-un dies que Junqueras va ser a la presó, quan sigui moment de fer un nou congrés nacional només es compatibilitzaran onze anys i mig. El recompte és encara més confús en el cas de Rovira, exiliada d’ençà del 23 de març de 2017 i que encara no ha tornat. Fins que no es resolgui aquesta situació, segons els estatuts d’ERC, Rovira pot continuar presentant-se sense limitació fins que ella ho decideixi.

Un mandat inaudit d’ençà de la fi del franquisme

D’ençà que Junqueras i Rovira van assumir la direcció d’ERC, la política catalana ha viscut un daltabaix total. No queda cap més polític d’aquella època que encara dirigeixi un partit. D’aleshores ençà, el PSC ha tingut quatre primers secretaris: José Montilla, Pere Navarro, Miquel Iceta i ara Salvador Illa. La CiU d’Artur Mas directament no existeix, i d’aquelles cendres han nascut uns quants projectes polítics amb més o menys fortuna; el més reeixit, Junts per Catalunya, dirigit per Laura Borràs i l’ex-convergent Jordi Turull. També s’ha esfumat ICV, ara fosa dins el projecte d’En Comú Podem. Joan Herrera, que era el coordinador nacional d’ICV quan Junqueras va assolir la presidència d’ERC, treballa ara pel govern espanyol al capdavant de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia.

Per la presidència del PP, hi han passat Alícia Sánchez-Camacho, ara diputada a l’Assemblea de Madrid, Xavier García Albiol i Alejandro Fernández, president de l’última força del parlament amb només tres diputats, els mateixos que tenia Ciutadans el 2011. El seu dirigent aleshores, Albert Rivera, ha tingut temps en aquests onze anys de fer créixer el seu partit a Catalunya i a l’estat espanyol, convertir-se en l’antítesi de Pablo Iglesias i acabar en la indiferència de la política espanyola. Després de Rivera, Ciutadans va ser dirigit per Inés Arrimadas i, ara, per Carlos Carrizosa. El 2011 al parlament també hi havia Joan Laporta, que ara torna a ser president del Barça.

Si comparar l’estabilitat a la direcció d’ERC amb els múltiples processos de renovació dels altres partits serveix per a valorar-ne la immobilitat, l’excepcionalitat del mandat Junqueras-Rovira també emergeix si es mira la història del partit. Heribert Barrera, primer president del Parlament de Catalunya restituït després del franquisme, va ser secretari general d’ERC entre 1976 i 1987, onze anys en total. El va succeir Joan Hortolà durant un breu mandat, entre 1987 i 1989, quan una crisi al partit va portar Àngel Colom al capdavant. Hortolà va deixar ERC i el 1993 va entrar a CDC, un camí similar al de Colom, que el 1996 es va escindir d’ERC i va fundar el Partit per la Independència amb la periodista Pilar Rahola. El projecte no va tenir bona acollida electoral i es va dissoldre. L’any 2000 Colom va començar a militar a CDC.

Abans de la implosió de l’ERC de Colom, el 1991 va recuperar la figura de president del partit, un càrrec més aviat simbòlic que es va atorgar a Heribert Barrera. Ho va ser tot just quatre anys, fins el 1995, quan va passar el relleu a Jaume Campabadal, que només va presidir el partit un any. La presidència del seu successor, Jordi Carbonell, va ser més llarga. Va durar vuit anys, fins el 2004, moment en què Josep-Lluís Carod-Rovira va passar de secretari general, càrrec que ostentava des de 1996, a president d’ERC. Va ser llavors quan el càrrec de president va deixar de ser simbòlic i es va convertir en el del màxim dirigent del partit, tal com passa ara. En total, entre el càrrec de secretari general i el de president, Carod-Rovira va passar dotze anys com a dirigent d’ERC, el temps més llarg fins ara, però Junqueras i Rovira el superaran si esgoten el mandat que començaran aquest cap de setmana.

Durant els anys de president, Carod-Rovira va estar acompanyat de Joan Puigcercós com a secretari general, i quan va deixar la presidència el 2008 va ser succeït per Puigcercós mateix, que va tenir Joan Ridao de secretari general. El mandat del tàndem Puigcercós-Ridao va durar tot just tres anys i va ser marcat per les turbulències per l’esgotament de la fórmula del tripartit i dues escissions independentistes: Reagrupament, de Joan Carretero, i un gruix de militants del corrent crític Esquerra Independentista, que es va integrar a Solidaritat per la Independència.

Les turbulències internes van fer avançar el congrés nacional per elegir una direcció, i tot i la mala maror, la direcció sortint va saber pactar un relleu que oferís un projecte diferent i sensible a l’independentisme creixent de la societat, però sense fer un trencament prou radical que esberlés el partit. Va ser el començament del mandat Junqueras-Rovira, que si no hi ha cap terrabastall s’allargarà quatre anys més.

A les Illes i al País Valencià

L’organització territorial d’Esquerra Republicana estructura el partit en tres àmbits territorials: Catalunya, les Illes i el País Valencià. Les Illes i el País Valencià tenen una executiva pròpia, mentre que la direcció del partit a Catalunya es fa directament des de l’executiva nacional.

Actualment, la presidència i la secretaria general d’ERPV i d’ERIB també estan limitades a un màxim de dotze anys, tot i que no sempre va ser així. L’antiga federació valenciana d’ERC es va refundar i el 2000 va elegir Agustí Cerdà com a primer president. Va ocupar el càrrec setze anys, fins que el 2016 va donar pas a Josep Barberà, que fa sis anys que és president. Abans de la refundació, la federació valenciana d’ERC va ser presidida per Valerià Miralles (1992-1996), Àngel Molina (1996-2000) i Manel Collado, que va ocupar el càrrec durant uns mesos abans que fos refundat.

La Federació d’ERC a les Illes Balears i Pitiüses va començar sota la presidència de Jaume Santandreu, que després va passar a ser Bartomeu Mestre. Ho va ser tot just dos anys, entre 1992 i 1994. El va succeir Bernat Joan, i el 2002 va donar pas a Joan Lladó, que fou president fins a 2011, quan va passar a presidir la Federació Regional de Mallorca. El seu successor al capdavant d’ERIB va ser Josep Serra, que tot just va ocupar el càrrec fins a 2013, quan va dir que dimitia per discrepàncies amb Lladó. El 2015 fou elegit Guillem Morro, que tot just va presidir el partit un any, i va donar pas a Joan Llodrà, president fins el 2020, quan va començar el mandat de Mateu Xurí.

 

NOTA DE LA REDACCIÓ: Una primera versió d’aquest article afirmava que Bartomeu Mestre havia presidit Esquerra Republicana de les Illes durant vint-i-tres anys, cosa que no era certa. Demanem disculpes a Bartomeu Mestre i als lectors per aquest error.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes