Josep Vera, fa vaga de fam contra els ERTES
Josep Vera en una imatge d'arxiu (Foto: JV)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Josep Vera (1966) és un fotògraf que la crisi del 2008 va convertir en transportista. Ara la crisi de la covid-19 ha fet que l’empresa i els camions aturessin l’activitat del tot. Els quatre treballadors de l’empresa van presentar un ERTO. Però, des del 2 d’abril, el senyor Vera no tenia cap ingrés perquè l’estat espanyol encara no li havia pagat l’ERTO presentat. Era un dels milers de casos de gent que feia mesos que no cobrava. Divorciat i pare de dues filles (a una de les quals passava pensió), Vera va veure com no podia complir els seus compromisos. I per això diumenge va començar una vaga de fam. Reclamava que es cobressin els ERTO que no arriben. VilaWeb va entrevistar-lo telefònicament ahir al matí per explicar-nos el seu cas. Però al vespre ens anunciava eufòric que l’ERTO havia arribat. I abandona la vaga de fam. Aquesta és la història del senyor Vera explicada en una entrevista en dues parts. La primera part, en plena vaga de fam. L’afegit final, amb la resolució feliç del seu cas.

Expliqueu-nos, si us plau, què us va portar a començar una vaga de fam. Quin és el vostre cas?
—Us faig un resum de la meva vida. Jo m’he dedicat a la fotografia. I amb la primera crisi del 2008 vaig haver de reinventar-me. Vaig plegar de fotògraf, em vaig treure el carnet de camió. Canvi, adaptació i fora. Cap problema. Fins ara m’havia anat força bé. Sóc pencaire i no em cauen els anells. I ara, òbviament, m’he trobat que està tot aturat per la covid-19. A l’empresa de transport ens vam acollir a un ERTO. Vam cobrar la part proporcional de març el 2 d’abril. I fins ahir, no havia cobrat ni un duro més. Tot abril, tot maig, i ara començàvem juny. Res. Veient la situació i que anaven passant els dies, jo el panorama no el veia clar. Tampoc no sóc cap ruc. I vaig començar a buscar feina. El problema és que la poca feina que hi ha és per a la gent desocupada. I jo no estic a l’atur, estic en un ERTO. No puc accedir a cap feina perquè estic ocupat. Ni treballo, ni cobro. La situació és desesperant. De què em serveix tant de bombo i plateret, tants anuncis del govern? I m’és igual el color del govern que hi hagi. M’és ben igual. Ho dic als meus amics. Aquí s’han trobat un problema. I se l’haurien trobat igual Ciutadans o el PP. El problema és la gestió. El problema són les fotografies i els grans titulars, que no són efectius. Hi ha gent que no hauria pensat mai que avui es trobaria en la situació d’anar a demanar menjar al banc dels aliments.

És el vostre cas?
—No. Jo no em trobo en aquesta situació. Sóc un divorciat que viu a casa la seva mare. Fins ara pagava la part proporcional del lloguer i de les factures amb diners que tenia estalviats. Però es van acabant. I ara estic a expenses de la caritat de ma mare. Caritat no sé si és la paraula. Ella, encantada d’ajudar. Però jo ja no puc pagar la pensió a la filla petita, de divuit anys a la qual passo pensió. M’he quedat sense ni cinc. I la seva mare entén la situació. Perquè ella està en la mateixa situació que jo, malauradament. Sense cobrar. Com la filla gra¡n, de vint-i-vuit anys, també sense cobrar. Per sort, la seva parella actual sí que ha cobrat alguna cosa. Jo, en aquests cinc anys, no he fallat mai a la pensió. Mai. Però ara no hi arribo. I he de pagar els terminis del cotxe. Sóc un divorciat que es troba que no pot assumir els seus compromisos. I per això em vaig declarar en vaga de fam . Em declaro en vaga de fam no pas per manca de menjar o de sostre, sinó perquè ja no sé què fer perquè em paguin allò que m’han promès que em pagarien.

