Julià de Jòdar: “El país ara es troba derrotat, ja hi va quedar el 1977″

Aquesta entrevista ha estat llarga, cordial i curiosa. M’explico. D’entrada ens trobàvem amb Julià de Jòdar per parlar de la recuperació de la trilogia L’atzar i les ombres, que és la seva gran obra, que relata la lenta desaparició dels barris industrials i obrers de Badalona del 1939 al 1962. És composta per L’àngel de la segona mort (Quaderns Crema, 1997), El trànsit de les fades (Quaderns Crema, 1999) i El metall impur (premi Sant Jordi, Proa, 2005). Ara, quan fa vint-i-cinc anys que va sortir publicat el primer volum, i quan Jòdar és a punt de fer-ne vuitanta, a final de desembre, l’escriptor veu aconseguida una fita que havia somniat de fa molts anys, aplegar la trilogia en un sol volum. El publica Comanegra. Una sorpresa que ens revela Jòdar és la interpretació que fa avui de la trilogia L’atzar i les ombres, més íntima, depassant el clixé massa simplista que fins ara la situava com la primera novel·la sobre la immigració a Catalunya.

Però l’entrevista fa una giragonsa inesperada quan Jòdar deixa anar amb una naturalitat i un aplom sorprenent (perquè ens vol sorprendre) que escriu un quart volum d’aquesta sèrie protagonitzada per l’escriptor Gabriel Caballero, que es dirà La casa tapiada, que ara situa a Barcelona i que posa l’enfocament de la història entre el 1962 i el 1977, tot i que hi ha un joc temporal que arriba fins als nostres dies, que porta la història al final de la novel·la a situar-se al Primer d’Octubre del 2017.

—Quines raons us han portat a revisar i en part reescriure la vostra trilogia L’atzar i les ombres?
—En realitat, sempre havia covat el desig de veure-la publicada en un sol volum. Quan vaig escriure El metall impur, amb en Jaume Vallcorba ho vam negociar, però no vam arribar a un acord. Llàstima. Amb el temps, de mica en mica, aquests llibres han anat desapareixent de les lleixes de les llibreries i pràcticament no es troben. I va ser quan vaig entrar en contacte amb l’editorial Comanegra (que em va encarregar una novel·la, que va acabar essent Els vulnerables, dins un projecte més gran amb més escriptors, que van anomenar “Matar el monstre”), vaig començar a parlar amb els editors i els vaig proposar de fer la trilogia en un volum. Aquesta vegada ha estat possible.

—Quan vau tancar la trilogia amb El metall impur el 2005, encara vau escriure algunes altres novel·les: Noi, has vist la mare amagada entre les ombres? (2008), La pastoral catalana (2009) i El desertor en el camp de batalla (2013). Després d’aquesta darrera, d’alguna manera tanqueu l’etapa de creació literària i sembla que no tornareu a escriure. Però pel que expliqueu, l’encàrrec d’Els vulnerables (2018) us torna a obrir el cuquet de l’escriptura i de la ficció.
—El torna a obrir tant, que estic fent la quarta part de la trilogia. És a dir, la continuació.

—!?
—Es dirà La casa tapiada i se situa entre el 1962, un any clau, i el 1977, un altre any clau. Pensa que El metall impur s’acaba el 1962 amb les inundacions del Besòs, del barri de la Catalana. Però el 1962 també es donen les vagues d’Astúries, hi ha la primera demanda de l’estat espanyol per a entrar al mercat comú, hi ha el primer començament de la idea dels planes de desarrollo… És un moment en el qual el franquisme ja intenta de deixar enrere el passat més funest i crear la idea d’estat desarrollista més o menys equiparable en el món capitalista europeu. I l’any 1977 és un any clau perquè es fan les primeres eleccions constituents espanyoles, en què nosaltres entrem en el joc de la transició, més conscientment o menys, etc. De manera que aquests quinze anys són bàsics per a entendre el que ens ha tocat rebre després.

—Aquest quart volum també el situeu a Badalona?
—Aquest el situo a Barcelona. Gabriel Caballero, el protagonista de tota la sèrie, ja s’ha traslladat a Barcelona i, per tant, hi veiem una part de la vida barcelonina, dels anys seixanta i setanta.

