Judit Neddermann: “Si no hi ha dones als cartells dels festivals és per manca de voluntat”

Parlem amb la cantant, que ha organitzat Floral, un nou festival musical amb perspectiva de gènere

VilaWeb
Marina Arbós Junyent
10.05.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Malgrat que les dones sempre han format part de la història de la música, trobar noms femenins als cartells dels festivals encara és anecdòtic. Per mirar de canviar aquesta realitat, Judit Neddermann ha impulsat el festival Floral, un esdeveniment musical exclusivament femení. Núria Graham, Clara Peya i Rita Payés són algunes de les artistes que trepitjaran els escenaris de Vilassar de Dalt i Vilassar de Mar entre el 20 i el 22 de maig. Entrevistem Neddermann, amb qui tenim una conversa sobre l’exclusió de les dones als escenaris i sobre la importància de trencar amb la inèrcia patriarcal –també present en la indústria musical– que encara avui les deixa al marge.

Fins ara anàveu a un festival, pujàveu a l’escenari i només havíeu de cantar. Com és organitzar-ne un i ser a l’altra banda?
—És una bogeria. La veritat és que he al·lucinat i encara admiro més tota la gent que munta esdeveniments. Són infinites les coses a tenir en compte i exigeix unes hores, una paciència i un amor… Ha de ser vocacional. Qui organitza concerts és perquè li agrada la música.

Decidiu de muntar el festival Floral i opteu per un programa en què el 100% de les caps de cartell són dones. Ho teníeu clar des del principi?
—El que teníem clar amb el Martí Santcliment, amb qui ho hem organitzat tot, és que volíem fer un festival de música. De seguida va sortir la idea que tots fossin dones. Creiem que, malauradament, és molt necessari generar aquests espais. L’element comú entre totes les propostes és que són de molta qualitat i això, per a nosaltres, era molt important. Hi tenim afinitat, les hem vistes en concert i ens encanten. També teníem clar que volíem programar algú del poble i vam aconseguir que hi participés la Rita Payés. Volíem que vingués la meva germana, però és de gira amb el Jorge Drexler i finalment no hi serà. Ens la guardem per futures edicions. 

Per què costa trobar dones als cartells dels festivals de música?
—Tinc la sensació que hi ha moltes dones fent música, però que és molt difícil que aquesta música sigui visible. La música visible és només una mena de música. O fas aquella música o ets invisible. De dones fent coses, n’hi ha moltes. Si no hi ha dones als cartells dels festivals, és per manca de voluntat. També hi ha el factor de la inèrcia. Sempre s’ha fet d’una determinada manera i qui organitza els festivals no s’ha renovat en aquest sentit. La nostra idea és generar un espai perquè el públic descobreixi noves propostes. 

VilaWeb
VilaWeb

El sector hauria d’unir forces?
—Ja comença a passar, perquè ara els festivals es miren molt més si hi ha dones als cartells o no. Encara falta molt, però si més no ja hi ha la consciència. Després de dir-ho tant… En el fons, és un peix que es mossega la cua. Si no es programen dones, les dones no senten que valgui la pena muntar un projecte i lluitar-hi. En canvi, si hi ha aquests espais la confiança és més fàcil.

Quin paper ha de tenir l’administració perquè això no passi més? L’article 26 de la llei d’igualtat diu que les autoritats públiques han de vetllar per la igualtat en l’àmbit de la creació i producció artística…
—Haurien de revisar tots els cartells i subvencionar completament propostes com la nostra. Si algú intenta canviar la realitat, tant com que costa, i s’esforça a construir una societat diferent, s’hi hauria de donar suport. El nostre cartell no és paritari, és completament femení. Quan tots els cartells siguin paritaris, potser no tindré la necessitat de fer un festival 100% femení. Tinc aquesta inquietud perquè realment hi ha un desequilibri.

En alguns espais ja hi ha quotes de gènere per evitar que siguin dominats exclusivament per homes. S’hauria de legislar per a aconseguir cartells més igualitaris?
—No hi havia pensat mai. Legislar-ho seria molt fort. Jo sóc una persona amb fe i tinc la confiança que tothom s’anirà adonant dels errors que s’han comès en el passat. En països com els Estats Units hi ha moltes noies estudiant els superiors de música moderna o de jazz. És una cosa que s’ha anat normalitzant. És molt fàcil trobar-se una baixista o una bateria a dalt de l’escenari. M’agrada pensar que, amb el temps, hi haurà més dones músiques i que, per tant, els promotors no tindran cap més opció que programar-les. Serà un procés natural i que es podrà normalitzar sense haver de fer cap llei. Ara, si d’aquí a cinc anys estem igual que ara, potser sí. Si algun dia tinc filles i volen ser músics, espero que no tinguin la sensació de lluita que potser han tingut les dones anteriors.