Exactament, quin dia vau començar la vaga de fam?
—Diumenge a la nit, la vaig començar. Em declaro en vaga de fam per protestar que no cobro, perquè em paguin l’ERTO.

De consells mèdics, en teniu?
—En tinc. Jo sóc molt valent i em llanço a la piscina sense mirar si hi ha aigua. Sóc temperamental i resolutiu. Però sí, tinc persones al meu voltant, com ara metgesses, infermeres i farmacèutiques, que m’aconsellen i em diuen que vagi fent controls. Que no comparteixen en absolut això que faig, però que m’entenen. I em diuen que sobretot no arribi a situacions extremes. Però ja ho veurem.

Què vol dir ‘ja ho veurem’?
—Doncs que sóc compromès. Quan dic que faig una cosa, la faig.

La vaga és de sòlids, però líquids sí que en preneu, oi?
—Prenc líquids, i una mica de sucre, per al cap. Però res més.

En quin moment aturaríeu la vaga de fam?
—Aturaria la vaga quan cobrés l’ERTO, òbviament. I que ens donin una explicació. No sé si la feina tornarà. Suposo que sí, però el futur és incert. Vull certeses de les coses a les quals s’han compromès. Vull el compromís per part de l’estat de fer efectiu allò que van dir que farien, que és pagar els ERTO i les prestacions anunciades.

El cap de la vostra empresa ho sap?
—No encara, fa vint-i-quatre hores que he començat. No tinc queixa d’ell. I no passa tres dies que no ens truquem. Ell ha caigut en una depressió per la crisi, també. Som quatre treballadors, a l’empresa. Cap de nosaltres no ha cobrat. No puc dir res dolent d’ell. Al contrari. Ell veu l’angoixa que significa per a cada família. També està enfonsat.

A la vostra família havíeu viscut casos així?
—Jo sóc fill d’exiliats polítics. Vaig néixer a Xile. I els meus pares van anar-se’n. Eren d’Allende, ells. I després del cop d’estat vam venir cap aquí. He tingut una educació moral i ètica força potent, per part del meu pare. José Luis Vera. Va morir fa deu anys. El meu pare tenia càrrec al diari El Mercurio, un dels diaris que va donar suport al cop d’estat de Pinochet. Doncs ell, a la nit, ajudava a descarregar camions i altres feines per a Allende. Vam venir cap aquí el 1978. Quan jo tenia dotze anys. Vam arribar a un motel de mala mort, al Raval. I de seguida, cap a l’Hospitalet. Jo em pensava que arribava a l’Espanya de toros i olé. I vaig veure que la gent aquí no era així. Vaig descobrir Catalunya. Una cosa important.

Res més a afegir?
—No sóc un inconscient. Sé perfectament què faig. No sóc de tirar pedres ni fer soroll. Encara rebria una garrotada. Però tots tenim el nostre estil de protestar.

Ahir mateix, quan es començava a fer públic el vostre cas, vau cobrar l’ERTO.
—Sí. He cobrat l’ERTO. Quan creus en allò que fas, encara que rebis crítiques, de vegades incomprensibles, la voluntat d’anar a totes fa que les coses funcionin. He abandonat la vaga de fam, però hi ha molts altres casos d’ERTO sense resoldre. Per exemple, el de la meva filla gran, de vint-i-vuit anys, educadora social. Hauríem de mantenir accions de la mena que cadascú consideri més adient, per revertir la situació en què es troben moltes famílies. No oblidem que aquest drama no és un greuge exclusiu d’individualitats, és un despropòsit que afecta tota la societat. La manca de poder adquisitiu, productes de primera necessitat, afecta el tan lloat ‘mercat’, i de passada tots aquells que fan un esforç de col·laboració amb bancs d’aliments i més col·lectius d’aquest sentit solidari. Encoratjo a fer allò que es cregui més oportú, sempre pacíficament, a emprendre accions per dignitat de tots aquells que pateixen en silenci.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.