—Quan vau publicar El metall impur us vaig entrevistar. Aleshores vau parlar de la relació de la literatura i la memòria. Dèieu: “El conjunt de la trilogia revela que la literatura no recull veritats històriques, sinó que és un artifici, i que els escriptors no són en cap cas dipositaris de la memòria històrica.” I també: “Allò que faig és una mena de crònica político-emocional-cultural d’una gent treballadora, vençuda, de barri industrial de l’època franquista. I poso el focus sobre les seves renúncies, les seves decepcions, la seva indefensió i, en última instància, també sobre la seva inconsciència de no poder… Aquesta trilogia és la prehistòria de la nostra història posterior.” Continueu pensant que amb la literatura no es pot fer memòria històrica?
—Jo ho deia en relació amb una cosa que no explicàvem llavors, però que puc explicar ara. Hi ha tres nivells com a mínim essencials de la qüestió. El primer és la pervivència de la memòria històrica dins de la mateixa gent. És a dir, la transmissió vivencial, emocional, oral, verbal, política, de la vida de la gent. Això es transmet via família i via activitats socials. Però durant el franquisme això era impossible. El franquisme furta la possibilitat de continuïtat històrica de la gent. Perquè la República és negada, com si no hagués existit, i la història de la gent reprimida i represaliada és ignorada i ells són tractats com a malfactors. I acaben a l’exili, a la presó o al Camp de la Bota per ser afusellats. Aquesta memòria no la senties a casa, per por.

—Per tant, durant el franquisme la transmissió de la memòria no va ser possible.
—Els qui aleshores érem petits percebíem emocionalment els silencis o rebíem informació indirecta d’amics que es cartejaven amb els nostres pares o exiliats que tornaven en algun moment de visita… Però la història literal no la tenies. Per exemple, que el meu pare va ser de les Joventuts Llibertàries, jo ho vaig saber poc abans que es morís. O que havia estat al front de Madrid, a la Ciutat Universitària i va ser ferit. I ho vaig saber perquè tenia problemes en un genoll. Aquesta part, doncs, no es transmetia de manera ordenada i natural. El segon nivell: jo considero que l’historiador és qui realment ha d’intentar d’aixecar acta dels fets, una interpretació dels fets de la manera més objectiva possible. No neutral, però sí objectiva. Jo crec amb això, perquè he estudiat història i he treballat amb grans historiadors que m’han ensenyat molt d’això. La història és un element importantíssim per a entendre coses que no veus en la immediatesa quotidiana. La transmissió cultural i social té moltes llacunes i forats negres i les interpretacions són sempre subjectives, parcials, i l’historiador et pot donar una visió més general.

—I el tercer nivell?
—En els aspectes que podem anomenar de la vida quotidiana, les parts emocionals de les vides individuals, psicològiques, de les formes d’interrelació, el novel·lista hi té molt a dir. Però això no és la memòria col·lectiva. En el cas de l’escriptor, el que fa és una projecció de l’experiència i de la seva memòria individual convertida en ficció. Que l’escriptor es basi en fets reals, no solament és legítim, sinó que és obligat. No hi ha cap novel·lista que no posseeixi un entorn, que no tingui una visió del món, ideològica o no, i que no tingui una manera d’entendre la realitat, que és seva. Però la idea de convertir el novel·lista en un cronista de l’època estrictament, de vegades és massa parcial i de vegades massa general. El novel·lista no fa més que aportar materials a fi que un dia els que vinguin darrere puguin dir: per mitjà d’aquest escriptor veiem uns aspectes que ni la història ha donat ni hem sabut per la nostra família i ha creat una diversitat de caràcters i de retalls de vida que et porten emocionalment a aquella època. Bé, jo amb això ja en tinc prou.

—Un llibre com el que acaba de publicar Eduard Márquez, 1969, que porta la novel·la a l’extrem, on no hi ha narrativa, on tot s’explica amb la veu oral d’uns testimonis i de documentació d’arxius franquistes, fa que considereu una perspectiva diferent sobre la relació del novel·lista i la memòria?
—No he llegit el llibre, encara, però ens vam trobar un dia amb l’Eduard i em va explicar la feina ingent que havia fet. Jo treballo d’una altra manera. Jo ja sóc historiador d’estudis, he llegit molt i he treballat molt l’època sobre la qual he escrit. Per tant, podria dir que tinc la narrativa històrica feta. No em cal aquesta feina ingent de documentació. Després, perquè en les meves novel·les no aclaparo el lector amb informació d’aquesta mena. Per exemple, com a novetat, a El metall impur hi ha dades d’aquesta mena que eren en el text i les he tretes i les he convertides en una nota a peu de pàgina. I, finalment, jo necessito la meva imaginació per crear novel·les. Per tant, he de fer literatura. No poso en dubte el projecte de l’Eduard i encara no he tingut temps de llegir la novel·la i no puc opinar-ne, però jo quan m’enfronto amb una època projecto de mi aquells aspectes que la meva imaginació necessita per expandir-se. Si no, faria d’historiador pròpiament.