Sembla que en el panorama català això encara costa de veure. Les grans bandes, tret dels Catarres, són formades exclusivament per homes…
—Crec que ells tenen la visibilitat que han de tenir i me n’alegro molt per ells. A mi em preocupa la quantitat de dones que fan música i que no tenen aquesta visibilitat. No és prendre la visibilitat als homes, sinó que elles també tinguin espai. Però crec que és un problema que va més enllà i que té a veure amb quants minuts dediquem a la cultura. Hi ha tan poc temps per a parlar de què passa musicalment que només es parla del grup de moda. I si és format només per homes, doncs ja està, queda espai per a parlar de tot el que fem les dones, que és molt. I això ho dic com a ciutadana. 

Judit Neddermann

I la vostra experiència personal com a artista? Creieu que us ha estat més difícil pel fet de ser dona?
—Com a artista, he tingut una experiència meravellosa. He anat picant pedra i em tenen molt en compte. No és una queixa individual de la Judit Neddermann, sinó que és del panorama en general. Jo tinc espai, però com pot ser que hi hagi tantes dones músiques amb talent que encara no en tenen? Per la mena de música que faig jo, no he tingut mai dubtes que em podrien programar on ho han fet. Sé que en un auditori, en un teatre o en un festival de música de cançó d’autor, no em tancaran les portes pel fet de ser una dona. És un circuit molt obert a nosaltres, però hem hagut de fer la feina de dir: “Jo també puc liderar el meu projecte.” És una manera de crear referents i que les noies més joves vegin que si algunes ho hem pogut fer, elles també.

El vostre últim disc era majoritàriament en castellà. Vau defensar que no era una qüestió política, però que us hi sentíeu còmoda. Ser dona i crear en català fa doblement difícil poder viure de la música?
—No. Jo crec que cantar en una llengua o una altra no et dificulta la feina. Si cantes en català és clar que els territoris de parla catalana són el terreny orgànic on cantar aquestes cançons. Hi ha grups, com Manel o Txarango, que han sortit d’aquí… No crec que sigui cap barrera.

En el vostre darrer disc, la cançó “Vete” és un clam a l’apoderament femení i a la importància de deixar anar les relacions que no són sanes… Teniu un compromís com a artista per a abordar aquestes qüestions?
—No sento que sigui cap obligació ni cap responsabilitat. Cadascú ha d’aportar el que sent que ha d’aportar. La vaig fer perquè havia viscut una relació així i tenia moltes ganes de compartir-ho. Les amigues que em van donar aquest consell a mi em van permetre de sortir d’aquell forat. Amb aquesta lletra vaig pensar que podia ajudar qualsevol dona en la mateixa situació. I, pel que tinc entès, ha ajudat, perquè m’han escrit dones donant-me les gràcies. I això és increïble!

Una manera de llegir “Vicio” és com una resposta contundent al mansplaining. N’heu patit molt en la indústria musical?
—No ho he patit gaire, però sí que ho he vist moltes vegades. Em fa moltíssima mandra. A hores d’ara no pot ser que encara hi hagi homes que no se n’adonin. Em semblen desfasadíssims. A més, que fa molt temps que ho diem. Es nota molt l’actitud d’un home quan li molesta estar al servei d’algú. I estic segura que a alguns homes els costa menys estar al servei d’un cantant que d’una cantant.

Encara treballeu en el vostre cinquè disc, però mentrestant heu presentat un senzill, “Como un amuleto”, amb Ainoa Buitrago. No us coneixíeu. Com va anar?
—Ens van ajuntar a un estudi de Madrid des de la discogràfica. A vegades aquestes coses es fan per veure si hi ha inspiració i si surt alguna cosa bonica. Ens vam caure molt bé i la veritat és que va ser molt fascinant. Ella és de Madrid, jo de Barcelona i poder compartir com és el món en un lloc i en un altre va ser molt enriquidor. Ens vam posar a fer música i ens va sortir l’inici de la cançó. Al cap d’uns mesos vam quedar i la vam acabar. Estem molt contentes.

Teniu un vincle molt especial amb la vostra família i amb la vostra germana, particularment. Són una font d’inspiració a l’hora de compondre?
—Sí, són persones inspiradores. Em donen amor i confien en mi. Hem crescut en un entorn molt sensible i emocional. A mi això m’ha facilitat molt la feina i treure el que tinc a dins per a convertir-ho en música. No em fa por obrir-me.

I de fet, la música us ve de família…
—Sí, ve de lluny. Els meus pares tota la vida han tocat i cantat. Les meves tietes també i la meva besàvia ja era pianista.

La vostra música desprèn molta calma i sinceritat. Això pot fer pensar que sou una persona tranquil·la i sensible. És realment així?
—Sóc una persona alegre i tendra, però tinc més mala llet que no s’entreveu a les cançons… [Riu.] L’altre dia em van dir que sóc molt més sergent que no sembla. La meva música transmet calma i la gent se la posa per sentir-se bé i en pau, però jo no sóc ni callada ni tranquil·la. Tinc geni i m’agrada la disbauxa.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes