Pot haver estat catalanista en algun moment de la seva vida l’autor d’El quadern gris? Doncs sembla que sí, com ho demostren algunes de les anotacions esparses que formen part de Fer-se totes les il·lusions possibles (i altres notes disperses), que ha publicat l’editorial Destino. Hi podem veure un Pla terriblement crític amb el règim de Franco que ell i tants catalans com ell varen ajudar a fer perviure acabada la guerra espanyola del 1936-1939.

Xavier Pla, Jordi Cornudella i Francesc Montero.

Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, indica: ‘Pla com a liberal i com a conservador guanya la guerra, mentre que com a escriptor la perd. I aquesta és una contradicció que arrossegarà durant més de dues dècades. És un dels ingenus, com Cambó i alguns homes de la Lliga, que pensen que Franco farà un diari en català on podran guanyar-se la vida. En aquest sentit és un derrotat que ha donat suport equivocadament al bàndol falangista, però a la vegada és un tipus pragmàtic que lluita en tots els fronts, publica, escriu i diu allò que pot a Destino, i cada vegada més s’entotsola a casa seva destinat a ser allò que sempre havia volgut ser, un gran escriptor català.’

Jordi Cornudella, editor de Destino, comenta la troballa i la publicació d’aquestes notes: ‘No ha estat una operació teledirigida per a mostrar aquesta cara de Pla. Hi ha el que hi ha i és el que ha anat sortint. No hem amagat cap Josep Pla i és possible que tingués una evolució ideològica. Però la idea de ser un escriptor en català, i un de molt bo, ja anava amb la bèstia. En cap cas no se li va ocórrer de deixar de ser un escriptor en català, ni tan sols quan escrivia en castellà perquè no tenia més remei.’

Per Francesc Montero, el filòleg que ha tingut cura del volum i de la recuperació de tot aquest material, hi podem observar un ‘catalanisme privat’. És a dir, ‘el d’un home que ha de deixar per escrit la seva discordança amb el règim i que potser amb el temps ho podrà publicar’.

Certament, la pregunta és insistent, però és que quan hom llegeix segons quines notes pensa necessàriament que aquest no és el Josep Pla que coneix. Ho podem veure, per exemple, en aquest fragment: ‘La finalitat de l’educació clerical en el nostre país –i en aquest moment, l’educació clerical és la base de tota l’educació– consisteix en mantenir viu el sentiment de la diferència de classes. Donar als rics la sensació que són diferents dels altres –aquesta és la finalitat. I el més curiós és que la gent es creu que hi ha diferències objectives, concretes, tangibles. Sobre aquesta educació de base, es construeix més tard una espècie d’educació militar, provinent de la mentalitat militar castellana. Essent incapaç l’exèrcit de qualsevol acció militar exterior, per subsistir s’ha convertit en el braç armat de la diferència de classes –vull dir que l’exèrcit és un exèrcit de guerra civil, amb el matís concret de guerra social. És per això que Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada. L’exèrcit es la garantia de la diferència de classes. El contracte és aquest: la burgesia paga el militarisme parasitari a canvi del qual l’Església defensa la diferència de classes.’

Un gruix important de la primera part del volum inèdit són notes sobre la política i la malaltia d’Espanya que mostren un Josep Pla que, des del punt de vista polític, és molt diferent del que esperàvem.

No hauria passat la censura
Aquestes notes que Francesc Montero ha esporgat durant tres anys en els arxius de la Fundació Pla, havien de formar part d’un segon volum de notes disperses previst per a les obres completes de Pla. No va veure mai la llum per circumstàncies diverses, però els texts formen part del Pla més assagístic, el que entronca amb El quadern gris d’una banda, però també amb les Notes al capvesprol o Notes per a Sílvia. La reflexió pren formes molt variades, però sempre punyents i de vegades fins i tot acaben en l’aforisme. I com han sortit a la llum? Doncs d’una banda gràcies a la feina de Montero i d’una altra gràcies al procés de revisió sistemàtica que es fa de tots els arxius de Pla conservats a la fundació i que ja ha donat alegries, com per exemple la publicació de La vida lenta el 2014. La diferència entre aquell volum i aquest és que la majoria dels texts Pla ja els havia deixat enllestits o quasi enllestits per a la publicació. ‘Tots els textos que hem publicat tenien ambició literària i eren escrits per ser publicats. Ens trobem un Pla que escriu de forma directa, que és molt crític i que parla sense embuts’, diu Montero. I afegeix que de segur que no hauria passat la censura amb frases com ara aquella en què defineix Espanya com ‘un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques’.