—Un dels valors de la trilogia és donar veu i protagonisme a la classe obrera i a aquests barris deprimits, als quals rarament s’hi ha posat el focus literari.
—El projecte original era un sol volum que es deia La pedra dels dies i el vaig escriure entre el 1981 i el 1982. El primer que el va rebre va ser en Vallcorba, que el volia publicar. Però la novel·la va arribar en l’època de la famosa distinció tan catalana entre literatura urbana i literatura rural. I això era literatura de perifèria, que no se sabia què volia dir. Aquestes etiquetes no van bé. I en Vallcorba va tenir dubtes. Però, allà, ja s’hi contenien els paisatges, personatges, històries i arguments de la trilogia. Aleshores vaig agafar el llibre i el vaig treballar durant tretze anys llargs, entre el 1982 i el 1995. Vaig lliurar-lo a en Vallcorba el maig del 1996 i el novembre del 1997 va sortir el primer dels tres volums.

—Amb aquest llibre us vau donar a conèixer com a novel·lista.
—Sí. En Vallcorba sabia vendre bé els llibres i el va col·locar com el primer llibre que parlava de la immigració a la literatura catalana. Però això és massa reduccionista. De fet, el llibre té un component bàsic que és les relacions del personatge, Gabriel Caballero, durant la seva formació. Per tant, és una trilogia d’aprenentatge. Però el gran tema de la trilogia és la relació d’ell amb la seva mare. I, a més a més d’això, hi ha un barri i hi ha molta gent. Però el tema central és la relació d’un noi entre els catorze i els vint anys amb la seva mare. La prova és que en el primer volum hi ha una part sencera que es diu “Gabriel i Angústias”, que és el nom de la mare, i ell és el noi. En el segon hi ha tot el desenvolupament de les relacions amb el món femení, bàsicament, que són l’expressió d’emocions reprimides i contingudes, que salten per les costures de les formes més impensades. Hi ha un moment que en Gabriel Caballero fa el voyeur mirant per una gelosia una dona despullada que es dutxa sense saber que és la seva mare. I en el tercer, la mare ja és vídua i ell la deixa per anar-se’n cap al món dels homes, més enllà del barri, més enllà del Besòs. Per tant, el fil és com ell incorpora i integra aquesta relació materno-filial i com se’n separa.

—Aquesta manera d’explicar la trilogia, diria que no l’havíeu feta fins ara.
—No, però ja l’havia explicada als amics. Perquè aquesta no és una trilogia sobre el proletariat, sinó que és una trilogia d’emocions d’un noi en la seva formació.

—Quan us vau posar a revisar els tres llibres, com hi vau intervenir?
—He fet un treball de reescriptura general, tot i que els llibres aguanten bé. De fet, el que he fet sobretot són retocs d’estructura. Per exemple, quan ell se’n va del barri, en el tercer volum, jo relatava com era el barri mitjançant la seva mirada. Quan imagino el volum sencer penso, lògicament, que aquesta peça hauria de col·locar-se al començament de tot, que el lector no esperi arribar al tercer volum per tenir la descripció. He anat descarregant coses i ressituant-les. M’ha ajudat molt tenir per primera vegada un editor a l’anglesa, en Jordi Puig, que m’ha llegit a fons i amb profit per a mi. També hem tret les fotos que contenia el tercer volum. El 2005 tenien gràcia, perquè en el moment que el llibre es publicava també es destruïa el paisatge que descrivia el llibre, en viu i en directe, i vaig fotografiar el procés mentre es produïa. Per tant, hi havia una contemporaneïtat.

—En aquell moment, incorporar les fotografies us va emparentar amb Sebald.
—Sí, però va ser una casualitat, perquè jo aleshores Sebald no el tenia per la mà, no el tenia in mente perquè no m’era familiar. Però, és clar, les fotos són inevitables quan començo a veure l’enderrocament de les fàbriques industrials, que són un tema cabdal al primer llibre. Les platges convertides en una mena de balnearis… Tot el canvi d’un barri industrial que era el Gorg i el Progrés, que ara hi vas i veus unes construccions que no tenen res a veure amb Badalona ni amb res, que podrien ser en qualsevol lloc del món, impersonals, que han fet que perdi tota la seva història, de tal manera que el meu barri, que és on passa tot això, s’ha convertit en un lloc sense suc ni bruc, sense caràcter, sense la gent que hi havia viscut, convertit en un barri bàsicament de jubilats i de nouvinguts que no saben res del barri. Fins al punt que en la nova novel·la que ara escric, el protagonista de la trilogia, el Gabriel Caballero, que és a la darrera etapa de la seva vida, no deixa de buscar suports per a crear un museu del treball al barri. I fracassa, naturalment.

—Gabriel Caballero vol crear un museu del treball en l’antic barri industrial on vivia; un museu de la memòria, doncs?
—Ell mira de parlar amb gent influent de la ciutat perquè l’ajuntament es faci càrrec d’una antiga escola que es deia l’Ateneu, que es troba abandonada, per poder aixecar allà el museu del treball. I cada capítol, durant tota la novel·la, és cada visita que ell fa a la gent que podria ajudar en el projecte i com explica tot això al narrador, que és un periodista cultural que vol escriure la seva biografia. I cada capítol és un fracàs: atès que la seva novel·lística no ha aconseguit de fructificar la memòria històrica del barri, atès que ha fracassat literàriament, decideix d’intervenir sobre la realitat i vol veure si en termes personals pot aconseguir que facin el museu, per deixar memòria d’aquest barri que era el seu i de passada deixar memòria d’ell mateix, és clar, perquè tot escriptor és un egòlatra que vol deixar petja en aquest món. Aquesta és la història del quart volum.

—Gaudiu de l’escriptura d’aquesta nova novel·la?
—És força dur.

—És clar, és una derrota.
—És que el país es troba derrotat ara. I ja queda derrotat el 1977. Perquè tots els esforços de la resistència i tota la lluita per la democràcia i autodeterminació implícita en la lluita contra el franquisme durant tants anys queda reabsorbida. Perquè, al cap i a la fi, el catalanisme polític, ho expliciti o no, era independentista, perquè si no, no podia ser res. I es conforma amb una autonomia que diríem que serveix a l’estat espanyol per a modernitzar-se. Catalunya ajuda l’estat espanyol, sense adonar-se’n, a modernitzar-se. I en tot allò que fa inconscientment li surt el tret per la culata. Per això aquesta època entre el 1976 i el 1978 és decisiva.

—Veig que serà molt política, la quarta novel·la de la sèrie.
—Aquesta quarta novel·la no toca directament l’aspecte de les meves opinions polítiques o les d’en Gabriel Caballero, però ja s’expliquen pels fets mateixos. Jo no faig ideologia en la novel·la, el que faig és mostrar en termes de ficció les contradiccions de cada moment. I el lector ja arribarà a les seves pròpies conclusions. Bé, t’he de dir que aquesta quarta novel·la s’acaba el Primer d’Octubre del 2017.

—Expliqueu-nos alguna cosa més d’aquest final.
—Simplement, la novel·la farà un salt en un moment determinat. Hi ha un final amb un fet dramàtic el 1977 que ens dóna molta llum sobre el personatge de Gabriel Caballero, no l’escriptor, sinó la persona civil compromesa amb la seva època. I no és afalagador, precisament. Però tampoc s’afalaga gaire el país que teníem. Per tant, hi ha un paral·lelisme entre el que podem considerar una renúncia i covardia d’ell i una renúncia i covardia del país. Es pot associar. Passa que aleshores la novel·la fa un salt de quaranta anys, i es trasllada del 1977 al 2017, amb un episodi que no puc explicar. Però és com si el passat vingués a trobar-lo, a refer la memòria d’aquests quaranta anys d’una manera indirecta. Recorda la frase de Karl Marx que deia que en història els fets que primer es presenten com un drama després acaben amb farsa. Aquí va al revés: la primera part acaba amb farsa i la segona en drama. La voluntat és que la novel·la s’acabi el Primer d’Octubre del 2017 i reculli el que podem anomenar la visió d’una època i l’inici d’una altra cosa, que veurem, però que jo ja no novel·laré.

—Feu un paral·lelisme entre el fracàs de la transició i el fracàs de l’1-O?
—En la novel·la, Gabriel Caballero no es decanta per fracassos o no fracassos. El fracàs d’aquest personatge, compromès amb totes les històries de la seva època, la seva incapacitat personal, la seva no-gosadia i les seves renúncies són una representació de les renúncies i de la no-gosadia del país. Així és com jo ho veig. El lector es preguntarà què va passar en aquest temps recent perquè no es reeixís quan tocava, amb l’energia que necessitàvem per fer història de debò, per canviar la història, per capgirar-la. Podria ser el mateix que ens explica el fet que Gabriel Caballero no pugui capgirar tampoc la seva pròpia història, que no pugui fer el museu perquè les forces vives no volen o perquè culturalment no toca o perquè l’ajuntament està per una altra cosa o perquè el país ha perdut la memòria i ja no li interessa, potser tampoc li interessa gaire conservar la llengua i tantes altres coses.