La feina de Montero deu haver estat terrible. D’una banda barallar-se amb la lletra de Pla, que qualifica de ‘diabòlica i infernal’, i d’una altra haver de manejar cinc versions de texts diferents. ‘La col·laboració del personal de la Fundació ha estat molt important per a dictaminar què s’havia publicat i on i per a quedar-nos amb allò que era realment inèdit. Al començament, quan en parlava amb els meus amics s’hi entusiasmaven, però després, quan els deia això de les cinc versions, em deien si m’havia tornat boig. Ha estat un procés apassionant en què he après moltes coses del Josep Pla dels anys cinquanta i seixanta’, explica Montero. Un dels problemes principals amb què s’ha trobat –en general el mateix que troben tots els qui s’acosten a l’obra de Pla– és el fet que l’escriptor reaprofita contínuament el seu material i això fa que potser alguna de les notes esparses es trobi en algun altre volum de l’obra completa que no hi té res a veure. ‘Fixar què s’havia publicat i què no ha estat la feina més complicada’, diu. I és que parlam d’un autèntic grafòman que va començar a escriure quan tenia setze anys i que no ho va deixar fins que no en va tenir vuitanta-tres.

Epistolaris
El procés de revisió dels materials de la Fundació Josep Pla encara pot aportar alguna sorpresa. Xavier Pla diu: ‘Són milenars i milenars de manuscrits i això implica milenars de problemes precisament perquè quan es fa gran perd aquesta vitalitat i entra en una dinàmica que sovint el duu a repetir i a reaprofitar els texts, cosa que implica que la feina de revisió dels manuscrits sigui intensa.’ La Fundació treballa de valent per mirar de refer els epistolaris. ‘Però el principal problema –diu Xavier Pla– és que en alguns casos ens falten les cartes de Pla, no pas les dels corresponsals, perquè ell ho guardava tot.’

Francesc de Borja Moll

Hi ha una cosa que ja es pot anunciar: durant el 2018 sortirà a la llum un volum amb les cartes entre Pla i Gaziel. ‘És un volum molt interessant, encara que no tinguem totes les de Pla. I treballem en tres projectes més que veurem com es concreten en forma de llibre, si és que ho acaben fent. D’una banda, les cartes que es va escriure amb Jaume Vicens Vives, que formen un epistolari complet de gran vàlua; tenim també les que es va escriure amb Francesc de Borja Moll, que al meu entendre són molt importants perquè hi ha una relació personal i afectiva molt poc coneguda, unes cartes de maduresa que són fonamentals; i en tercer lloc tenim un epistolari també complet amb Joan Estelrich. Tot això s’ha de veure com es va concretant i complementant i si esdevé un llibre’, diu Xavier Pla.

L’investigador s’aferra a la dèria de Pla de guardar-ho tot com una mostra de la seva ambició conscient de voler ser un gran escriptor en llengua catalana. ‘Sabia que qualsevol paper podria tenir interès a la llarga’, assegura. I, de fet, ara mateix hi ha un grup d’estudiants de la Universitat de Girona que digitalitza els retalls de premsa que va guardar sobre ell mateix. ‘És un problema, hi ha textos des de l’any 1920 i només a la primera capsa hi ha més de 4.000 retalls. És una feinada de por’, diu Xavier Pla. Per ell, l’escriptor ‘tenia una autèntica estratègia d’autor i un projecte definit’.

De moment, la sorpresa és que se’ns apareix sota un prisma totalment nou, la d’un catalanista absolutament desencisat amb el règim que ell havia contribuït a instaurar. Diuen que rectificar és de savis.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]